Són les dotze del migdia i en La Digna passen coses que probablement només passen en els llocs que comencen a trobar el seu lloc molt ràpid. Entra algú a saludar. Marta revisa que estiga tot llest en cuina. Torna. Sona María Jiménez. Una estona després apareix Serrat. Més tard, sense cap sentit aparent i amb tot el sentit del món, entra Eminem. Potser ahí estava l'entrevista resumida abans inclús de començar.
Perquè Marta Castillejo és un poc això: una mescla difícil de tancar en una sola definició. Cuinera i una d'eixes persones tremendament volgudes en el Carme que pareix conéixer mig barri i a l'altra mitat acabarà coneixent-la abans o després. Mentres parlem, diverses persones entren simplement a saludar-la. Algunes es queden. Altres seguixen el seu camí. Totes pareixen fer-ho amb la confiança de qui torna a un lloc conegut.
Després de passar per La Salita, Askua, Trinchera o Piscolabis, La Digna pareix menys una nova obertura i més un lloc on moltes coses acaben trobant-se: la cuina de barra, el producte recognoscible, la memòria i una manera molt poc impostada d'entendre la gastronomia.
I hi ha alguna cosa que resumix prou bé eixa idea inclús abans de seure a menjar. La carta no arriba en una funda elegant ni en una fulla curosament dissenyada. Està escrita directament sobre la vidriera del local, a mà, com eixos bars on un alçava la vista des del carrer i decidia entrar per intuïció. Clòtxina valenciana, pepitos, orella brava, xampinyons estil Logroñés... Plats que pareixen dir alguna cosa molt pareguda a la persona que hi ha darrere: poques complicacions i zero ganes de disfressar les coses.
Marta també escriu. Fa uns anys va publicar El club del lunes, una novel·la que ja va per la seua tercera edició i que ha crescut pràcticament sola, sostinguda per alguna cosa prou difícil de fabricar: el boca a boca. Les lectores recomanant-li-ho a altres lectores, igual que algú recomana un bar en eixir. I mentres l'escolte parlar i veig entrar gent per la porta per a saludar-la, pense que la Digna té alguna cosa d'això també. Hi ha llocs que naixen fent soroll i altres que simplement comencen a circular de taula en taula, d'amic en amic i de barri en barri.
Abans de parlar de cuina he de començar per alguna cosa molt bàsica però que em costa creure que ací hi haja una decisió presa a l'atzar. Per què La Digna?
Fa anys ja volia obrir un local i hi hagué un moment que en vaig vore un al costat de ma casa i el nom em va vindre sol. Una amiga em deia sempre que jo era molt digna i vaig començar a donar-li voltes. M'agradava perquè parlava un poc d'honestedat, de fer les coses bé, d'una atenció digna, un menjar digne, una persona digna. A més, és una paraula que pareix que està un poc en desús i em venia de gust recuperar-la. I després també crec que té caràcter. Té alguna cosa molt directa, molt clara, sense massa voltes, i crec que també té prou a vore amb mi.
Vore't passar per La Salita, Trinchera, Askua o Piscolabis, em dona la sensació que sempre acabes tornant al mateix: a la barra, a la cervesa i al bar de tota la vida. És igual que hi haja una cuina més gastronòmica o més tècnica pel camí perquè sempre tornes ahí. Què tenen els bars perquè sempre acabes tornant?
M'agrada moltíssim la cuina gastronòmica, clar, però el dia a dia no és això. El dia a dia és una cervesa, un calamar, uns pimentons de Padró, una tasca. No vas tots els dies a un gastronòmic. M'hauria pogut complicar molt més ací, però tampoc volia fer-ho perquè això és el que m'agrada menjar i fer. La Digna té molt de Trinchera i també molt de Piscolabis.
Has dit abans alguna cosa que m'interessa molt: "el dia a dia". Perquè hi ha cuiners que busquen sorprendre i altres que pareixen més interessats a construir costum, a convertir-se en eixe lloc al qual algú torna quasi sense pensar-ho. Tinc la sensació que tu estàs més prop del segon. Què et fa més feliç: una taula que ix impressionada o algú que torna ací tres vegades per setmana?
Que torne. Mil vegades.: M'agrada que algú vinga hui a prendre's una cervesa, demà cene i un altre dia passe simplement a saludar. M'interessa molt una continuïtat, una constància. M'agrada el dia a dia, conéixer la gent i el barri. Crec que a més això ja està passant des del principi i és alguna cosa molt bonica.
I precisament parlaves de complicar-te. Véns de cuines on la tècnica tenia molt de pes, des de La Salita fins a Askua amb Ricardo Gadea. També en Piscolabis jugàveu molt amb xicotetes reinterpretacions. Ací, en canvi, pareix que has fet quasi el camí contrari: menys volta de rosca i més tornar a l'essència. En quin moment decideixes tirar per ahí?
Podria haver complicat molt més les coses precisament pel bagatge que tinc de La Salita, d'Askua o d'altres llocs on he treballat. Però al final vaig decidir que el dia a dia és més açò. La meua intenció és que el client puga repetir: hui una cervesa, demà una tapa i un altre dia una altra cosa. No veia sentit a fer alguna cosa més gastronòmica ací.
La carta em va cridar molt l'atenció perquè pareix quasi un mapa emocional. Hi ha una clòtxina, uns pepitos, uns xampinyons estil Logronyo, una tomaca bona... i mentres la llegia pensava que ací hi ha més records que receptes. Quant hi ha de Marta en eixa carta?
Moltíssim. La carta és un poc el que jo he menjat des de xicoteta. Una tomaca bona, una ensaladilla, un calamar quan eixia amb els meus pares un dissabte o un diumenge... M'acosta molt a la cuina amb la qual he crescut.
Abans es deia molt això de "com a casa", però ara ja no existix tant. Les meues amigues volien vindre totes a ma casa perquè ma mare cuinava increïble. Ma mare treballava moltíssim, però s'alçava molt pronte i trobava temps per a fer-nos el dinar, el sopar i el desdejuni.
Els xampinyons estil Logronyo em van fer molta gràcia perquè són una d'eixes coses que proves una vegada i després et perseguixen anys. Com acaba un plat així entrant en La Digna?
He fet el Camí de Sant Jaume cinc vegades i hi ha un lloc en el carrer Laurel on pràcticament només fan xampinyons i estan increïbles. I vaig pensar: açò ací no existix, m'ho porte. També estan funcionant moltíssim els pepitos, la paloma i l'orella. I em fa gràcia perquè hi ha plats que igual penses que la gent no es va a demanar tant i després passa just el contrari.
I just parlant de ta mare em vaig recordar d'alguna cosa. Si estiguera hui asseguda ací, en una taula de La Digna, quin plat et posaria nerviosa servir-li?
No em posaria nerviosa donar-li res perquè tot el que jo feia li pareixia bé... Li agradaria tot.
I seguint un poc per ahí, vas obrir La Digna el 23 de juny, el dia del seu aniversari. Imagine que eixa data tampoc va arribar per casualitat.
L'obra es va retardar moltíssim i va arribar un moment que vaig pensar que calia posar una data perquè si no, no obris mai. Vaig triar el dia 23 perquè era l'aniversari de ma mare. Sempre vaig pensar que m'anava a portar sort. Jo crec que si els meus pares estigueren ací estarien molt orgullosos que haja aconseguit açò. Em va costar molt arribar fins ací.
Abans m'has dit una frase que em va cridar molt l'atenció: "vull que este siga el meu llar". I em va paréixer molt bonica perquè al final un restaurant sol ser moltes coses abans que un negoci. La Digna també naix un poc des d'ahí?
Sí. Quan perds els teus pares perds un poc la sensació de tornar a casa. El meu germà no viu ací i ara el meu llar és el meu gos i jo. Aleshores volia que este també fora un llar. Trobar-me jo a gust ací i que la gent també ho fera.
Ara et vaig a canviar de cuina a literatura perquè m'ha vingut una imatge al cap mentre parlàvem. Ja com a escriptora, t'imagines una història on tot comence ací, en La Digna?
Doncs mira, fa huit anys, quan vaig escriure El club del lunes, la protagonista somiava amb tindre el seu propi restaurant i no ho aconseguia fins a molts anys després. Eixa protagonista tenia molta part de mi, era un poc una autoficció. I ara em fa gràcia perquè huit anys després jo he acabat ací. És com una profecia autocomplida.
I per a acabar: d'ací a uns anys, quan algú diga "anem a La Digna", què t'agradaria que significara realment eixa frase?
M'agradaria que continuara sent un lloc de bon rotllo, on la gent estiga a gust i vinga perquè vol estar ací. Que siga un bar de referència per a tots.
L'entrevista acaba oficialment, però realment no acaba. Perquè comencen converses sobre tote bags, llibres firmats, novel·les en una prestatgeria i papes Lolita. Marta s'alça diverses vegades mentre parlem: saluda algú, i torna a la seua barra. Mentrestant torna a sonar música. Ja no recorde si era Serrat o Eminem.
I potser eixa siga la millor manera d'entendre La Digna: un lloc on caben moltes coses alhora. Un poc de Madrid i un poc de València. Una cuinera i una escriptora. Dona la sensació que encara no es creu del tot el que ha passat. Potser perquè La Digna no pareix un restaurant acabat d'obrir. Pareix més bé un lloc que portava molts anys existint en algun lloc. Només faltava que Marta trobara on.
