La Fúmiga, el grup musical sorgit de la banda municipal d'Alzira, continua elevant la música en valencià per tot el territori estatal i no deixa en peus cap barrera idiomàtica. El primer àlbum el llancen en 2019 sota el nom d''Espremedors', amb cançons tan mítiques com 'Mediterrània' o 'Karrasketon'. Des de llavors, l'imaginari col·lectiu de la música valenciana actual contempla a aquests 12 músics com a referents per a tot aquell que vulga iniciar-se en el món de la música, tant en la Comunitat Valenciana com fora d'ella. Artur Martínez, un dels vocalistes de la banda, compte com han superat reptes que ni tan sols es plantejaven en un escenari musical cada vegada més versàtil.
En referència al nom del grup, La Fúmiga, considereu que heu aconseguit o esteu aconseguint aquest objectiu de "fumigar amb música"?
Sí, el nostre objectiu primari, més que improvisat, també en el que és el propi naiming del grup era "fumigar amb música". Pensàvem que fumigaríem el nostre entorn més pròxim, la nostra comarca o els voltants i, realment, la qual cosa ha acabat passant és una cosa que no esperàvem mai. Hem arribat a tot arreu de l'estat, a llocs que eren impensables per a nosaltres i està sent una experiència molt guai per a nosaltres, una experiència molt bonica.
Quan vau crear el grup, pensàveu que arribaríeu a traspassar les fronteres dels territoris on es parla valencià?
No, absolutament impensable. Més que gens perquè quan vam crear el grup, no pensàvem ni que faríem cançons pròpies. Per tant, com anàvem a pensar que anàvem a aconseguir tocar, a Santiago, en Bizkaia Arena, a Saragossa, en un Vinya Rock un dissabte amb, jo quin sigues quantes persones podia haver-hi ací, milers. Però anem, impossible, impensable. Així que, benvolgut siga tot el que ens està passant.
Amb un grup format per tantes persones com vosaltres, com us gestioneu?
Logísticament, hem arribat a professionalitzar el grup una mica. Per tant, ens dividim sempre en dos combois. Un comboi on està tot l'equip tècnic, en el qual el bateria i jo també viatgem, i som els que fem tot el muntatge, les proves i altres. I els altres compis són els que arriben una mica després. Però, sobretot, perquè som nosaltres els que hem decidit no deixar els nostres treballs, seguir una mica amb la vida terrenal que teníem abans que tot això explotara. I això és el que ho fa una mica més complicat, logísticament, però ens entenem a la perfecció. Ens ha costat perquè era complicat, però, per això, hem treballat molt, per a professionalitzar el grup i que cada dia siga una mica més senzill.
Tots formàveu part de la banda municipal d'Alzira, però us integreu en el grup tots en el mateix moment?
Els que som músics, que és la major part de nosaltres, toquem junts des dels dotze anys perquè és quan eixim de la banda d'Alzira, quan vam fer la primera xaranga que fas quan eres un nano i, després, la qual cosa hem anat integrant és tot el tema tècnic. Tècnic de so, tècnic de llums... són coses que nosaltres no sabíem ni que existien.
Quan cregueu el grup, la vostra intenció és la de continuar amb aquest estil musical, el de la xaranga?
Únicament i exclusivament era la nostra intenció. Fer música de carrer, segurament una mica més, no sé si dir més seriosa, no vull gastar aqueix terme tan pejoratiu. La música de carrer, a voltes, va més dirigida directament a ser festiva, a ambients molt més lúdics, amb una atenció més difusa també. I el bé que té convertir-nos en un grup i tindre aqueixes cançons és que la gent ja venia a veure'ns perquè volia veure'ns a nosaltres. Però anem, la nostra intenció no era aqueixa, això va ser animat per la gent que confiava més en nosaltres que nosaltres mateixos.
I, per punt, a l'hora de crear les cançons, en quin públic penseu?
Al principi, segurament, ens dirigíem cap al públic que érem nosaltres també. Cap a aqueix sector de música pròpia que hi ha en la nostra llengua i que era la música que consumíem, el sector del qual nosaltres érem públics més que fidels. Hem recorregut el País Valencià de públic i a tots aqueixos llocs on hem anat a veure a altres grups, que per a nosaltres eren referents, ja que teníem la sort ara d'estar nosaltres ací. Moltes vegades no entenem què és el que ha passat, perquè et veus en escenaris on tu has crescut com a persona, com a xaval jove que era un amant d'aqueixos grups, i ara estem ací. S'han canviat els papers, no sabem com, però ha passat i no fem més que gaudir-ho.
Alguns referents de la música valenciana que tingueu?
Nosaltres, per generacions, els més majors del grup encara gaudim una mica el que va anar el final d'Obrint Pas o, més aviat, l'etapa forta. La Gossa Sorda jo crec que ja ens marca a tots i, a partir d'ací, és on ja s'expandeix tota la música en la nostra llengua. Comencen a aparéixer grups de molts estils i, a més, sempre ens agrada molt tot aquell grup que té un protagonisme important en la secció d'esdeveniments perquè nosaltres veníem d'ací. I també hem mamat molt de grans grups internacionals i de gent que usava la secció de vent-metall, sobretot, com a part importantíssima del seu producte final.
Des de La Fúmiga creiem que la música feta ací, a casa, cada dia és més versàtil
Considereu que aqueixes arrels pròpies d'Alzira que vosaltres despreneu les aconseguiu transmetre al públic?
Les arrels d'Alzira és que, evidentment, les portem molt en el nostre ADN. Jo crec que és molt propi de cada poble del País Valencià sentir-se molt de la seua casa. Segurament, la qual cosa més identifica és aqueixa essència més valenciana, més d'aqueixa 'Mediterrània', està malament que ho diga jo, però sí que passa això. I, sobretot, per a gent que el valencià no és la seua llengua pròpia, és com la millor manera per a acostar-se i una bona manera per a voler-la, que, al final, és la nostra intenció. Sempre hem dit que cadascú parle com vulga, però que, almenys, es respecte aqueixa sensibilitat que per a nosaltres és molt important.
Teniu alguna cançó del grup a la qual teniu especial afecte?
Supose que va a èpoques perquè, òbviament, 'Mediterrània' a nosaltres ens va canviar la vida. Sempre diem que si 'Mediterrània' no haguera existit, hui no seríem les persones que som ni el grup que som. Però bé, com al final nosaltres l'emoció la trobem en els directes, segurament són les cançons que en directe més boges es tornen, com podrà ser 'Havia de passar', 'Espremedors', 'L'orquestra del Titànic'... són cançons que, al cap i a la fi, formen una catarsi emocional dins d'un concert, que a nosaltres també ens fan pujar i sempre li tenim aqueixa estima. A totes les cançons li tens una estima diferent perquè han format part d'una etapa, perquè sense 'Karrasketon' això no hauria començat, sense 'Mediterrània' això no hauria explotat, sense les primeres cançons del primer disc no ens haguérem convertit en un grup... Sempre li tens una estima especial, són com a fills i filles per a nosaltres.
Quant a les col·laboracions, com sorgeixen?
Amb molta gent ja teníem una relació personal per afinitat, per amistats en comú, i amb una altra gent l'amistat s'ha anat generant o ha nascut després d'haver fet aqueixa col·laboració. Al final, totes les col·laboracions que fem naixen, sobretot, de l'admiració i busquem a aqueixes persones perquè col·laboren amb nosaltres, perquè posen el seu segell perquè a nosaltres ens agrada tot allò que fan i, a partir d'ací, es genera una relació que és molt bonica, sorgint fins i tot relacions d'amistat molt fortes. Però, sobretot, nosaltres sempre entenem les col·laboracions com un aprenentatge continu, cadascú té una manera de veure la música, de compondre, d'entendre-la. I això és el que et fa créixer cada dia i, per això, som tants fans de les col·laboracions.
Com definiríeu el panorama de la música valenciana actual?
Sobretot, ara, allò bé que té el panorama de la música feta ací a casa és que cada dia és més versàtil. Això és el que va enriquint-la cada dia més. Perquè és cert que quan comencem nosaltres, com hi havia pocs referents, sense voler, t'aferres a aqueixos referents i pretens fer coses més similars a allò que tu escoltaves perquè era el que funcionava. Ara mateix, pots fer des d'urban a coses més latins, des d'un pop com fem nosaltres o des d'un rock a un hip-hop electrònic, com són ZOO, jo crec que abanderats en tot l'estat. Llavors, crec que hi ha tants estils que el que permet és obrir una porta perquè tota persona que estiga en aqueix punt de "faig música o no faig música", s'anime i s'aventure a fer-ho.