La periodista alacantina Amàlia Garrigós, juntament amb l'artista sonor Edu Comelles, estrenaven el 17 de maig de l'any passat el primer episodi de CCCC Podcast, el primer pòdcast museístic a la Comunitat Valenciana. A penes un any després, han rebut a Barcelona el premi al Millor Pòdcast d'Innovació en els Premis Sonor, on també van quedar finalistes en la categoria de Millor Realització i Disseny Sonor. En una entrevista a ValènciaExtra, Amàlia Garrigós explica com ha sigut la trajectòria de CCCC Podcast i valora el panorama de la 'podcastera valenciana', on predomina la temàtica conversacional sobre els pòdcast narratius de no-ficció.
Què ha suposat rebre aquest premi?
Jo no m'ho esperava perquè hi havia més de 200 propostes i de molta qualitat. A més, era la primera vegada que ens presentàvem perquè el CCCC Podcast és jove, té un any d'existència. Per tant, jo em vaig alegrar molt perquè, precisament, si té alguna singularitat el Podcast del Centre del Carme, a més de fer ressò a través de l'àudio dels continguts que es couen en el museu, és el so. El so és, també, contemporani per a estar a l'altura de la personalitat que té el Centre del Carme. I això no és molt habitual en els pòdcasts narratius, ja que usem músiques experimentals, paisatges sonors o, fins i tot, una banda sonora generativa que vam fer a partir d'algorismes. És a dir, ens trobem que el jurat ho havia escoltat molt bé i va saber situar-nos perfectament en Innovació i Disseny Sonor. A més, van fer la gala en el Camp Nou i era el dia que el Barça estava celebrant pels carrers de Barcelona el seu triomf en La Lliga, mentre nosaltres estàvem allí ocupant l'estadi, a peu de gespa. Va ser molt màgic, amb música en viu on el protagonisme ho tenien els àudios. I va ser molt increïble perquè quan nomenen als finalistes no diuen qui ha guanyat, sinó que llancen un fragment d'un àudio de 40 segons i tu has d'endevinar si és el teu o no. I jo al principi no ho vaig reconéixer perquè van posar veus de dones artistes rurals, d'un episodi molt concret. Per tant, quan la tercera veu diu "soc una artista de Banyeres de Mariola...", vaig dir, "ostres, això és nostre". És molt bonic perquè genera una expectativa molt màgica.
Quan vau llançar CCCC Podcast per primera vegada, pensàveu que anava a tindre aquest acolliment?
Bé, els pòdcasts d'aquestes característiques, que és un pòdcast narratiu de no-ficció, d'un museu, d'un centre contemporani, són continguts sonors molt de nínxol. Solen anar dirigits a un públic molt determinat, al que li interessa la cultura, l'art contemporani o la mediació social, en aquest cas concret. Vull dir, no és un pòdcast conversacional que fa streamings i que arrossega a molta joventut, sinó que té un altre caràcter. Té un caràcter molt més especialitzat, tot i que que té vocació d'arribar a tot el món i, per això, tractem tota mena de temes. Però bé, estem molt contents de la resposta que està tenint.
Per tant, creeu en el pòdcast com si anara una peça que es pot incloure com a part d'un museu?
Sí, per exemple, tu escoltes el penúltim episodi dedicat a 'Paterna. Memòria de l'horror', que és una exposició fotogràfica de la fotoperiodista Eva Máñez, que mostra les exhumacions i dura prop de 20 minuts, mentre veus l'exposició, resulta una experiència immersiva total. És a dir, l'àudio ajuda a contextualitzar moltes de les exposicions. La d'Eva Máñez és una. O, per exemple, el capítol 'Emergency on Planet Earth', que es va fer l'any passat. Hi havia catorze blocs d'artistes que explicaven, amb una ambientació sonora diferent per a cadascun, la seua obra. I jo ho vaig poder experimentar, escoltar el pòdcast mentre recorria l'exposició. És a dir, es pot convertir en una experiència immersiva total de les obres d'art contemporànies si escoltes i mires al mateix temps. És molt bonic. Aquesta experiència és molt bonica.
Com seleccioneu i en qui penseu quan trieu un tema per al vostre pòdcast?
Ens dirigim a tot aquell sector de la població que li interessa els continguts del Centre del Carme. I hem de tindre en compte que l'any passat, el Centre de Carme va rebre més de tres-centes mil visites i en el que portem de 2023 ja ha rebut més de cent mil visites. És a dir, nosaltres intentem anar de la mà del CCCC i, si el Centre del Carme crea comunitat, nosaltres, modestament des de l'àudio, pretenem arribar a tota la gent que va al museu i pensem que el pòdcast, que està ara en ebullició en l'era de l'audificació, és un mecanisme de comunicació per a crear també aquesta comunitat. Per això hi ha temàtiques tan diverses. Fins i tot hi ha un capítol dedicat als xiquets i a tota l'activitat que hi ha en CCCC Contes i 'Pedagogies Invisibles'. En fi, intentem tocar tots els pals, tant artístics com de mediació social i cultural que té el Centre de Carme, que ara mateix és un fenomen en ebullició incomparable perquè anar al Centre de Carme és com anar a casa: sempre hi ha alguna cosa. La intenció de José Luis Pérez Pont, a través de l'agitació cultural, és transformar la societat, a poc a poc. I, sobretot, connectar amb tots els sectors de la població, d'edat o condició social. El Centre del Carme és com un àgora que reuneix a tot el món. És la casa de tots. I dins d'aquesta filosofia de connectar a la ciutadania, CCCC Pòdcast, humilment, contribueix a crear comunitat.
Jo crec que l'art contemporani demanava fer una narrativa sonora contemporània i el pòdcast narratiu de no-ficció pot connectar amb els joves i amb la gent més boomer. Pot connectar amb tots
Com valoraries el panorama del pòdcast valencià?
En la 'podcastera valenciana', per així dir-ho, hi ha una trentena de propostes i la majoria són conversacionals. És a dir, pòdcasts narratius no hi ha. Pòdcast de ficció n'hi ha hagut algun, però mancada diversitat de gènere. És a dir, tots els pòdcasts, majoritàriament, que estan circulant en aquests moments, tenen a veure amb converses o bé entre amics o bé amb gent que té certes inquietuds. Hi ha altres pòdcasts més polítics, però en tots ells, el denominador comú és que són conversacionals. El que a mi m'agradaria és que hi haguera pòdcasts narratius, de no-ficció, que són els que van de la mà del reportatge sonor o del documental, fins i tot, i pòdcasts de ficció. Però per a això es necessita temps perquè són pòdcasts molt laboriosos. Has d'anar a gravar a la gent, has d'editar, has de realitzar, ha de fer un guió. Per tant, en la podcastera valenciana hi ha unes trenta de propostes, calcule jo, i la majoria d'elles són conversacionals, encara que no totes. Aleshores, jo demanaria més diversitat de gènere.
Com va sorgir la idea de CCCC Podcast?
Doncs el Centre del Carme dona molt per a fer narratives molt elaborades donant veu als artistes o als creadors i creadores o a la gent del Màster PERMEA i fins i tot al públic. Per a donar veu a tanta gent, els pòdcasts són bastant corals, en general. A voltes fem monogràfics perquè l'artista té una solidesa i un discurs tan substancial que fem algun monogràfic. Però el Centre de Carme dona per a fer pòdcasts narratius corals on donem veu a tots els creadors i creadores, i fins i tot, podem recrear les propostes artístiques que allí s'exposen a través del so. Per tant, és ideal que el Centre de Carme Cultura Contemporània siga un pòdcast narratiu de no-ficció, elaborat amb un so contemporani. És que li va com a anell al dit. Aquest és el primer pòdcast museístic valencià que té una periodicitat. Jo crec que l'art contemporani demanava fer una narrativa sonora contemporània i jo crec que el narratiu de no-ficció pot connectar amb els joves i amb la gent més boomer, per dir-ho així. Pot connectar amb tots.