Amb el lema “Ara més que mai, Orgull”, l'Orgull LGTBI+ de 2025 a València busca celebrar la diversitat i reivindicar els drets del col·lectiu. Fran Fernández, coordinador general de Lambda, reflexiona sobre el paper de l'Orgull en el context social actual i ens compta les principals novetats de l'edició d'enguany.
Què vol dir el lema “Ara més que mai, Orgull”?
Este lema el triem al gener i en aquell moment teníem la situació internacional, amb els Estats Units negant les identitats trans i la seua documentació, Hongria prohibint l'Orgull, i Rússia amb el seu històric tractament cap al col·lectiu. Mai hauríem pogut imaginar que tres mesos després ens trobaríem amb un retrocés tan brutal com ha suposat la retallada de la Llei Trans autonòmica i que el lema cobraria triple d'intensitat i significat. Amb tots els retrocessos que està havent-hi a escala internacional, ara més que mai fa falta reivindicar l'Orgull. Ara que esteu retallant les nostres lleis, que esteu desemparant als nostres menors, la ferramenta principal de reivindicació que tenim és l'Orgull.
Hi ha alguna novetat de cara a l'Orgull 2025 a València?
La pancarta de capçalera estarà composta per les persones afectades per totes les retallades i per totes les violències patides al llarg d'enguany. Hi haurà persones trans, víctimes de la DANA, víctimes de teràpies de conversió i famílies de menors trans.
Hi ha alguna reivindicació especial que es vulga dur a terme este 2025?
Cada any, juntament amb el lema, sol·licitem que aquelles entitats que vulguen ser considerades convidades per nosaltres, han de firmar el que anomenem un “document d'adhesions”, i est cada any té reivindicacions distintes. En 2025 evidentment el fil vertebrador són les retallades en la Llei Trans, però també hem afegit el reconeixement a les víctimes de la DANA i el seu abandó institucional. Som un col·lectiu vulnerable que ha sigut violentat per les institucions i som sensibles a altres col·lectius vulnerables que també ho han sigut. En este cas, les víctimes de la DANA tenen tot el nostre suport, tota la nostra solidaritat i tota la nostra energia per a fer visible la seua lluita, i també les persones migrants. No podem donar l'esquena a eixa mena de realitats.
En Lambda intentem estar actualitzades del que està passant en el nostre entorn i reivindicar-lo explícitament
Com s'aconseguix donar cabuda a un espectre tan ampli d'identitats i orientacions dins d'un mateix col·lectiu?
Primer caldria reconéixer, entonant el mea culpa, que els col·lectius LGTBI no sempre aconseguim això. Hi ha gent que no se sent representada, i no parle del de dretes que diu que l'Orgull no li representa. Parle de persones no binàries, que a vegades no se senten representades. Parle de les persones intersexuals, que a vegades no senten el seu espai. Al final és tindre molta autocrítica, escoltar les crítiques que venen de fora i donar veu a la gent.
Una crítica històrica de Lambda cap a Lambda és que no representem a tothom. I al final, l'argument que donem, i crec que és vàlid, és que nosaltres, quan fem discursos teòrics, reivindiquem totes les realitats i les identitats. Però si en la nostra associació de persones individuals no hi ha una persona no binària, nosaltres no podem parlar en nom de les persones no binàries, perquè no ho som. És una usurpació que no ens sembla. Això és un llucet que es mossega la cua, perquè si tu no parles, no se senten, però si parles i no eres, estàs usurpant. Llavors, és difícil trobar en el moviment LGTBI organitzat una solució magistral per a això.
Però a poc a poc anem trobant solucions. Al final vas afegint per a intentar donar cobertura a realitats que a vegades fins i tot estan contraposades. Les persones transbinàries, enteses en el sentit tradicional, reclamen suport mèdic, les persones no binàries reclamen no haver de passar per processos mèdics; llavors, al final, donar cabuda a tot és tindre molta flexibilitat, encaixar bé els colps, perquè sempre molestes a algú, sempre et deixes a algú oblidada, sempre fiques la pota, però sempre amb un esperit d'aprenentatge, de construir i tirar cap avant.
Per què és tan important continuar reivindicant i celebrant el Dia de l'Orgull?
Perquè estàvem molt còmodes en el nostre oasi d'avanços i el nostre privilegi cis, blanc, primer món, i quan ara traus el cap a l'exterior, veus a l'extrema dreta amb els seus discursos retrògrads. Este dia és l'única ferramenta objectiva que ens posa en el centre del debat social. La resta de l'any els col·lectius LGTBI no som notícia mai. L'únic moment de l'any en què a la gent li interessem és en l'Orgull. Cal aprofitar eixe moment de visibilitat per a carregar el debat polític de les nostres reivindicacions. Això és una cosa un poc bruta, però jo ho dic sempre: l'Orgull per a molta gent és mera publicitat i postureig, perquè el postureig es paga, no amb diners perquè no es tracta de fer negoci, però es paga amb reivindicació.
No som ni de Compromís, ni de Podemos, ni d'Esquerra Unida, ni de cap partit, però per descomptat que és política. Què hi ha més polític que reivindicar els drets humans i forçar a les administracions perquè els reconeguen? Si el peatge que hem de pagar és deixar que els mitjans ens traguen la foto, però a canvi colem estes reivindicacions, eixa és l'estratègia que hem de seguir. Al final, és que la resta de l'any, llevat que hi haja una agressió... Quan es parla dels col·lectius LGTBI? És una reivindicació històrica que tenim, que som LGTBI tot l'any, no sols el mes de l'Orgull.
Hi ha gent que opina que en estos últims anys l'Orgull s'ha convertit més en una celebració que en una reivindicació dels drets humans, què penses sobre això?
Qui diu això no ha estat en l'Orgull de València o només ha anat a partir de les 10 de la nit on efectivament comença una festa. És festa? Clar que sí, perquè el que més els fot a l'extrema dreta és que reivindiquem amb ràbia, però amb música, amb purpurina i amb plomes, tot el que els molesta.
Tenim un lema que és, si la teua ploma els molesta, clava-li-la
El que més destarifa a esta gent és veure'ns eixir a reivindicar els nostres drets amb un somriure, amb música, amb batucades, amb alegria, i això no ho fa menys seriós i menys reivindicatiu. Ho fa d'acord amb el col·lectiu LGTBI, que s'ha caracteritzat sempre per reivindicar d'esta manera, amb creativitat, amb il·lusió, amb colors. La nostra pròpia bandera reflectix un poc el moviment, i els nostres colors no són el blanc i negre. Hi ha festa? Per descomptat, tenim molt a celebrar, si comparem com estem nosaltres respecte a altres països, som punyeteres privilegiades. Però encara que jo cante, balle, o corege, encara que algú vaja en tanga, o fins i tot nua, això no deslegitima. Això el que fa és recordar que pel que lluitem és pel dret a ser com a cada u li isca dels nassos, i això inclou maquillar-se, posar-se purpurina, disfressar-se, la qual cosa tu vulgues ser, com tu vulgues ser.
A quins reptes ens estem enfrontant com a col·lectiu?
Ens estem enfrontant a un intent d'usurpació per part de les administracions de la dreta, intentant que l'Orgull es convertisca efectivament només en una festa. Si mires alguns ajuntaments, les seues activitats que proposen, són totes qüestions exclusivament lúdic festives. Gens de reivindicació, gens de protesta, gens de formació, exclusivament festes.
Per a alguns partits, l'Orgull és com un comiat de solter, però una miqueta més gran
A més, és un pensar que totes podem ser influencers i només amb el ciberactivisme canviarem la realitat. L'activisme que es fa en les xarxes socials aconseguix algunes coses, com difondre missatges, però quan t'ataquen en el fonamental i hi ha retallades de drets, o ocupem els carrers de nou, o no servirà de res. Per molts seguidors que li donen m'agrada a un missatge, això no pressiona a les administracions. A les administracions els pressiona el clam social als carrers, no que des de la comoditat del sofà donar-li m'agrada i després no anar a votar o no eixir al carrer a manifestar-se. Com no espavilem, se'ns menjaran.
Quin missatge manaries a les persones que volen acabar amb el Dia de l'Orgull?
Que ho continuen intentant. Que ens esperen assegudes. L'Orgull LGTB va començar com una revolució, com una baralla, un enfrontament policial en Stonewall, en el 69. Hem superat a Espanya dictadures, i s'eixia al carrer. Hem superat lleis de perillositat social, de vagues i dolents, i s'eixia al carrer. De veritat creuen que aconseguiran tancar de nou el geni en la botella? Doncs no, això és una explosió, i una vegada que hem explotat cap a fora, no ens retornaran. Poden intentar-ho, i constantment ho intenten. Llavors, bo, que ho continuen intentant.