Des de fora sembla només una gran carpa blanca instal·lada a València. Però dins passa una altra cosa. Una ciutat sencera funcionant a porta tancada perquè, durant dues hores, el públic crega que la màgia existeix de veritat. Més de 190 persones movent-se sense parar entre assajos, maquillatge, vestuari, fisioteràpia, cuina, llums, acrobàcies i música en directe. Un engranatge gegantesc on cada detall importa i on absolutament res queda a l’atzar.
Després de viatjar des de Düsseldorf amb desenes de camions travessant mitja Europa, el Cirque du Soleil ha alçat a València una autèntica ciutat efímera on conviuen artistes, tècnics, cuiners, terapeutes, maquilladors i responsables de producció. Alguns dormen en hotels, altres en apartaments repartits per tota la ciutat. Però durant el dia tots acaben ací: dins del regne d’Alegría.
Assajos obsessius per a un espectacle que mai deixa de perfeccionar-se
Encara que Alegría porta anys girant pel món, els assajos continuen sent diaris i mil·limètrics. Cada actuació es grava. Després, els artistes revisen els vídeos per detectar xicotets detalls que probablement el públic mai percebria: una mà uns centímetres més alta, un gir lleugerament descompensat o un tempo diferent. Tot es corregeix. Perquè al Cirque du Soleil mai es deixa de perfeccionar l’espectacle.
“El que més respecte em dona és veure el que fan els altres”, reconeixia l’acordionista gallega Sara Formoso durant la visita als mitjans. “Hi ha artistes que estan posant literalment el cos en situacions molt perilloses cada nit”. I així i tot, la maquinària no s’atura.
La companyia té preparats múltiples plans d’emergència per a qualsevol imprevist imaginable. Si un artista es posa malalt, un altre pot substituir-lo. Si cau una peça clau del xou, existeixen versions alternatives dels números. Fins i tot alguns acròbates tenen assajats papers completament diferents per cobrir baixes inesperades. “Tenim unes 66 versions diferents d’Alegría preparades per a funcionar”, explicaven des de l’organització. “Sempre pensem què podria passar per a estar preparats”.
I potser ací està part de la grandesa de l’espectacle: a fer que una cosa extremadament complexa semble completament natural.
“Això és com una xicoteta ciutat”
Dins del recinte hi ha gimnàs, clínica de medicina esportiva, cuina pròpia, tallers tècnics, departaments de maquillatge i vestuari i fins i tot equips especialitzats únicament a gestionar passaports, viatges o visats. Tot pensat perquè els artistes només hagen de preocupar-se d’una cosa: eixir a l’escenari. “Això és com una xicoteta ciutat”, resumia el clown murcià Pablo Bermejo. “Som veïns. Ens ajudem els uns als altres i aprenem els uns dels altres”.
I es nota. Hi ha una barreja constant de disciplines. Acròbates que fan classes de teatre. Músics que participen en workshops de dansa. Pallassos aprenent de la preparació física dels gimnastes. Tot l’entorn sembla dissenyat perquè l’espectacle evolucione fins i tot fora de l’escenari.
Sara Formoso encara recorda la telefonada que li va canviar la vida. Acabava de terminar els seus estudis superiors d’acordió quan va rebre l’oferta per incorporar-se a Alegría. “No vaig agafar el telèfon perquè vaig pensar que era l’hospital telefonant a ma mare”, contava entre rialles. “Després vaig escoltar el missatge i no m’ho podia creure”.
Hui forma part d’una de les bandes sonores més icòniques de la història del circ contemporani. I, a més, ho fa integrada dins de la mateixa narrativa de l’espectacle, perquè a Alegría els músics també són personatges. “No és només música. També és teatre”, explica.
Un clàssic dels noranta adaptat al ritme de 2026
Alegría va nàixer el 1994 i es va convertir en un dels espectacles més importants de la història del Cirque du Soleil. Però esta nova versió no viu únicament de la nostàlgia. Tot ací està adaptat al ritme de 2026. La música sona més potent. Hi ha més guitarres elèctriques, més percussió i més impacte visual. Les acrobàcies són més ràpides i més físiques. La il·luminació multiplica els estímuls. L’espectacle entén perfectament que el públic de hui consumeix entreteniment d’una manera diferent.
Pablo Bermejo ho resumeix amb una frase perfecta: “És com l’Alegría original, però amb esteroides”.
I funciona. Perquè malgrat tota la modernització, el cor de l’espectacle continua intacte: l’emoció. La sensació d’estar veient una cosa irrepetible davant dels teus ulls. Una cosa que no cap a TikTok ni es pot reproduir igual dues vegades.
Una fàbrica d’admiració
Potser eixa siga la vertadera clau d’Alegría: que cada espectador troba una cosa diferent dins del xou.
Els xiquets es queden mirant les acrobàcies amb els ulls oberts. Els adults connecten amb la nostàlgia, la música o la història. Els pallassos juguen simultàniament amb humor infantil i referències més adultes. “Volem que cada persona tinga la seua pròpia interpretació”, explicaven des de l’organització. “Que un xiquet de sis anys i una persona de noranta puguen emocionar-se de formes completament diferents”. I després de colar-se dins d’esta gegantesca maquinària itinerant, resulta fàcil entendre per què passa.
Perquè Alegría no és només un espectacle. És una ciutat ambulant construïda per a fabricar admiració cada nit.