Juan Prado entén el treball de l'actor com alguna cosa que no acaba quan s'abandona una escola. Després de més de tres dècades de trajectòria com a actor, director d'escena i docent, i després de formar-se al costat de mestres com Juan Carlos Corazza i ampliar els seus estudis als Estats Units, va tornar a València amb una idea clara: crear l'espai d'entrenament que ell mateix havia trobat a faltar.
Així va nàixer en 2016 Atelier del Drama, un lloc concebut no tant com una escola a l'ús, sinó com una espècie de gimnàs per a actors: un espai al qual tornar una vegada i una altra per a aprofundir, entrenar, investigar i continuar creixent durant la carrera professional. Deu anys després, l'Atelier manté tres grups d'entrenament i una filosofia basada en la proximitat, el treball individual i la continuïtat. Ara, a més, recupera amb força la seua faceta de creació artística i de companyia.
En esta conversa, Prado parla del seu retorn a València, dels límits de les escoles d'interpretació, del talent i l'entrenament, de la seua relació amb Corazza, d'Arturo García, de la companyia i del procés creatiu. També d'una paraula que resumix bona part del construït durant esta dècada: comunitat.
Quan vas tornar a València després de tants anys de trajectòria fora, què vas trobar i què vas sentir que faltava per als actors que acabaven la seua formació?
Em vaig adonar que a València hi havia moltes escoles, però que la gent acabava la formació i era com eixir a la professió un poc en l'aire. Quan vaig estar a Madrid i vaig entrar en contacte amb Juan Carlos Corazza, vaig descobrir que el seu espai cobria precisament eixa necessitat.
El treball de l'actor no acaba quan ixes d'una escola. Almenys, el tipus d'interpretació que a mi m'agrada requerix d'un aprofundiment constant. Tant de bo isqueres d'una escola i et donaren un protagonista darrere d'un altre en pel·lícules i teatre, però no és el normal. I encara que fora així, un actor necessita sempre un espai on poder aprofundir en la seua ferramenta artística.
Els treballs t'obliguen moltes vegades a resoldre, però tu has d'entrenar les teues ferramentes tècniques. Les aprens en tres anys, però desenrotllar-les i aprofundir en elles et pot portar quasi una vida.
Jo mateix vaig eixir de l'escola d'art dramàtic pensant que amb el meu títol i amb el que havia aprés ja era actor. Me'n vaig anar a Madrid i allí vaig començar la meua trajectòria professional, però em vaig adonar que no. Algú em va evidenciar que no sabia actuar i vaig trobar a Juan Carlos Corazza. Llavors vaig començar a aprofundir en esta mena d'actuació i vaig descobrir que això era el que m'agradava: aprofundir, crear vida en l'escenari.
Després me'n vaig anar als Estats Units amb una beca i vaig entrar en contacte amb altres escoles i amb una altra professió, molt més impressionant si la comparem amb l'espanyola. Allí vaig veure que els actors no sols estaven molt ben preparats, sinó que estaven constantment treballant i entrenant, independentment de l'edat que tingueren.
Llavors vaig entendre que, en comptes de posar una escola quan tornara a València, havia de crear un centre per a acollir a tota eixa gent que ix de les escoles o que ja està en la professió. Un lloc on no hages de fer un cursito de tant en tant amb algú que ve de fora, sinó on existisca un vincle amb algú que et coneix profundament, que sap quins són els teus límits, la teua evolució i el que necessites millorar.
Per això sempre dic que és com un gimnàs, encara que un poc més profund que un gimnàs. L'actor pot vindre, marxar-se i, quan torne, trobar el treball en el lloc en el qual el va deixar.
Parles molt d'entrenament, però també d'autonomia i maduresa. En interpretació es parla constantment de talent, d'intuïció, de “tindre alguna cosa”. Fins a quin punt es pot formar a un actor?
Per a mi, el talent és l'impuls que ja té algú que diu: “Vull ser actor”, s'enfronta a les dificultats que li van apareixent, però insistix i seguix. Per a mi, això és un signe de talent.
Jo crec que tothom té talent. La qüestió és enfocar per a què tenim talent. Tothom té una part creativa. Esta és la meua opinió; jo no estic assegut en una càtedra de res. Però quan algú decidix “jo vull ser actor” i insistix, ací ja està parlant el seu talent.
Llavors entren en joc les escoles, els professors o el que siga. El que hem de fer és ajudar l'actor a contactar amb eixa font creativa i a enfrontar-se a tot allò que s'oposa o que està oprimint eixa font.
Això, i ensenyar tècniques i ferramentes per a poder tindre un accés lliure al teu talent natural. L'actor que tu eres ja és ací. Jo no t'ho puc donar. El que puc fer és acompanyar-te en l'accés a la teua font creativa profunda.
Deu anys després, ha canviat la teua idea del que ha de ser Atelier del Drama? Què es manté i quin ha evolucionat?
En un principi, la idea era un poc més xicoteta. Era entrenar a un grup d'actors amb els quals després poguérem fer muntatges artístics. Comencem i hem fet diversos muntatges, però em vaig adonar que la comesa més important que podíem oferir a la ciutat des de l'Atelier era entrenar actors.
Ens hem centrat durant set o huit anys en això i deixem de costat, per molts factors, la creació artística: fer muntatges, crear una companyia o una cosa així.
Ara considere que ja hi ha actors entrenats com a mi m'agrada. I això cal subratllar-ho: jo no estic dient que els meus actors siguen els millors. Estic dient que a mi m'agrada un tipus d'actuació i que entrene a la gent per a eixa mena d'actuació.
Ara que ja hi ha gent que porta molts anys i que considere que fa bons treballs, l'Atelier recupera eixa part artística. Volem tornar a fer muntatges.
Quin tipus de companyia vols construir ara?
Estem amb un projecte que es desenrotllarà al llarg de l'any, però nosaltres som de procés lent, de treball minuciós, de cuina lenta. Un muntatge nou ens pot portar mesos, fins i tot un any de treball.
No volem fer espectacles per fer. Volem fer el que a nosaltres ens agrada fer: treballar.
Has sigut actor, director d'escena, professor, has treballat en cinema i televisió i també has exercit com a director de càsting. Quan vas descobrir que ensenyar a altres actors podia convertir-se en una part tan important de la teua trajectòria?
Sempre m'ha encantat l'entrenament, les tècniques actorals, els mètodes. Era un poc boig fent mil cursos: estava amb Corazza i, al mateix temps, feia cursos fora, me n'anava a Nova York... Era un boig dels cursos. M'agradava molt l'entrenament, inicialment com a actor.
Després va arribar un moment amb Juan Carlos Corazza en el qual no sols vaig ser el seu alumne, sinó també ajudant de direcció. Ell tenia molta confiança en mi i em va proposar entrar com a professor en el seu estudi.
Jo no m'havia plantejat la docència, però sempre dic que l'ofici de l'actor és molt ampli. Aprens actuació com a ajudant de direcció, com a actor, com a professor... Fins i tot el disseny del vestuari o les llums formen part, per a mi, de l'àmbit del teatre.
Juan Carlos em va oferir eixa possibilitat, va començar a formar-me i ací va anar apareixent alguna cosa que jo pensava que no tenia: la vocació docent. I és una cosa que m'apassiona. Li estic infinitament agraït perquè realment és ací on més em realitze com a artista: ajudant a uns altres a trobar-se.
La teua relació amb Juan Carlos Corazza sembla haver sigut decisiva, primer com a alumne i després també com a col·laborador. Què et vas emportar d'aquella experiència?
Per a mi va ser fonamental trobar-me amb ell perquè em va permetre descobrir una altra manera d'entendre l'actuació. Jo havia eixit d'una escola pensant que ja era actor i allí vaig comprendre que l'entrenament no acabava mai.
A més, amb ell no sols vaig ser alumne. També vaig ser ajudant de direcció i després professor. Eixa amplitud d'experiències em va permetre entendre l'ofici des de llocs diferents i descobrir també la meua pròpia vocació docent.
L'Atelier ho dirigixes al costat d'Arturo García. Com va arribar ell al projecte?
Jo ho vaig conéixer perquè estava buscant actors per a un muntatge, Espectres. Vaig veure a tots els actors de la seua generació a València. Ell estava acabant els seus estudis en l'ESAD i finalment ho vaig seleccionar. Després es va quedar en l'Atelier i ha sigut ací des de llavors.
Què aporta Arturo a l'Atelier i quin has aprés tu d'ell?
Primer, joventut. Segon, talent. I ens compensem molt bé, ens compenetrem bé. Ell va creure des del minut un en este projecte, li va agradar, li va interessar i es va bolcar. Després ens hem portat molt bé com a companys, com a socis i també com a professor i alumne, fins que jo li vaig donar l'alternativa a la pedagogia.
I ací estem els dos, mà a mà, tirant avant este projecte. Ell és actor, també és fotògraf i té moltes qualitats. Ens compensem.
El muntatge d'Espectres, d'Ibsen, va quedar travessat per la pandèmia just quan estava a punt d'estrenar-se. Què va suposar aquella interrupció?
Tot l'esforç que vam fer en aquell muntatge ens el vam haver de menjar. Just quan arribem a fer l'estrena i tot estava preparat per a moure'l, va arribar la pandèmia.
Era un projecte ambiciós. Si no haguera vingut la pandèmia, crec que hauria estat bé perquè s'haguera mogut. Però tornar a moure tot allò després era poc menys que impossible.
Ací va ser quan ens concentrem a tirar avant l'Atelier i els grups d'entrenament.
Ara que recupereu la creació artística, esteu reprenent aquell projecte o ho entens com una etapa completament nova?
Comencem un altre nou. Tot l'esforç que vam fer en aquell muntatge va quedar arrere. No es tracta de ressuscitar un espectacle passat, sinó de començar de zero amb un nou.
Va ser una experiència súper rica. Vam estar un any i mig assajant, aprofundint i treballant. Quan ja la cosa era ací, quan semblava que anava a eixir, ens la vam haver de menjar. Però va ser un aprenentatge molt valuós.
Sempre s'aprén. Sempre s'aprén de tot.
Després de deu anys, què creus que heu construït realment amb Atelier del Drama?
Hem creat comunitat. Hi ha una comunitat d'actors que procedix de totes les escoles i també professionals, uns altres que estan arrancant... Tota esta comunitat és una cosa que s'ha anat construint.
I a més tenim actors que estan treballant a Madrid, a Barcelona, fins i tot a Berlín, i quan tenen ocasió tornen ací. Això és molt important per a nosaltres perquè no han de tornar a començar de zero amb un professor qualsevol. Tornen a un lloc on ja coneixen el seu treball, on algú sap qui són, quina ha sigut la seua evolució i què necessiten millorar.
I com t'agradaria que fora Atelier dins d'altres deu anys?
Fixa't, jo voldria que fora dins de deu anys el que és ara mateix. Nosaltres tampoc pretenem fer un centre enorme ni créixer com a centre. Tenim tres grups d'entrenament i es va acabar.
No volem més perquè esta és la mesura justa del projecte per a poder ocupar-nos de la gent, per a poder donar un servici que altres escoles no poden donar: eixa proximitat amb l'actor, treballar individualment amb cada un i conéixer-los bé. Que això seguira així deu anys més, em donaria per pagat.
I després, òbviament, tindre actors per a poder fer bons espectacles.