Al carrer de l'Alegria, en ple barri valencià del Cabanyal, hi ha un aparador que estos dies ha respirat transició, però també l'esperança de seguir mantenint viu un d'eixos negocis 'de tota la vida'. Després de més de quatre dècades de persianes alçades cada matí, la papereria Compás ha canviat de mans, però no d'esperit. Des del 2 de febrer, Yahosca Uriarte sosté el timó d'este xicotet comerç que durant 42 anys va ser la vida sencera de Mari Carmen, la seua anterior propietària.
A principis de 2025, un cartell penjat en la porta sorprengué el barri: “Ens jubilem. Cal tindre valor per a deixar-ho i valor per a prendre'l. Ens dol anar-nos-en, però tenim la il·lusió que continue sent un negoci de barri, un negoci de proximitat com ho ha sigut estos últims 42 anys.” Mari Carmen havia obert la tenda amb 18 anys, junt amb la seua mare. Ara, amb el seu marit deu anys major, volia disfrutar d'una jubilació compartida. Era el moment.
Yahosca passava per davant cada dia passejant el seu gos. Porta cinc anys vivint al barri i quasi tretze a Espanya, després d'emigrar des de Nicaragua. “Dins de mi existix eixa necessitat d'arrelament”, confessa. Es detenia davant del cartell i el llegia una vegada i una altra. I és que la papereria no era només un negoci; era un punt de suport per a la gent major que necessita un regal d'última hora, per a qui cus i busca paper de manila per a patrons, per a mares i pares que obliden una cartolina. Era (i és) un servici essencial, xicotet però decisiu.
Un Diumenge de Resurrecció de l'any passat, Yahosca li digué a la seua companya de pis: "Pregunta-li". Hi hagué altres persones interessades, però no prosperaren. Quan Yahosca entrà a presentar-se, la història començà a escriure's sola. "Des que et vaig veure entrar vaig saber que eres la persona adequada", li digué Mari Carmen. I així començà un procés lent, respectuós, sense presses.
Yahosca no venia del món del comerç; havia treballat com a monitora de menjador, estudià màrqueting, un poc de filosofia, acabà sent educadora infantil i fins fa a penes un mes treballava en una escola. Però des d'abril començà a vindre cada dia, a aprendre, a entendre la gestió, a consultar en el gestor. No podien fer el traspàs en plena campanya de tornada a l'escola, ni en Nadal; calia tancar bé cada cicle, com es tanquen els quaderns al final de curs. Finalment, en gener de 2026, el traspàs es feu efectiu.
La ubicació seguix sent estratègica: davant del col·legi La Pureza i en el Colegio Hogar a l'esquena. “Ja quasi no queden papereries en la zona”, explica. Atén veïns del barri, però també a clients que venen des de la Patacona perquè ací troben alguna cosa que escasseja: varietat. Material escolar, llibres, jocs, carbonet, quaderns d'aquarel·la. Fa uns dies, una turista francesa va entrar buscant precisament això. I ho va trobar.
L'acollida ha sigut una mescla d'emocions. Tristesa per l'acomiadament de Mari Carmen, que ha acompanyat a diverses generacions de famílies, i alegria perquè la persiana no s'ha abaixat definitivament. “Jo venia ací amb la meua mare i ara vinc amb el meu tercer fill”, li diuen. Yahosca somriu: en menys d'un mes ja se sap molts noms. I això, en un barri, és quasi una declaració d'intencions.
Un espai per a la cultura i l'encontre
Però Yahosca no vol que Compás siga només una papereria que resistix, sinó que s'ha proposat que es convertisca en un xicotet focus cultural en el barri. De fet, ja ha començat a organitzar presentacions de llibres i té al cap impulsar un club de lectura. “Crec que és important acostar la cultura a la gent i tindre-la accessible”, explica. Davant d'un col·legi, envoltada de famílies, el potencial és evident. La idea no és competir amb les grans superfícies, sinó oferir una cosa que elles no poden: proximitat, conversa, comunitat.
L'horari acompanya eixe compromís: de dilluns a divendres, de 8:30 a 15:00 —per a coincidir en les entrades i eixides escolars— i per la vesprada de 17:00 a 19:30. Un ritme pensat per al barri.
En un temps en què molts comerços tradicionals abaixen la persiana, Compás torna a començar. Amb una altra propietària, altres experiències vitals, però amb la mateixa vocació de sempre: ser part del teixit quotidià. I és que, a vegades, tirar arrels també consistix a sostenir els que altres plantaren abans.