L'art urbà ha aconseguit transformar el paisatge urbà de la ciutat de València, i eixe èxit ha portat els seus artistes a botar al pla nacional i internacional. Parlem amb Julieta XLF, que ha fet dels seus murals un espai per a la reflexió i una eina per a tocar la vida d'altres persones, portant el seu univers colorit, amb una dona com a protagonista, a països com França, Itàlia, Grècia, Sèrbia, Bèlgica, Luxemburg, Xile, Mèxic, Bolívia, Palestina o els Estats Units.
Com foren els teus inicis? Tenies clar que volies ser artista urbana?
Quan estava estudiant Belles Arts, la meua carrera en aquell moment anava més encaminada al treball amb el cos i l'espai, de fet jo em vaig especialitzar en art públic, que es connecta una mica amb l'art urbà. A més, en eixe moment estava estudiant dansa per a ser ballarina, però vaig decidir deixar-la de banda i centrar-me més en les belles arts.
Açò ho comente perquè al final el meu treball anava més en tota eixa línia en què es treballa amb les tres dimensions. La pintura per a mi no tenia eixa tercera dimensió que em podia donar la dansa, l'escultura o la instal·lació. Eixa tercera dimensió la vaig trobar en el context. Quan vaig començar a eixir a pintar al carrer amb amics vaig veure eixa tercera dimensió en la interacció que suposa trobar-te amb la gent, haver d'adaptar-te al medi, al lloc, l'aventura que comportava el fet d'eixir a pintar. I sense adonar-me'n, vaig seguir eixint a pintar i poc a poc va anar ocupant cada vegada més part de la meua vida, però mai no vaig plantejar-me ser artista urbana.
Com arribes a poder viure d'açò?
Al principi, el meu col·lectiu (Col·lectiu XLF) ens dedicàvem més a pintar persianes de comerços i a voltes a fer petits encàrrecs comissionats privats, per exemple restaurants, habitacions o salons per a particulars o petites empreses. Al principi era molt precari però poc a poc va anar creixent, també ens hem anat professionalitzant, perquè cal tindre en compte que l'art urbà és una disciplina molt recent. El muralisme tradicional no, però nosaltres treballem amb altres materials, és tot molt més ràpid, no es busca que perdure en el temps. Treballem dins de l'efímer i açò també ens permet tindre altres preus molt més assequibles. I bueno, perquè crec que també que la nostra cultura és com el nostre mode de vida, on tot passa molt més ràpid. A més, ara es juga més pel gran format.
M'imagine que tota eixa evolució que comentes ha anat també de la mà de la ruptura d'estigmes. Com ho has viscut tu concretament? Has participat en campanyes de conscienciació…
Els estigmes venien principalment per les intervencions urbanes sense permís. Jo crec que es mescla amb la idea d'un grafit amb lletres, però quan nosaltres vam començar a il·lustrar en els murs, és un llenguatge més fàcil, el pot entendre qualsevol. Aleshores l'espectador, el transeünt que camina per la ciutat, comença a connectar amb eixes imatges que entén i ahí comença a acceptar eixe llenguatge.
En el meu cas, en el nostre col·lectiu XLF teníem l'estudi al barri del Carme i en l'època en què es van tirar tants edificis avall, hi havia un munt de murs de solars pintats de gris… Nosaltres volíem canviar açò i usàvem eixos murs per a pintar sobre ells, narrar i contar les nostres històries i desenvolupar la nostra creativitat. I el barri ho rebia bé perquè passaven de tindre un mur gris a tindre un mur amb color. Vam aconseguir que en açò que s'eternitzava, poguérem deixar les nostres obres o pintar sobre elles.
Com diries que ha evolucionat la teua obra?
A nivell tècnic he passat d'un format petit i més immediat al format gran, perquè en els últims anys m'he dedicat més a pintar sobretot mitjanes de façanes, alguna cosa que m'agrada un munt, perquè és en eixe format on encara em sorprenc a mi mateixa. He patit molt en eixos formats, perquè igual a mitat del procés pensava, «mare meua, açò va a ser un desastre», i després sempre eixia bé.
A nivell de temes, quan vaig començar a pintar al carrer ho feia des d'una perspectiva molt més naïf, igual no em plantejava el que em plantege ara, però sí que és veritat que igual he passat a una part més estètica, per així dir-ho, a jugar amb el color, amb el ritme de les formes, amb coses que em resultaven exòtiques de la meua cultura i de cultures alienes a la meua. També he viatjat molt, Amèrica Llatina em va inspirar molt també a l'hora de generar l'imaginari del meu treball, i actualment sent que la meua evolució m'està duent a un lloc més enllà on m'interessa més l'art amb una perspectiva social i l'impacte que pot tindre a nivell social més que la peça en si mateixa. Per exemple, vaig estar a Palestina treballant i vaig pintar en unes escales per on passen els xiquets per a anar al col·legi tots els dies i que ara és un desastre. Jo pense sempre que, directa o indirectament, l'art al carrer millora la vida de les persones.
I per a això, una xiqueta t'ajuda a plasmar totes eixes idees…
Sí. Jo sempre dic que és una figura femenina protagonista de les seues pròpies aventures i reflexions. I açò ve una mica a col·lació de crear referents per a les xiquetes. Històricament en tots els sectors s'ha silenciat molt el paper de la dona, i vull donar veu. Vaig intentar evitar treballar amb personatges humans, que en realitat són les meues figures femenines -perquè quasi mai treballe amb personatges masculins-, però em vaig adonar que connecte molt més amb la gent si estan estos personatges.
Hi ha poques artistes urbanes o seguixen sense tindre visibilitat?
Jo crec que no estan suficientment visibilitzades, perquè n'hi ha moltes. Les dones tenim molts més factors que afecten a la nostra carrera professional, com pot ser la maternitat, i hi ha moltes artistes que en algun moment, si decideixen ser mares, quasi han de parar. En este sector a més estàs treballant moltes voltes amb productes tòxics, te'n puges a una màquina… Amb els anys i anant a festivals i coneixent artistes, veus que n'hi ha moltes i amb un treball de molta qualitat.
Has desenvolupat gran part de la teua carrera en altres països. Veus molta diferència amb Espanya?
Més bé veig diferència post pandèmia, crec que cada país treballa més amb artistes locals, i en pre-pandèmia hi havia molt més moviment, o almenys és la meua experiència. Ara estic treballant moltíssim més a la Comunitat Valenciana, sent que tot eixe treball que he fet fora ha donat els seus fruits i que ara el meu treball es reconeix a la meua pròpia ciutat, a la meua comunitat, i que em busquen i que és alguna cosa que abans no em succeïa.
Has participat en molts certàmens i programes públics. Creus que es dona prou suport a l'art urbà des de les administracions públiques?
Pense que s'ha avançat molt per a bé i que hi ha molts certàmens i festivals d'art urbà que naixen de la institució, i que estan subvencionats per institucions que abans no existien. Però sí que pense que cal ser més realistes i és necessari fer encara més.
A nivell social, sembla que també hi ha hagut una resposta, fins i tot amb moviments que han demanat salvar murals als carrers. Si tires la vista enrere, et sorprèn eixa reacció?
Ací hi ha una doble lectura perquè a mi, per exemple, m'agrada molt l'art efímer, és una manera d'entendre també el que és la vida, un trànsit, alguna cosa que no es va a conservar eternament. Hi ha altres disciplines que no són efímeres i que es conserven, però just l'art urbà m'ha paregut sempre molt interessant que tinga eixa connotació de ser efímer perquè puguem també valorar, que ens faça connectar amb altre tipus de lectures i que és una peça que està ahí en eixe moment i que es va a anar deteriorant amb el pas del temps, perquè no està pensada per a què perdure i aleshores has de gaudir-la en eixe moment. Aleshores, per a mi, la conservació de l'art urbà no té molt sentit, però entenc que en casos concrets sí que es vulga conservar, perquè passa a ser part de la història d'un col·lectiu o d'un lloc.
Formes part de ‘Principis’, una exposició que posa el focus en artistes urbans valencians al Centre del Carme Cultura Contemporània. Què vols que el públic descobrisca de tu?
A mi em sembla que el més interessant de l'exposició són les cronologies. Cada artista, entrevistats per Vinz Feel Free, el comissari, li hem anat contant una mica tota la nostra trajectòria, i d'ahí han eixit deu moments que han pogut ser claus en la nostra carrera. També em pareix molt interessant poder veure l'evolució a través de les tres peces que hi ha de diferents moments de la nostra carrera. Els qui vagen, han de llegir (riu).
S'havien fet ja exposicions sobre art urbà, encara que no tant amb el focus posat en artistes, i València és una pedrera de talent…
Sí, és veritat que ha hagut exposicions, però solen ser des del moment present i em pareix molt interessant esta proposta. Són com petites pinzellades, però hi ha moltíssim més que contar i crec que obri la porta a què es comence a registrar també tota eixa memòria del que ha sigut València i com ha sigut una pedrera d'artistes.
