Ana Torroja és una de les veus més reconeixibles i estimades del pop en espanyol. La seua trajectòria forma part de la memòria col·lectiva de diverses generacions, primer com a líder de Mecano i després a través d'una sòlida carrera en solitari que mai ha deixat d'evolucionar. Després de més de quatre dècades damunt dels escenaris, l'artista continua explorant noves formes de contar i contar-se.
La cantant actuarà el pròxim 14 de juliol de 2026 als Conciertos de Viveros de Valencia, dins d'una de les cites musicals més importants de l'estiu valencià. Serà una nit en què conviuran cançons històriques amb la seua nova etapa artística, marcada per la publicació de Se ha acabado el show.
La conversa amb Ana Torroja transcorre amb la mateixa naturalitat que transmet damunt de l'escenari. Pròxima, tranquil·la i reflexiva, parla sense artificis sobre el nou moment que travessa, els dubtes, la necessitat d'escoltar-se a ella mateixa i la convivència entre l'artista i la persona. Lluny de la nostàlgia, reivindica el present i la capacitat de continuar trobant històries que contar. També deixa una idea clara: les cançons que han sobreviscut al pas del temps ja no pertanyen a una època concreta; continuen vives perquè encara formen part de qui les escolta.
Vas comentar que este disc va nàixer quan pensaves que potser ja no tenies res més a contar. Ara que les cançons ja estan fora i la gent les ha fet seues, t'han demostrat que encara quedaven converses pendents amb tu mateixa?
Totalment. Una de les coses que més em sorprén, i que no sempre passa, és que les cançons estan sent rebudes amb molt d'afecte, tant per qui ja em seguix com per qui les descobrix ara. Crec que hi ha molta honestedat en elles i sí, quedaven converses pendents amb mi mateixa. I segur que encara en queda alguna més amagada per ahí. Estes havien d'eixir a la llum i m'encanta que la gent connecte amb elles, perquè a vegades penses que una cosa tan personal potser no la compartirà tanta gent, però després t'adones que no som tan diferents.
Les lletres parlen molt del dubte i la vulnerabilitat, però la música té una llum molt marcada. Buscaves conscientment eixe contrast?
Sóc una dona de contrastos. No m'agrada que tot vaja sempre en la mateixa direcció. La vida ja té prou drama i algunes històries o lletres també en tenen, però m'agrada donar-los sempre un poc de llum i esperança. Precisament el fet de fer eixa catarsi, d'escriure coses que estan enquistades o donant voltes pel cap, ja és una forma d'esperança. Les traus, prens perspectiva i al final aprens o et fas més forta, o simplement t'adones que potser no era tan important.
T'has fet més forta escrivint estes cançons?
Crec que ja sóc prou forta perquè porte uns quants anys de vida i uns quants entrebancs damunt. Més que fer-me més forta, el que he sentit esta vegada és un alliberament. He pres distància sobre les coses, les he vistes des d'una altra perspectiva i les he tretes fora. Moltes vegades el problema és que les coses es queden enquistades dins; donar-los aire i deixar-les volar fa que, almenys, carregues amb menys pes.
Musicalment, el primer avanç tenia sintetitzadors i un so pop molt recognoscible. Et preocupa que qualsevol picada d'ull sonora es relacione automàticament amb Mecano?
No, em fa gràcia. Pareix que quan algú afronta una producció musical mira cap arrere perquè allò va funcionar, però jo sempre mire cap avant. No vull assemblar-me al que vaig ser perquè això ja ho vaig ser. Sempre intente renovar-me, sorprendre'm i buscar altres versions de mi mateixa. És veritat que molts productors amb qui he treballat són molt fans i potser, inconscientment, apareix algun so que recorde aquella època, però mai ha sigut una cosa buscada.
Has contat que el disc podria haver-se dit Conversaciones conmigo misma. Si hui tingueres una conversa amb aquella Ana que va dubtar sobre continuar en la música, què li diries?
Eixa conversa ja la vaig tindre. Els dubtes venien realment d'eixes dos Anes: Ana artista i Ana persona. La persona reclamava espai i temps per a ella mateixa, perquè esta és una professió en què una s'entrega moltíssim i això també desgasta. A vegades et preguntes quan et toca dedicar-te a tu mateixa. Hi ha un moment, sobretot a partir d'una certa edat, en què comences a pensar més en tu.
També vaig arribar a preguntar-me si continuava tenint la necessitat de fer música, però precisament quan comences a escriure t'adones que encara tens coses a contar. Al final una ha de donar pas a l'altra. No n'hi ha una sense l'altra.
Vius entre Espanya i Mèxic i has dit moltes vegades que els dos llocs són casa. Hi ha una Ana diferent quan xafa Madrid?
No, sóc la mateixa. Les sensacions sí que són diferents. El cel de Madrid, per exemple, no n'hi ha cap altre igual. Són coses que una sent. M'adone que trobe a faltar Espanya quan torne i la xafe una altra vegada. Però jo continue sent la mateixa persona.
En esta gira i especialment en el concert de València, miraràs més cap avant o cap arrere?
Hi ha de tot. Hi ha moments per als nostàlgics i també per als valents. Hi ha cançons per a mirar arrere i cançons per al present. Està bastant equilibrat. Fins i tot amics i seguidors que estan amb mi des del principi em diuen que les cançons noves encaixen molt bé amb les antigues. Crec que el passat i el present es porten molt bé.
Perquè realment el passat continua sent present. Si aquelles cançons hagueren quedat oblidades, ja no les estaria cantant. Però això no ha passat. Han anat passant de generació en generació.