Juny és, a València, molt més que un mes en el calendari: és un temps de memòria, reivindicació i visibilitat. L’Orgull LGTBIQ+ torna a omplir els carrers d’actes, celebracions i també de reflexió sobre el camí recorregut.
En aquest encreuament entre cultura, activisme i recuperació de la memòria col·lectiva se situa el treball del director Carlos Giménez, una de les veus més actives a la Comunitat Valenciana en la documentació de la història LGTBIQ+. La seua obra més recent, el documental València, t’estime, ha sigut clau per a rescatar els testimonis de pioners del moviment a la ciutat, mentre que projectes com l’exposició Cullera: Ploma i carrer! amplien aquesta mirada cap a la memòria queer de municipis que durant dècades van quedar fora del relat oficial.
Giménez també impulsa iniciatives com Converses amb Orgull, junt amb Liz Dust, un cicle de trobades que recorre municipis valencians portant el debat sobre diversitat, salut mental i drets LGTBIQ+ fora dels grans centres urbans.
En aquesta entrevista, el creador repassa l’impacte del seu documental, la importància de preservar la memòria oral del col·lectiu, el paper de figures com Liz Dust i la sorpresa de descobrir que la història LGTBIQ+ valenciana no sols es va escriure a València, sinó també en llocs com Cullera, Foios o Dénia. I, sobretot, obri la porta a una idea constant en el seu treball: que encara queden moltes històries per contar.
Has dirigit projectes com el documental de Liz o ara València, t’estime. ¿Què et continua movent a nivell personal per a contar aquestes històries?
A mi personalment, de fet sempre faig aquest tipus de projectes des de la part més personal. L’activisme sempre m’ajuda a ser millor persona i a conéixer tot el col·lectiu, totes les lletres, les seues reivindicacions. Em fa també conéixer-me a mi mateix. Sempre hi ha coses que aprendre i que ensenyar-me, i eixa és un poc la principal motivació.
Entrant en la tasca d’arxiu… ¿hi ha un moment en què t’adones que la història LGTBI valenciana estava a punt de perdre’s si ningú la documentava?
Pues jo crec que com moltes altres coses: si no tens interés o les passes per alt, de sobte es perden. En aquest últim projecte queda en la memòria de les persones, sobretot la memòria oral, però no hi ha un arxiu al qual recórrer perquè la gent el conserve o el puga revisar quan vulga.
En el documental apareixen figures com Olga Ramos, Ortuño o La Margot… després de conviure amb aquestes històries, ¿creus que les noves generacions són conscients del que va costar obrir eixe camí?
No, per a res. Són completament alienes. A vegades es pot pensar que això és bo perquè ara viuen la sexualitat d’una forma més lliure, però crec que estem fent passos cap arrere. Si no hi ha referents ni consciència del que va passar fa tan poc, és molt probable que els drets es vagen perdent.
De tots eixos personatges… ¿a algun li dedicaries una pel·lícula sencera?
Jo crec que cada vida podria tindre un llibre, una pel·lícula o una minisèrie. Han viscut absolutament de tot. Podries fer una pel·lícula de Rampova, de La Margot… de cada associació. De fet, ara amb la nova exposició que hem fet a Cullera, podria eixir una minisèrie sencera.
I precisament sobre Cullera… ¿com arribes a descobrir que va ser un epicentre queer en els anys 70, 80 i 90?
Porte anys dins de l’organització de l’Orgull de Cullera. Amb el temps vas coneixent persones i ja li insistia a l’ajuntament en recuperar eixa memòria. Estava en la memòria oral, però no estava documentada. I quan comences a investigar descobreixes que hi havia moltíssim més del que imaginàvem.
En l’expo apareixen llocs com el Chelsea o el Bar Tango… ¿què et transmeten les persones quan veuen la seua pròpia història convertida en una exposició?
Molta emoció. Sobretot perquè molta gent se sentia oblidada. Imagina’t entrevistar la primera dona trans que es va hormonar a Cullera en un entorn rural. Quan veuen que una institució pública recupera eixa memòria, senten agraïment. És una forma de reconéixer-los que gràcies a ells i elles hui el camí és un poc més fàcil.
¿Creus que encara mirem massa la història LGTBI des de Madrid o Barcelona?
Sí, clar. Sempre es mira a les grans ciutats, però ha hagut LGTBI en tots els llocs. L’activisme moltes vegades era simplement eixir al carrer i existir. En pobles com Cullera hi havia molta més història de la que es pensava. Moltíssima.
En relació al Cullera Beach Pride, ¿com has vist la seua evolució?
Crec que ha crescut molt. És important demostrar que des d’espais més menuts també es pot fer cultura i activisme. És molt positiu poder reunir en un mateix cap de setmana història, xarrades, artistes i teixit cultural valencià.
La teua relació amb Liz Dust ve de lluny… ¿què aporta ella com a artista?
Per a mi Liz és un referent. És una artista versàtil que fa activisme des de l’art, l’humor i la performance. I això és molt important perquè aconsegueix arribar a públics molt diferents.
En Converses amb Orgull heu recorregut municipis com Foios o Mislata… ¿què t’has trobat allí?
Moltíssima diversitat d’experiències. És molt bonic perquè ixen temes com salut mental, maternitat o identitat. I a més, en llocs menuts hi ha una participació molt potent.
Sobre València, t’estime, ¿què va suposar per a tu veure’l en sales com els Cines Lys o en festivals com Cinema Jove?
Va ser una alegria. Sóc conscient que era un projecte amb poc pressupost, però amb molt de valor històric. Poder portar-lo a cinemes a València, Madrid o Barcelona va ser un èxit enorme. És una forma de portar la història de la teua ciutat a espais on mai pensaves que estaria.
¿I què faries amb un pressupost molt més gran?
Tinc molts projectes al calaix, però m’agradaria fer alguna cosa transversal amb distintes generacions LGTBIQ+, fins i tot un reality documental on convisquen durant unes setmanes. Crec que podria ser una cosa brutal.