Després de diverses setmanes en antena, El Retrovisor s’ha consolidat com una de les propostes més originals de les nits de dissabte a À Punt: un talk show en directe que recorre 35 anys d’arxiu audiovisual per confrontar-lo amb les mirades de diferents generacions i entendre com ha canviat – o no – la societat valenciana. El veterà Josep Ramon Lluch i la periodista Anaïs Ordóñez conduïxen este viatge intergeneracional que combina debat, testimonis i participació del públic.
Parlem amb ells per descobrir com estan vivint esta experiència televisiva i què està revelant este retorn al passat recent del nostre país.
Com és posar-se al capdavant d’un programa com El Retrovisor, amb eixa fórmula que combina arxiu històric i debat social?
Josep Ramón Lluch: Per a mi, 27 anys després de l’última vegada que vaig dir en este mateix plató – el número 1 de l’antiga Canal 9 de RTVV – “Bona nit”, tornar a fer un programa amb elements com són un tema d’interés, d’actualitat, experts que aporten informació i documentació pública en representació de la societat valenciana i testimonis que expliquen les seues històries en primera persona… és un repte.
Significa tindre l’oportunitat de saber què pensa la societat valenciana sobre temes d’interés. I també és un repte personal: comprovar si no estic “rovellat” i si encara sóc capaç de conduir un programa amb ritme, amb interés i que resulte atractiu als ciutadans.
Anaïs Ordóñez: Per a mi també és un repte, perquè el que tractem de fer en este programa és contraposar opinions: veure què pensaven els valencians fa 30 anys sobre un tema concret i tornar-lo a obrir ara, per confrontar punts de vista i observar com ha canviat la societat valenciana. Ho fem posant veu, cara i rostre als protagonistes, que són els valencians, i també tirant de l’arxiu.
Sí, és un repte, sobretot perquè són tres hores de programa en directe, que cada nit ens porten cap a un lloc diferent; en funció del que conten els testimonis, el programa canvia. Però està sent molt interessant i molt curiós, perquè ens sorprén comprovar com temes que preocupaven als 90 continuen preocupant més de 30 o 35 anys després. És complicat, sí, però també molt enriquidor.
Interactueu amb els espectadors i també a través de les xarxes socials, com és esta interacció?
Josep Ramón: En els últims 25 anys, la televisió ha canviat molt. Una de les principals transformacions ha sigut l’aparició de les xarxes socials i esta interacció directa, immediata i diversa amb la ciutadania, que pot participar a través de múltiples canals. Als anys 90, l’única manera era el telèfon. Ara també el tenim, però el WhatsApp. Ara són molt més directes i permeten una conversa molt més plural, perquè tota la comunitat que està en xarxes participa i coparticipa de les opinions. Som conscients que ara hi ha una possibilitat d’interacció amb els televidents molt més intensa i directa.
Anaïs: A més és molt divertit, perquè és el que et deia al principi: fer un programa en directe que no està guionitzat ni té una escaleta estricta fa que mai saps quan et sorprendran. En tres hores intentem fer moltes coses. No és exactament un programa de debat, ni un programa de testimonis i entrevistes, ni tampoc un show d’entreteniment; agafa un poc de tot per crear un format més dinàmic, obert i amable, que connecta amb el públic. A mi m’agrada molt la part de les entrevistes, perquè els testimonis són els vertaders protagonistes, les persones que venen al plató a contar-nos la seua experiència. Però també la participació del públic està siguent sorprenent: donem un telèfon perquè la gent envie testimonis per WhatsApp o ens telefone per a futurs programes… i no esperàvem que la gent volguera entrar en directe un dissabte a la nit per contar-nos el seu cas, denunciar una situació o fins i tot explicar que no troba faena.
Entre els temes que tracteu, molts generen un xoc generacional, què és el més divertit?
Anaïs: Crec que el divertit és justament això: convidar generacions diferents i jugar a comparar què pensen els boomers, què pensen els millennials, o les generacions més joves. Enfrontar diverses perspectives ens enriqueix molt. Per exemple, hem parlat del col·lectiu LGTBIQ+. Veure què pensa una persona de 60 anys i contrastar-ho amb el punt de vista de la gent jove mostra com hem evolucionat, afortunadament, en molts aspectes. En altres ens sorprén comprovar que encara queda molta feina per fer. És guai tindre dues realitats sobre la taula i aprendre els uns dels altres. Josep Ramon està descobrint coses que desconeixia, com el llenguatge actual, i jo estic aprenent molt del nostre passat recent. És un format on tots estem en contacte i confrontem opinions per veure com han canviat les generacions.
Josep Ramón: Exacte, quan vaig plantejar el format, vaig partir d’un fet: l’any 92, en el primer Carta Blanca, vaig plantejar la pregunta “qui no treballa és perquè no vol?”. I vaig reflexionar que, si ara férem la mateixa pregunta, les respostes serien molt similars. A partir d’ahí, vam plantejar altres temes com el del col·lectiu LGTBIQ+, com ha comentat Anaïs, o també el tema de Franco. L’any 92 ja el vam tractar. Ara, 50 anys després de la seua mort resulta, que el 20% dels joves entre 18 i 24 anys, segons el CIS, diuen que no veuen mal un règim autoritari i que Franco va fer coses bones. Açò demostra que la nostra generació, la dels boomers, no ha sigut prou pedagògica: una dictadura mai pot ser millor que una democràcia, per imperfecta que siga. I això causa perplexitat.
Josep Ramón, mirant la situació actual, quin tema creus que hauria sorprès més als joves de fa 25 o 30 anys?
Per exemple, quan parlem de sexe – serà el programa 4 –, crec que es sorprendran de com ara es parla d’este tema a la televisió d’una manera molt més desinhibida. I potser ara, curiosament, som més conservadors en alguns aspectes i hi ha coses que no es podrien dir.
I des de la teua perspectiva Anaïs, quins temes preocupen hui els joves valencians que potser els boomers o els millennials no entendrien del tot?
Del que portem fins ara, m’ha sorprés que en el primer, dedicat al treball, les preocupacions són les mateixes que als 90. El preu de l’habitatge, per exemple: aleshores era molt més barat, però encara hui preocupa que pareix impossible independitzar-se o comprar una casa.
En canvi, en temes com el del segon programa, dedicat al col·lectiu LGTBI, sí que es veu evolució. Figures com les persones trans o intersexuals, que abans eren tabú, ara estan més presents i socialment acceptades.
També tenim previst parlar de les noves formes de relacionar-se, com Tinder, que serien impensables per a generacions anteriors. I, malauradament, hi ha temes com la violència contra les dones que continuen preocupant tant com abans.
Josep Ramón penses, aleshores, que les idees dels boomers xoquen amb les de la generació Z o hi ha més similituds del que pensem?
Hi ha similituds. En el primer programa, parlant de “qui no treballa i per què”, vam rescatar imatges dels 90 d’un jove que es queixava que els seus pares ho tenien més fàcil per trobar faena i comprar un habitatge. Això fa 33 anys. I ara un jove diu exactament el mateix. I probablement d’ací 25 anys, també. És sorprenent: problemes que no s’han solucionat i continuen en bucle.
Aleshores Anaïs, si haguéres de discutir amb Josep sobre un tema de joventut versus experiència, quin triaries per guanyar el debat?
Quina pregunta més interessant! Per exemple, en temes com el sexe crec que els joves podem aportar un punt de vista més obert, amb una educació sexual més avançada i menys tabús que abans. Igual passa amb el feminisme, l’amor en l’era del Tinder o les noves paternitats. En tots estos temes actuals, crec que podria tindre avantatge en un debat amb Josep.
Josep Ramón, personalmente, com ha sigut tornar a la teua casa?
Pensa que vaig presentar quatre temporades de Carta Blanca del 92 al 95, i dues temporades de Parle vostè, fins al 98. No havia tornat a dir “Nona nit” en un plató d’un programa presentat per mi des d’aleshores. He fet programes i he sigut productor executiu, però sempre darrere.
Tornar al plató ha sigut com un pessic d’emoció. Explicar als joves com era el nostre món – que a vegades els sembla de l’era dels diplodocus – i contrastar-lo amb la visió que tenen ells ara. Eixe contrast és el motor que fa que el programa tinga interés.
I per a tu Anaïs, què suposa, personalment i professionalment, formar part d’un programa com El Retrovisor?
Per a mi és un repte, perquè és un canvi absolut. Vinc de fer esports i d’estar en informatius, presentant-los de dilluns a divendres. Quan m’ho proposaren, va ser un repte, però també un projecte molt bonic que m’ha permés posar-me al dia en temes d’actualitat que, pel ritme quotidià, potser no podia aprofundir.
És un format molt diferent: obert, tres hores en directe… Un canvi total de registre que, personalment, està siguent un gran aprenentatge i m’il·lusiona molt. I també estic molt ben acompanyada: Josep Ramon és un animal televisiu i fa les coses molt més fàcils.
Ja per últim, si algú encara no ha vist El Retrovisor, per què hauria de posar-lo?
Josep Ramón: És un programa de veritat, que reflecteix l’esperit de la societat valenciana del 2025, amb els seus punts forts i els aspectes més controvertits; un programa de veritat perquè les persones que hi venen expliquen les seues opinions i volen que siguen contrastades, que el programa siga plural, divers, en valencià i que reflectisca la realitat de la nostra societat.
Davant altres ofertes amb pressupostos milionaris, platós enormes i grans artificis, nosaltres apostem per la proximitat i per parlar del que ens interessa com a valencians. A més, m’acompanya Anaïs, que és l’encarnació perfecta de la generació millennial: té 30 anys, és una extraordinària professional d’À Punt, presentadora d’esports, i ens complementem molt bé. A mi m’enriqueixen els seus punts de vista i crec que fem un tàndem que representa l’esperit del programa: boomers, millennials i generació Z, no enfrontats, sinó dialogant cara a cara.
Anaïs: Sé que és dissabte, una franja complicada, i que la televisió ha canviat molt: molta gent ja no la mira com abans, i aconseguir audiències és difícil. Però crec que el programa és una oferta diferent, en valencià, i que no estem acostumats a veure. Els convidats i entrevistats que han vingut al plató ens diuen que és molt interessant i que se’ls passa ràpidíssim. És una manera d’estar al dia de temes d’actualitat i de participar-hi: els protagonistes són les persones, siga al plató o des de casa.
No és la típica tertúlia de dissabte nit, que potser molts joves trobarien avorrida. Té el punt de zàping, enquestes al carrer, un to més amable… És un projecte fet amb molta cura i molt de carinyo per reconnectar amb els valencians i les valencianes. I estan tots convidats: poden participar, enviar opinions, entrar en directe… Volem que els protagonistes siguen ells.