El mercat residencial de València ha entrat en un nou punt d'inflexió. I és que la ciutat viu un moment decisiu en matèria d'habitatge, marcat per un increment del preu de l'obra nova plurifamiliar que supera ja els 4.500 €/m², després d'una pujada pròxima al 10 % en a penes un trimestre. Es tracta d'un salt brusc, sostingut i amb efectes que s'estenen molt més enllà dels límits administratius de la capital.
Així ho confirma l'informe del segon trimestre de 2026 elaborat per la Càtedra Observatori de l'Habitatge de la Universitat Politècnica de València (UPV), que advertix d'un nou salt en els preus. “La dada és molt contundent”, assenyala el director de la Càtedra, Fernando Cos-Gayón. “No estem davant d'una oscil·lació conjuntural del mercat, sinó davant la consolidació d'una emergència residencial de fons. València s'està quedant sense habitatge assequible”, ha advertit.
La tensió també és metropolitana
L'informe insistix que el fenomen ha deixat de ser estrictament urbà. València funciona, des del punt de vista residencial, com una ciutat metropolitana, i la pressió s'ha estés cap a l'Horta Nord, l'Horta Oest, l'Horta Sud, Sagunt i altres municipis que abans actuaven com a alternativa assequible.
Hui ja no ho són, ja que s'han convertit en la prolongació natural d'un mercat tensat que s'expandix sense pausa. “El problema ja no cap dins del terme municipal”, apunta Cos-Gayón. “La demanda es mou en clau metropolitana, però seguim planificant, tramitant i produint habitatge com si poguera resoldre's municipi a municipi”.
En essència, l'arrel del problema és estructural. El creixement demogràfic i la formació de noves llars avancen a un ritme que la producció residencial no aconseguix acompanyar. La Comunitat Valenciana ha passat de 4,96 milions d'habitants en 2016 a quasi 5,55 en abril de 2026, incorporant aproximadament 590.000 nous residents en a penes una dècada. De fet, les projeccions apunten que podria arribar als 6,3 milions en 2039.
“Quan la població creix, les llars es multipliquen i l'habitatge no es produïx al mateix ritme, la conseqüència és inevitable: pugen els preus, es tensa el lloguer i s'expulsa joves i rendes mitjanes del mercat”, explica Cos-Gayón.
El lloguer deixa de ser una alternativa
El lloguer, tradicional via d'escapament per als qui no poden comprar, tampoc oferix ja una eixida. La renda mitjana residencial a València se situa aproximadament en 1.780 € mensuals, pràcticament el doble que en 2019. A més, el mercat temporal ha deixat de ser un fenomen marginal per a convertir-se en una peça rellevant del sistema.
El problema ja no és triar entre comprar o llogar; és que una part creixent de la societat no pot fer cap de les dues coses
En este context, l'absència d'habitatge protegit amb escala suficient es convertix en un factor crític. “L'habitatge protegit no protegix si no es construïx”, afirma el director de la Càtedra. L'informe recorda que un habitatge lliure de 60 m² útils a València assolix ja un preu estimat de 318.000 €, clarament fora de l'abast d'una parella jove amb dos salaris mitjans.
La VPP jove: una porta real que encara no s'ha obert
La VPP jove apareix com una possible via d'accés real. Amb un mòdul actualitzat a 2.600 €/m² útil, un habitatge de 60 m² assoliria 156.000 €, dins d'un llindar raonable per a una parella jove. “Actualitzar el mòdul no és encarir l'habitatge protegit”, explica Cos-Gayón. “És fer possible que existisca. Un mòdul artificialment baix pot paréixer socialment desitjable en el paper, però si impedix construir, el seu resultat és profundament antisocial”.
L'informe subratlla que València disposa de sòl protegit identificat: 260.157,58 m² de superfície edificable residencial, amb capacitat estimada per a 2.312 habitatges possibles, en parcel·les de titularitat pública i privada. “Hi ha sòl protegit, hi ha demanda solvent si el producte s'ajusta a la renda real i hi ha una tipologia jove que pot ser accessible. El que falta és convertir la possibilitat urbanística en producció efectiva”, resumix el director de l'entitat.
L'informe conclou que l'actualització del mòdul de VPP és necessària, però no suficient. L'emergència residencial exigix activar sòl protegit, reduir terminis administratius, impulsar la col·laboració publicoprivada, revisar la fiscalitat de l'habitatge assequible, industrialitzar la producció residencial i reconéixer una vertadera tipologia d'habitatge assequible en lloguer. “El que falta no és diagnòstic. Falta execució”, sentencia Cos-Gayón. “València necessita una política de ciutat metropolitana, no una suma de respostes municipals”.