Més d'un milió i mig de persones viuen, treballen i es desplacen cada dia per l'àrea metropolitana de València sense que existisca un instrument de planificació comú que coordine eixos moviments. El catedràtic de Geografia Humana Joan Romero ha presentat este dimecres als grups polítics municipals de l'Ajuntament de València les bases del que podria convertir-se en el primer Pla Director Metropolità del conjunt de l'àrea urbana valenciana. Una iniciativa que, si prospera, posaria fi a dècades de buit institucional en matèria de governança supramunicipal.
Una assignatura pendent de dècades
La història de la planificació metropolitana a València és, en bona mesura, la història d'una oportunitat repetidament ajornada. En 1986, només rebre la transferència de competències en ordenació del territori, el govern autonòmic valencià va dissoldre la Corporació Administrativa Gran València, l'únic organisme amb capacitat supramunicipal de la regió. Eixe organisme va desaparéixer precisament en el moment que els municipis començaven a elaborar els seus nous plans d'ordenació urbana i es feia més evident la necessitat de coordinació. Des d'aleshores, l'àrea metropolitana ha crescut sense un marc de planificació compartit.
Es tracta de la tercera aglomeració urbana en nombre d'habitants d'Espanya i una de les més importants d'Europa, amb 1.635.239 habitants en 2024 i 44 municipis distribuïts en una extensió de 627,6 km². Una realitat d'escala europea que, paradoxalment, continua gestionant-se a colp de decisions municipals atomitzades, sense una visió de conjunt.
La universitat com a motor del procés
La iniciativa naix de la Universitat de València i ha sigut assumida com a espai de col·laboració amb l'Ajuntament. El treball aspira a assentar les bases d'un procés d'articulació metropolitana des del coneixement expert, la cooperació institucional i el diàleg polític. No és un pla més: és, segons els seus impulsors, un document de bases que obrirà el camí cap a la redacció del Pla Director pròpiament dit.
La reunió amb els grups municipals no va ser una presentació unilateral, sinó una sessió concebuda com a participativa i orientada al consens, en la qual els representants dels distints partits pogueren traslladar aportacions i suggeriments. El model que es proposa posa en el centre el binomi universitat-ciutat com a instrument per a abordar els grans reptes urbans des del rigor acadèmic. Una aposta que, en el context europeu, té precedents exitosos en ciutats com Amsterdam, Copenhaguen o Lió, on la planificació metropolitana ha permés millorar l'eficiència dels servicis públics i reduir desigualtats territorials.
Mobilitat, vivenda, transició ecològica: els reptes en joc
El document de bases en elaboració aborda els principals desafiaments que compartixen els municipis de l'entorn valencià: la mobilitat sostenible, l'ordenació del territori, la vivenda, la transició ecològica, la cohesió social, l'activitat econòmica i els mecanismes de coordinació i governança supramunicipal. Són, en definitiva, els problemes que qualsevol veí de l'Horta Nord o l'Horta Sud reconeix en la seua vida quotidiana: l'embós diari en l'entrada a la ciutat, l'escassetat de vivenda assequible o la falta de zones verdes coordinades entre municipis confrontants.
Joan Romero va subratllar durant la seua intervenció la necessitat d'avançar en una visió compartida de l'espai metropolità de València, entesa com una realitat funcional que requerix instruments adequats de planificació, cooperació i gestió. L'objectiu declarat és construir una agenda metropolitana comuna que permeta millorar l'eficàcia de les polítiques públiques i anticipar els reptes futurs, en lloc de respondre a ells quan ja s'han convertit en crisis.
Una primera fita, no l'última
La sessió celebrada amb els grups municipals representa a penes el primer pas d'un procés que, per la seua pròpia naturalesa, exigirà temps, acord polític i voluntat institucional sostinguda. L'anàlisi comparada d'experiències exitoses de governança metropolitana en el context europeu mostra dos possibles vies: les formes de governança 'soft', mitjançant acords voluntaris sobre distintes matèries; i les de governança 'hard', que impliquen atorgar legitimitat política i competències a un nou organisme o autoritat metropolitana. València haurà de triar el seu propi camí.
El que resulta significatiu d'este procés és precisament el seu punt de partida: no sorgeix d'una imposició normativa ni d'una urgència reactiva, sinó d'una proposta acadèmica convertida en projecte polític compartit. Si el Pla Director Metropolità arriba a materialitzar-se, València disposaria per primera vegada en dècades d'un instrument capaç d'articular respostes conjuntes davant de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol. La pregunta que queda en l'aire és si la voluntat de consens mostrada en esta primera reunió resistirà l'inevitable frec dels interessos municipals quan el pla comence a prendre forma concreta.