Hay cadáveres exquisitos, dicen que todos quieren llegar al Edén. Me tienes tan fa fa fa fascinado. Es la última canción y van a dar la luz, fin de hechizo. T'has d'enamorar de la guerra, jo no aguantaré molt més, note la pressió a las artèries, el cor em va a més de 100. I és que hi ha tantes i tantes cançons de Sidonie que podria citar-les perquè Marc Ros (Sidonie) ja ha deixat un rastre imborrable en el cor de tots els seus seguidors.
Hui volem dedicar-li un raconet en este espai per parlar amb ell de la trajectòria de Sidonie, un grup que té una màgia especial, una connexió única i un directe que no deixa a ningú impasible perquè el bon rotllo que Marc, Axel i Jes tenen, acaban traspasant totes les pantalles. No vaig a negar que tinc un carinyo especial per este grup que ja porta anys i anys en els escenaris i s'ha guanyat amb tots els mèrits la fidelitat dels seus seguidors per ser tant naturals com són els tres. Hui parlem amb Sidonie de la seua gira "Catalan Graffiti" que passa per València i s'estrena amb el Roig Arena, encara que a Marc, Axel i Jes els agrada tot tipus de sales, sobretot per la complicitat directa i autèntica que tenen amb el seu públic.
Després de la cançó en català Portlligat del disc “el regreso de Abba”, quin ha sigut el motiu de fer un disc íntegrament en català?
El motiu va ser molt personal. Volia veure com sonava esta cançó i també com sonava la meua veu cantant en català dins d’un grup com Sidonie, fent la música que ens agrada. Vam tardar un disc a publicar-ne un íntegrament en català perquè abans va eixir el disc Marc, Axel i Jes, on ja teníem algunes cançons que ens hauria agradat incloure. Però jo estava en procés d’aprenentatge: tot i ser català, havia d’aprendre a fer cançons en la meua llengua i encara no tenia clar el camí. Per sort, no en vam incloure cap, perquè algunes no funcionaven. Després d’un temps, quan ja vam tindre un conjunt de cançons que ens convencien, va arribar Catalan Graffiti. Però, si he de parlar del veritable punt d’inflexió, el Big Bang del català per a nosaltres va ser “Porlligat”.
Com heu rebut l’acollida d’este disc i sobretot els premis que ja heu rebut?
Supose que amb el temps veurem quin impacte té este disc en la nostra carrera. Molts col·legues m’escriuen ara per dir-me que l’han descobert, així que és un disc d’aquells de cocció lenta. I crec que la sorpresa de fer-lo en català ha sigut més gran per al públic que per a nosaltres.
Nosaltres, de fet, no ho vam plantejar així: simplement volíem fer el millor disc possible. L’idioma no era tan rellevant fins que el vam publicar i ens vam adonar que, per a molta gent, sí que ho era. Hi ha qui l’ha rebut com qualsevol altre treball nostre, però també hi ha persones que l’han passat per alt o que directament no l’han escoltat pel fet d’estar cantat en català. Hi ha qui tria la música en funció de l’idioma.
A mi em sembla una llàstima, perquè això et fa perdre música increïble en altres llengües. Però cadascú és lliure d’escoltar el que vulga. En qualsevol cas, el disc ha generat reaccions de tot tipus: hem rebut premis, també crítiques… i, en general, molt bones valoracions.
De totes les cançons d'aquest Catalan graffiti, quina consideres que és la més personal o la més íntima?
“Ovni 84”, sens dubte. Parla d’un avistament real que vaig viure quan tenia deu anys: vaig veure un ovni junt amb el meu pare i el meu tiet. Fins i tot va aparéixer en un diari local, així que no vam ser els únics que vam veure aquell objecte volador no identificat.
A més, és una cançó que connecta amb la meua infantesa i amb el poble de la meua mare. L’estem tocant en directe i, pel fet de parlar d’ovnis, li hem volgut donar un aire glam, molt influït per l’univers de Marc Bolan o David Bowie. És, sens dubte, una de les meues favorites del disc.
Com va a ser el canvi de discogràfica?
Ha sigut una experiència molt positiva. Amb Sony vam acabar en molt bons termes després de molts anys treballant junts, i continuem mantenint el contacte perquè vam fer un gran equip. Però també és cert que, amb el temps, les relacions poden estancar-se i nosaltres necessitàvem un revulsiu.
Sonido Muchacho és hui un dels grans referents de l’escena independent a l’Estat, i, afortunadament, ens van obrir les portes. A més, els va fer especial il·lusió que la nostra primera referència amb ells fora precisament un disc en català.
La caratula del disc és una albergina. Com arriba esta albergina a ser portada del Catalan Graffiti?
M’encanta. De fet, sempre acabem debatent com s’ha de dir “albergínia” segons el lloc: la meua mare diu “albergínia”, a les Illes sovint diuen “aubergínia”… i tu has dit “albergina”. És fascinant.
Ara mateix tinc la portada davant, i si la compares amb la del primer disc de The Velvet Underground —amb aquell plàtan icònic—, hi ha clarament un joc i un homenatge a una de les portades que més ens han marcat. Ens vam preguntar com seria això en clau catalana: vam canviar el color i, en lloc d’una banana, hi vam posar una albergínia, un ingredient essencial de la nostra cuina. És el nostre particular guiño a la Velvet.
I en este estreno del disc vau fer un graffiti, ja que el dius, és Catalan Graffiti. Què tal va ser esta experiència?
Veure al carrer com treballaven els grafiters ens va impressionar molt. Nosaltres volíem titular el disc com a homenatge a la pel·lícula American Graffiti, però la veritat és que no som grans coneixedors de l’street art ni del món del grafiti.
Tot va canviar quan vam començar a parlar amb ells. Vam descobrir una manera d’entendre la creació i la vida molt interessant. Per exemple, quan van pintar “Virginia”, ens van dir que sabien que aquella obra no duraria ni dotze hores, perquè el següent grafiter hi pintaria damunt. I nosaltres vam pensar: “Com pot ser que no els importe?”. Però ens van explicar que forma part de la seua filosofia: crear sabent que és efímer, i que no passa res. Aquella conversa ens va fer aprendre molt sobre l’art i sobre la idea de deixar anar, i ens va semblar molt inspiradora.
Després de Port Lligat, Catalan Graffiti, escoltarem més discos en català de Sidoni?
Supose que sí. Ens agrada molt cantar en català, però també m’agrada fer-ho en castellà, i durant molts anys també en anglès.
El que passa és que he perdut molta fluïdesa en anglès perquè he deixat de practicar-lo. Abans llegia molt en esta llengua, sobretot biografies que no es trobaven traduïdes. Ara, afortunadament, moltes editorials publiquen en castellà llibres que m’interessen, però fa anys havíem d’anar fins i tot a Londres, a Denmark Street, per trobar eixe tipus de material.
En deixar de llegir i parlar en anglès amb regularitat, he perdut confiança, i ara mateix no em veuria fent una cançó en esta llengua. No sé si em sortiria de manera natural. Així que, de moment, el català i el castellà ens funcionen perfectament.
Anem a parlar un poquet de la gira. veniu a València al Henneken House Festival i també, per primera volta, al Roig Arena. Quines sensacions teniu?
A més de València, més endavant anirem a Bocairent i després a Xàtiva. Pel que fa al Roig Arena, la veritat és que encara no hi hem entrat mai; només l’hem vist en fotos.
A nosaltres ens motiva molt provar nous espais. Quan ens pregunten si preferim tocar en un lloc o en un altre, la veritat és que, mentre puguem tocar, ens és bastant igual. Les sales petites tenen un encant especial perquè tens el públic molt a prop i el so s’assembla molt al del local d’assaig, que és el que més ens agrada.
Però també hi ha una sensació única quan puges a un gran escenari, siga en un pavelló o en un estadi: és com entrar en una altra dimensió, com si pujares a una nau espacial. Ens genera una emoció molt potent. Així que tenim moltes ganes de provar el Roig Arena i veure quines sensacions ens transmet.
Què vos agrada del públic i les sales de València?
Ens encanten les sales i sempre és un plaer tocar a València. Estem molt a gust ací, la veritat. A veure, se'ns acabarà en el cliché, però sí, un amor creixent cap al País Valencià perquè estem molt a gust. De moment, tenim per davant el concert de Bocairent, dins d’un festi-pati que ens fa molta il·lusió, i també la cita de Xàtiva —encara que ara mateix no recorde la data exacta. A més, fa poc em vaig trobar amb Raimon, i em va fer molta il·lusió. Per això tinc moltes ganes de visitar el seu lloc de naixement, Xàtiva.
Com és la relació de Marc, Jes i Axel fora dels escenaris?
La clau és que som amics. Abans de ser músics o de formar part d’un grup, ja ho érem. I això és el primer que cal cuidar.
Pot semblar una obvietat, però en estos 27 anys de trajectòria hem vist moltes bandes pujar a l’escenari on els seus membres no eren realment amics, sinó només companys de feina. I això, amb el temps, es nota.
Quan no hi ha una base de respecte, estima i amistat, és molt difícil resistir els moments complicats, que sempre arriben. Si eixa força no hi és, el grup acaba trencant-se. Per això, per damunt de tot, el que intentem preservar és l’amistat.
Heu sigut els teloners dels Rolling, com vas viure eixe moments?
La veritat és que aquell dia no el vaig gaudir gens. Ara sí que ho faig, quan ho recorde o quan en parle, però en el moment estava molt nerviós i, a més, començava a desenvolupar la covid.
L’organització dels Rolling Stones ens va exigir fer-nos un test abans del concert en un laboratori de Barcelona, i qui donara positiu no podia actuar. Afortunadament, ningú en va donar i vam poder viatjar a Madrid, però jo ja tenia símptomes.
Entre el malestar i els nervis, no vaig poder viure plenament l’experiència. Ara, en canvi, quan veig les imatges, em sembla increïble i em sent molt orgullós d’haver tocat no només en un estadi com el Metropolitano, sinó també amb els nostres grans ídols: els Rolling Stones.
Creus que no hi haurà més opció de tornar a repetir això?
Està molt difícil perquè els Rolling no crec que tornin a fer una gira. Per tant, la gent que ens estigui llegint o escoltant, que sàpiga que l'última vegada que vas veure els Rolling Stones va ser l'última vegada i ho va fer també al costat de Sidonie.
Què és el que més vos agrada del vostre públic cada volta que plena les sales?
Que trobaran un espectacle divertit i que podran ballar. El que més valorem són els somriures i el fet que, encara que desafinen, la gent cante amb nosaltres. Això és el que més m’emociona.
Pensar que una cançó que vaig escriure tot sol a la meua habitació ara la canten centenars o milers de persones és una cosa molt potent. El que més ens importa és veure la gent somriure i tindre la sensació que se’n van a casa havent oblidat, ni que siga per una estona, els seus problemes.
Com veus esa relació dins de la cançò “un dia de mierda” amb el teu públic?
És un moment molt bonic, perquè trenques la quarta paret i baixes al públic. Hui en dia és una cosa que fan molts artistes, però en el meu cas naix d’una imatge que em va marcar de jove en un concert de Queen. Recorde veure Freddie Mercury alçat a muscles per dos homes molt musculats, vestits de Superman. Aquella escena em va impressionar profundament.
Amb el temps, he volgut recrear eixa connexió amb el públic, salvant les distàncies, clar: en el meu cas no hi ha cap Superman, però la sensació és igualment especial. Poder cantar tan a prop de la gent és una experiència molt intensa i preciosa.
Com vau viure vosaltres la DANA de València des de fora?
La primera sensació és d’impotència: veure el que passa i sentir que no pots fer res.
Davant d’això, et preguntes què pots fer, encara que siga mínim. Afortunadament, sempre hi ha algú que et sacseja i et fa reaccionar. Des de la sala Salamandra, a l’Hospitalet, vam decidir organitzar ràpidament un concert solidari per recaptar fons.
Ho vam fer de seguida, amb altres artistes que també s’hi van sumar. Evidentment, això no resol res ni alleuja del tot la consciència. La sensació que et queda és que, tot i haver fet alguna cosa, sempre podries haver fet més.
I eixa espineta continua ahí: la idea que sempre pots implicar-te una mica més.
Entenc que este primer, este 2026, serà més de festivals, i el 27 més de sales?
Espere que sí. El que tenim clar és que, allà on més toquem fora dels grans nuclis, és a Galícia. És, amb diferència, el territori on més presència tenim en proporció —deixant de banda Madrid, evidentment.
Per sort, ens encanta anar-hi. Però també ens agradaria poder baixar més cap al sud, a Andalusia, o tornar a Extremadura, on fa temps que no anem. Potser no hi ha tanta escena o infraestructura, però ens faria molta il·lusió reconnectar amb eixos territoris.
Teniu pensat fer un recorregut per tot, o igual centrar-lo més en el Mediterrani?
La intenció és tocar arreu. És cert que, amb este disc, hem posat un focus especial en els territoris de parla catalana. Per exemple, estem participant en esdeveniments com el FestiPati de Bocairent, que probablement no hauríem fet si el repertori fora en castellà, i també tenim cites a Catalunya o a les Illes.
Això farà que, lògicament, toquem més en estos territoris. Però el disc naix amb voluntat d’arribar a tot arreu. Si podem creuar l’Atlàntic cantant en català, encara millor.
Hi ha alguna sorpresa que t'has guardat que encara no sabem d'esta gira?
D’esta gira puc avançar poca cosa, però sí que hui ens han portat nous looks: vestits, camises i jaquetes espectaculars. Nosaltres cuidem molt l’estètica, així que, tot i que no puc revelar el repertori ni com serà l’escenografia, sí que puc dir que anirem molt elegants. I això també forma part de l’espectacle.