Apostar ja no és cosa d'adults. El joc, tant en la seua modalitat en línia com presencial, s'ha convertit en la quarta conducta amb major prevalença entre els menors d'Espanya, amb un 24% del total en els últims dotze mesos. Una dada que, llegida de pressa, pot paréixer una estadística més, però que amaga un fenomen que creix silenciosament en mòbils, ordinadors i salons de joc de tot el país. Per a posar-ho sobre la taula —i buscar respostes— l'Ajuntament de València ha reunit hui professionals de l'àmbit acadèmic, sanitari i social en la IX Jornada "La il·lusió de guanyar: Evidències i desafiaments del joc patològic (2001-2026)".
Vint-i-cinc anys d'evidències, un problema que no para de créixer
L'encontre s'ha celebrat este matí en el Complex Esportiu Cultural Petxina de València, organitzat conjuntament per la Regidoria de Servicis Socials i la Fundació Patim de la Comunitat Valenciana. La jornada porta activa des de 2001 i en esta edició complix un quart de segle analitzant l'evolució del joc patològic. Vint-i-cinc anys que el perfil del jugador problemàtic ha canviat radicalment: si abans s'imaginava un adult en un casino o davant d'una màquina escurabutxaques, hui pot ser perfectament un adolescent apostant des de la seua habitació a través del mòbil.
L'enquesta ESTUDES, elaborada pel Ministeri de Sanitat, ha sigut un dels eixos centrals de la jornada. El 21% dels estudiants de secundària a Espanya ha jugat a jocs d'atzar de forma presencial i el 13% ho ha fet en línia, xifres superiors a anys anteriors. Sumats ambdós canals, el resultat és eixe 24% que situa el joc com la quarta conducta de risc més estesa entre els menors. Per a fer-se una idea de la magnitud: parlem d'un de cada quatre estudiants.
La legislació espanyola establix que només els majors de 18 anys poden participar en jocs d'apostes i atzar, però les dades de prevalença assenyalen que un elevat nombre de menors participa en diferents modalitats. La facilitat d'accés a les webs de joc en línia permet que els menors sortegen de forma senzilla les prohibicions legals. La pantalla, en este sentit, s'ha convertit en la porta d'entrada més difícil de vigilar.
L'entorn digital, protagonista del debat
La jornada no s'ha limitat a diagnosticar el passat. El paper de les pantalles, les apostes en línia i la intel·ligència artificial com a nous vectors de captació de jugadors joves ha centrat gran part del debat entre els experts reunits en Petxina. No és una preocupació menor: entre els menors espanyols que juguen en línia, la prevalença de joc problemàtic se situa en el 29,8% en 2025, enfront del 23,5% de 2023, un salt significatiu en a penes dos anys.
Aproximadament el 17,9% dels estudiants d'entre 14 i 18 anys que participaren en jocs d'atzar amb diners l'últim any podrien ser considerats candidats a presentar un possible joc problemàtic, sent la prevalença més alta en els hòmens (19,1%) que en les dones (15,2%). La bretxa de gènere és un dels elements que els especialistes no passen per alt: el fenomen afecta ambdós sexes, però els xics presenten nivells de risc notablement superiors.
Segons el mode de joc, el canal en línia presenta un 7,6% de possible joc problemàtic enfront del 3% del joc presencial. És a dir, apostar per internet multiplica el risc de desenvolupar un patró addictiu. I és precisament l'entorn digital el que resulta més accessible i atractiu per als més joves.
Veus institucionals i un repte col·lectiu
L'obertura institucional de l'esdeveniment ha comptat amb la presència de la regidora de Serveis Socials, Marta Torrado; el president de la Fundació Patim de la Comunitat Valenciana, José Francisco López i Segarra, i la cap del Servei de Drogodependències de la Conselleria de Sanitat, María Jesús Mateu Aranda. Tres institucions —municipal, associativa i autonòmica— que, assegudes en la mateixa taula, reflectixen que este problema no pot abordar-se des d'un sol front.
"Les addiccions comportamentals i el joc en entorns digitals representen un dels reptes més complexos per a les famílies i els professionals." - Marta Torrado, regidora de Serveis Socials de l'Ajuntament de València
La frase de Torrado resumix bé la dificultat del problema: no hi ha una pastilla que el cure, ni una llei que el resolga per complet. Les addiccions sense substància —aquelles que l'enganxament no ve d'un químic sinó d'un estímul conductual— exigixen respostes més complexes, que combinen educació, regulació i atenció clínica. Que València porte 25 anys organitzant jornades sobre este tema és, en si mateix, un senyal que el debat no ha trobat encara respostes definitives. I mentres els algoritmes aprenen a seduir audiències cada vegada més joves, la urgència de trobar-les no fa sinó créixer.