Hi ha pobles que només obrin el seu centre de salut dos dies a la setmana. Ajuntaments de 5.000 habitants que gestionen l'acollida de famílies desplaçades amb el mateix pressupost que tenien fa deu anys. Municipis costaners que en estiu tripliquen la seua població —i els seus costos en seguretat i servicis— sense rebre un euro més. I alcaldes que demanen crèdits per a pagar nòmines, renunciant a projectes de futur perquè primer han de tapar els forats del present. Este és el retrat del municipalisme espanyol en 2025, i va ser precisament este diagnòstic el que va protagonitzar este dilluns la reunió més important de l'any per als governs locals.
El Palau dels Scala de València va acollir la Comissió de diputacions provincials, cabildos i consells insulars, que va reunir 25 presidents d'estes corporacions baix la presidència de Vicent Mompó, titular de la Diputació de València i amfitrió de l'encontre. L'objectiu no era menor: fixar una posició política conjunta davant un sistema de finançament local que, a juí dels participants, porta dècades sense evolucionar al ritme de les responsabilitats que s'exigixen als municipis.
Una cita històrica amb un missatge clar
La declaració conjunta que va eixir de València no va deixar lloc a ambigüitats. "Sense un finançament just no hi ha igualtat; sense equilibri territorial no hi ha cohesió; i no és possible construir un Estat fort debilitant els municipis que el sostenen cada dia." Amb eixa frase, els 25 firmants —que representen territoris de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Catalunya, la Comunitat Valenciana, Andalusia, Extremadura, Galícia, Aragó i el Consell Insular d'Eivissa— van resumir dècades de frustració acumulada.
Mompó va ser directe des del primer moment. Per al president valencià, la reunió no era un tràmit burocràtic ni un fòrum de debat acadèmic.
"Esta comissió no és una reunió més; esperem que siga un punt d'inflexió, perquè els municipis estem sostenint Espanya sense un finançament just, provocant conseqüències reals en vides reals i en llocs concrets." - Vicent Mompó, president de la Diputació de València
El diagnòstic que va traçar Mompó té arrels històriques que van més enllà de la política actual. A Espanya, la despesa local ha mantingut secularment una participació aproximadament del 13% del total de la despesa de les administracions públiques, una xifra que els experts porten anys assenyalant com a insuficient per a assumir les competències reals que exercixen els ajuntaments. I això sense comptar les anomenades "despeses impròpies": servicis que els municipis presten per necessitat encara que no els corresponguen legalment, i que ningú finança.
El problema de fons: competències sense recursos
El president de la Diputació de Màlaga i president de la comissió, José Francisco Salado, va assenyalar amb precisió quirúrgica la contradicció que més irrita els gestors locals: se'ls demanen més responsabilitats, però els diners no arriben.
"Estem cansats que es transferisquen competències però no aparega suport econòmic per a prestar de la millor manera eixos servicis." - José Francisco Salado, president de la Comissió i de la Diputació de Màlaga
No és un problema nou. El sistema de participació en els ingressos de l'Estat porta sense revisar-se des de 2002, la qual cosa significa que els criteris de repartiment que reben els municipis espanyols tenen més de dos dècades d'antiguitat. Mentrestant, el país ha canviat radicalment: ha envellit, s'ha despoblat a l'interior, ha crescut a les ciutats i ha diversificat les seues necessitats de servicis públics. Els criteris de distribució actuals pivoten en excés sobre l'element "població", la qual cosa penalitza municipis xicotets, rurals o amb alta estacionalitat que, paradoxalment, són els que més necessiten el suport estatal.
Javier Fernández de los Ríos, president de la Diputació de Sevilla i vicepresident de la comissió, va ser encara més contundent en la seua defensa del paper de les institucions provincials com a garants de la cohesió territorial.
"Si les diputacions no existiren, caldria inventar-les. No es pot entendre Espanya sense el municipalisme." - Javier Fernández de los Ríos, president de la Diputació de Sevilla
València, un símbol del municipalisme europeu
No fon casualitat que la cita se celebrara a València. Mompó ho va subratllar amb orgull: la ciutat que va bressolar el Tribunal de les Aigües —considerat la institució de justícia més antiga d'Europa, amb més de mil anys d'història— sap el que és l'autogovern local no des de la teoria, sinó des de l'experiència. Eixa tradició dona pes simbòlic a una reunió que pretén ser alguna cosa més que una foto.
Perquè el missatge de fons és polític, i urgent. El sistema actual no distingix entre municipis radicalment distints. Com va explicar Mompó, no és el mateix gestionar un poble amb població concentrada que un amb població dispersa; no és el mateix prestar servicis en entorn urbà que en zones rurals o de muntanya; no és el mateix atendre un territori estable que un amb alta estacionalitat o despoblació accelerada. Els municipis estan sostenint Espanya sense un finançament just, i esta situació no és sostenible.
Les propostes sobre la taula
La declaració conjunta aprovada a València concreta quatre exigències principals: la reforma real del sistema de finançament local; l'actualització urgent del sistema de participació en els ingressos de l'Estat; el reconeixement del cost real dels servicis públics en el territori; i el reforç efectiu de l'autonomia local. Tot això perquè es complisquen els principis constitucionals de suficiència financera i autonomia de les entitats locals.
L'ambició del text és clara: acabar amb la bretxa entre municipis de primera i de segona. Que un poble de 300 habitants tinga els mateixos drets que una gran ciutat. Que la igualtat entre ciutadans no depenga del codi postal. Com va resumir Mompó davant els 25 presidents reunits en el Palau dels Scala, la igualtat entre la ciutadania "no es garantix amb discursos, sinó amb recursos". Una frase curta, però que condensa dècades de reclamacions d'un municipalisme espanyol que sent que sosté el país des de baix, sense que ningú mire cap a baix amb suficient atenció.