Hi ha artistes que omplin pavellons i artistes que aconseguixen una cosa molt més complicada: que 16.000 persones pareguen estar dins de la mateixa habitació. Aitana va fer això ahir exactament això al Roig Arena. Convertir un recinte gegantesc en el seu Cuarto Azul particular.
Perquè sí, la catalana va arribar a València amb una gira mundial davall del braç, amb coreografies mesurades al mil·límetre, amb visuals gegants, amb dotze ballarins i amb un repertori dissenyat per a no deixar respirar massa el públic. Però el verdaderament cridaner no va ser la grandària de l’espectacle. Va ser comprovar com una artista que fa a penes uns anys cantava al desamor adolescent ara maneja el pop massiu amb la naturalitat de qui ja entén perfectament el lloc que ocupa. I n’ocupa un de molt gran.
Ho sap ella. Ho sap el seu públic. I ho sap un Roig Arena que va esclatar des del primer acord de 6 de febrero, quan va aparéixer recolzada sobre eixe llit convertit ja en símbol d’esta nova etapa. Una entrada de superestrela, sí, encara que després s’enteste a recordar constantment que no és perfecta. O precisament per això.
“Totes som perfectes amb les nostres imperfeccions”
De fet, un dels moments més celebrats de la nit no va arribar amb un ball, ni amb un agut impossible, ni tan sols amb un d’eixos drops electrònics que van fer tremolar el recinte. Va arribar quan va llegir una pancarta que deia: “Gràcies per ser la xica perfecta”. I ahí va aparéixer l’Aitana més conscient del personatge que representa. “Totes som perfectes amb les nostres imperfeccions”, va respondre la cantant de Vas a quedarte, provocant una ovació immediata entre un públic que no va anar simplement a escoltar cançons: va anar a sentir-se comprés.
Això també explica el fenomen.
Perquè el concert va funcionar moltes vegades com una espècie de teràpia pop col·lectiva en la qual es podia passar de les llàgrimes de Cuando hables con él als balls de Las Babys en qüestió de minuts. De mirar al sostre amb llums blaves a convertir el recinte en una discoteca roja i suada amb miamor. Del drama sentimental a l’eufòria eurodance. Tot en la mateixa nit.
I entremig, frases que també ajudaren a dibuixar el personatge. Eixe comentari improvisat sobre que des de l’auricular han de recordar-li que bega aigua perquè mai té set. O eixe desig quasi naïf de vindre a Falles després de rebre una imatge vestida de fallera. Ahí, precisament ahí, està part de l’encant d’Aitana: eixa barreja entre estrela gegantesca i amiga major de tota la Generació Z.
Del dormitori emocional al gran pop d’estadis
Aitana ja domina una altra lliga: la del pop electrònic de gran format, el de les bases contundents, els visuals enormes i les tornades dissenyades per a quedar-se enganxades durant setmanes. Gran Vía, Los Ángeles, 24 rosas o Conexión psíquica sonaren com cançons fetes exactament per a espais així.
I el públic va respondre com si estiguera vivint una cosa històrica. Que potser, per a molts dels presents, ho era.
Hi havia fans esperant des d’hores abans. Gent vestida de blau. Estreles dibuixades en la cara. Pancartes. Llanternes. Crits capaços de tapar cançons senceres. I eixa sensació constant que el concert importava més de l’habitual. Com si tots saberen que estaven veient el moment exacte en què una artista deixa de ser una estrela pop per a convertir-se, definitivament, en LA estrela pop. Per això Superestrella no podia ser només l’última cançó. Era pràcticament el resum de tota la nit. I també una evidència. Aitana ja no juga a paréixer-ho. Ja ho és.