Hi ha artistes que transcendixen la seua època i es convertixen en matèria viva per a les generacions següents. Concha Piquer és una d'elles. En el 120é aniversari del seu naixement, la Galeria del Tossal de València obri les seues portes a una exposició que reinterpreta el seu llegat des de quatre veus plàstiques femenines i contemporànies, en el marc de la 41a Mostra de València – Cinema del Mediterrani. La mostra, titulada Concha Piquer. Art i Modernitat. 120 anys del seu naixement, podrà visitar-se des d'este dimecres fins al 6 de desembre de 2026.
Quatre mirades, un mateix llegat
Les creadores Rebeca Plana, Lucía Peiró, Dafne Baldoví i Cari Roig són les encarregades de traduir en imatges, volums i textures el que Concha Piquer va deixar gravat en la memòria col·lectiva espanyola. No es tracta d'una exposició biogràfica a l'ús, sinó d'un exercici d'admiració activa: cada artista ha pres un aspecte de l'univers de la cantant valenciana i l'ha transformat amb el seu propi llenguatge.
"Esta proposta expositiva ret un homenatge profund a la cantant de València, una dona avançada al seu temps, des de les mirades personals de quatre creadores plàstiques reconegudes en l'escena contemporània" - Sara Mansanet, subdirectora de Cinematografia i Audiovisuals i directora de la Mostra de València
Els llenguatges plàstics convocats són tan variats com suggeridors: pintura abstracta, foto-acció, escultura en cera, ceràmica i instal·lació. Una combinació que, lluny de resultar dispersa, funciona com un cor a diverses veus on cada intèrpret aporta el seu timbre propi.
Dafne Baldoví obri el recorregut amb Espectre, una peça que pren com a punt de partida la representació gràfica d'un fragment d'Ojos verdes —un dels cuplets més recognoscibles del repertori de la Piquer— i el convertix en escultura. L'artista transforma l'ona sonora en una composició tridimensional executada en gres, esmalts i barra de llautó mitjançant tornejat a alta temperatura, com si la música poguera pesar, ocupar espai, tocar-se amb les mans.
Lucía Peiró proposa En un sol segon, una instal·lació de foto-acció i escultures en cera que explora com els estímuls visuals i sensorials activen els engrames de la memòria. L'elecció de la cera com a material no és casual: hi ha alguna cosa en la seua textura entre fràgil i persistent que dialoga perfectament amb la idea d'un record que es resistix a esvair-se.
Rebeca Plana porta la veu de la Piquer al territori de la pintura abstracta amb La voz como materia / la materia como voz, una obra en tècnica mixta sobre lli que definix com "la veu com a matèria, el silenci com a matèria i la pèrdua com a pintura". Poques frases sintetitzen millor l'esperit del que va ser la copla: una forma d'art que sempre va parlar del que dol.
Finalment, Cari Roig presenta Mujeres conmovidas escuchaban y cantaban, un conjunt de peces en tècnica mixta que inclou Mujeres de diseño, Yo no soy la otra i Y el verde, verde limón. Tres títols que evoquen, quasi sense proposar-s'ho, l'univers emocional d'unes cançons que parlaven de gelosia, d'identitat i de desig amb una franquesa que encara hui sorprén.
El curtmetratge que va reescriure la història del cinema
L'exposició inclou a més un element que va molt més enllà de l'homenatge sentimental. En una de les seues sales es pot veure el curtmetratge From Far Seville (1923), un document històric de primer ordre que molts desconeixen i que situa Concha Piquer en l'origen mateix del cinema sonor.
Una cinta trobada a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units prova que Concha Piquer va protagonitzar la primera pel·lícula sonora en espanyol en 1923, quatre anys abans que es rodara El cantante de jazz, considerada pels historiadors com la primera obra cinematogràfica parlada. La paradoxa és sorprenent: la història oficial del cinema sonor ha ignorat durant dècades que una jove valenciana de 17 anys va ser la seua primera estrela.
El 15 d'abril de 1923, Piquer va aparéixer en el curtmetratge From Far Seville, realitzat per Lee de Forest mitjançant el seu procés de so òptic Phonofilm, i projectat en el Rivoli Theater de Nova York. El Phonofilm era un sistema que registrava el so directament sobre la pel·lícula com a línies paral·leles, una tecnologia d'avantguarda que permetia, per primera vegada, sincronitzar imatge i àudio sobre la mateixa cinta de cel·luloide.
La cinta, d'onze minuts, inclou recitats, un cuplet andalús, una jota aragonesa i fins i tot un fado lusità, cosa que convertix l'artista valenciana en protagonista simultània del primer cinema sonor en castellà i en portugués. L'original es conserva protegit a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.
Com va apuntar la directora de la Mostra, Sara Mansanet, Concha Piquer va estar molt unida al món del cine des de la seua joventut, i eixe vincle és precisament el fil conductor que justifica la presència d'este curtmetratge dins d'un festival cinematogràfic. Vore una adolescent valenciana cantar i ballar en Manhattan en 1923, sabent el que eixe moment va representar per a la història de l'audiovisual, produïx una estranya mescla d'admiració i vertigen.
L'exposició Concha Piquer. Art i Modernitat romandrà oberta en la Galeria del Tossal de València fins al 6 de desembre de 2026. És, en definitiva, una invitació a redescobrir una dona que va ser pionera en massa fronts com perquè la història puga continuar mirant-la només des de l'escenari de la copla.