Catorze edicions després, Deleste continua aconseguint una cosa que pareix cada vegada més complicada dins del circuit festivaler: tindre personalitat pròpia. El festival més veterà de València va celebrar este cap de setmana una nova edició als Jardins de Vivers confirmant que la seua fórmula continua funcionant precisament perquè mai ha intentat assemblar-se a la resta.
Mentre molts esdeveniments viuen obsessionats amb acumular noms gegants, escenaris impossibles o experiències dissenyades per a Instagram, Deleste continua apostant per una cosa molt més senzilla i moltíssim més difícil: el criteri musical. I això es nota des del moment en què u creua l'entrada.
Ací no hi ha carreres entre escenaris ni concerts solapats. Es ve a gaudir de la música amb calma, a descobrir grups nous, a retrobar-se amb bandes mítiques i a compartir una experiència molt més humana que la dels grans macrofestivals. Per això l'ambient va tornar a ser un dels grans protagonistes del cap de setmana. La gent estava feliç. I es notava.
Primal Scream convertixen Vivers en una celebració col·lectiva
El gran moment del dissabte va arribar amb Primal Scream, que transformaren la vesprada valenciana en una autèntica litúrgia rock. Bobby Gillespie va aparéixer sobre l'escenari amb eixe carisma de líder històric que encara conserva intacte i la banda va tardar molt poc a posar Vivers cap per avall.
Van sonar himnes com Swastika Eyes, Jailbird, Rocks, Country Girl o Loaded i el públic va respondre entregant-se completament a un concert que va mesclar actitud, nostàlgia i moltíssima energia. Tant fa quants anys passen: Primal Scream continuen entenent perfectament com es domina un festival.
Anna Calvi firma un dels concerts de l'any
Després de semblant descàrrega va aparéixer Anna Calvi per a canviar totalment la temperatura emocional del festival. La britànica va oferir una actuació magnètica, elegant i absolutament hipnòtica que va acabar convertint-se per a molts en el gran concert del cap de setmana.
Sense necessitat d'artificis, Calvi va atrapar Vivers amb la seua veu, la seua presència escènica i una guitarra capaç de passar de la delicadesa al rugit en qüestió de segons. Tot mentre el cel començava a enfosquir-se sobre els jardins i el festival entrava en un d'eixos moments que justifiquen per si sols una edició sencera.
Un cartell pensat per a gaudir-lo sencer
Ahí està precisament una de les grans virtuts de Deleste: la sensació que cada nom del cartell té sentit. Des de l'electrònica sofisticada d'Apparat o Röyksopp fins a la intensitat de Holy Fuck, el desvergonyiment juvenil de The Molotovs, el magnetisme de Billy Nomates, l'explosió de Los Invaders o el tancament elegant i nocturn de Kerala Dust.
El festival va tornar a trobar eixe equilibri tan difícil entre bandes internacionals de primer nivell, propostes nacionals cuidades i artistes locals que no desentonen en absolut dins del cartell. Tot encaixava amb naturalitat i permetia gaudir de cada concert sense estrés ni sensació d'estar perdent-se alguna cosa constantment.
En una ciutat on moltes vegades es troben a faltar festivals amb una identitat tan marcada, Deleste continua funcionant com una xicoteta anomalia cultural. Una de les bones.
I després de vore el nivell d'esta edició, la sensació és inevitable: ja hi ha moltíssimes ganes de descobrir quins noms formaran part del cartell de 2027.