Ja va encunyar Jordi Pujol el terme conceptual que ha arribat a convertir-se en leivmotiv de la ciència política ibèrica: l’encaix de Catalunya a Espanya. I en el seu moment el va lliscar de manera molt mediàtica Felipe González amb un altre novíssim concepte: hem d'interpretar l'espai públic compartit, referit a l'Estat Espanyol, anem…
Puix d'això volem parlar, fugint per un moment de les polèmiques lingüístiques tan celebrades per estes latituds i que tot ho deglutixen. Del pes dels valencians en l'Estat, de la presència de la Comunitat Valenciana al país. Del nostre encaix en esta Espanya meua, esta Espanya nostra. I del noquejats que in saecula saeculorum estem i se'ns percep als d'esta terra, amb la confiança que tornem des d'ací a plantejar alternatives i liderar processos que influïsquen en la resta del territori i recuperem així la nostra imatge de puixança i capacitat. Ximo Puig porta anys fent lúcides rogacions al voltant del tema… sense cap rèplica.
Sense fugir de complicacions i amb l'audàcia d'obrir la Caixa de Pandora, des d'estes riberes hauríem d'encapçalar la petició de reforma del Títol Octau de la nostra sacrosanta Constitució. Sí, el referit al disseny de l'Estat Autonòmic i sí, buscant totes les complicitats possibles, ja que pel constant conflicte territorial plantejat amb el govern de torn no es pot tolerar que sempre se'ns faça callar i se'ns obligue a abandonar posicions i reivindicacions justes i inajornables per als ciutadans d'esta terra nostra. El ara no toca ja s'ha acabat per als valencians.
L'aspirant Mazón, per a enfortir el seu discurs polític en majúscules, ha de presentar-se davant la resta d'Espanya com el major capdavanter de l'autogovern, com el màxim defensor de l'estat autonòmic hispànic. La no sé per què intocable Carta Magna de 1978, per cert no votada per la majoria dels responsables polítics actuals, és la base per a poder configurar un nou i definitiu finançament autonòmic, i amb la seua necessària reforma, plantejar una nova configuració de voluntats consensuada i identificatòria amb l'actual realitat territorial espanyola. Sense oblidar el nonat Dret Civil propi, que tant de llustre li està donant l’Associació de Juristes Valencians i que com tot lo nostre encallat es troba…
Ara ja toca… De nou l'Estat no pot tapar la legítima i històrica reivindicació de la nostra terra valenciana per la por davant el constant desafiament sobiranista català. Per això hem de fer un pas avant i tornar a llançar des de la CV discursos que lideren la nostra visió i plantejament de l'Estat i la seua configuració. Començarem a recuperar així el pes específic dels valencians a Les Espanyes, una cosa tan enyorada en els últims lustres. I plantem la Pica a Flandes, la Constitució és anterior i possibilitadora d'uns Estatuts d'Autonomia que han acabat per superant-la en desenrotllar-se en tota la seua magnitud. Per tant és necessari i apressant adequar l'actual realitat territorial espanyola de 2022 en una norma de 1978, i no a l'inrevés… Feijóo segur que estaria a favor d'obra.
I hem d'exigir la publicació de les balances fiscals des de la CV, vertadera foto fixa del desajustament i la contradicció que patim en estes latituds i des de fa massa. Les que es van fer públiques la dècada anterior eren radicals… Els valencians aportàvem a l'Estat sis mil milions més del que rebíem. Com va dir el brillant Jesús Civera en el seu moment: érem i som pobres però d'àmplies solidaritats i somriures. Som una de les autonomies més solidàries de l'ínsula hispànica de Barataria i alhora la pitjor finançada, arribant quasi a l'espoli… El meu mestre Xavier Ribera va pontificar fa temps: ser solidaris no pot significar ser castigats.
La nostra eterna i malaltissa falta de cohesió social hem de treballar per a bandejar-la. Això que els invertebrats també poden viure, com va soflamar Joan Lerma en els seus anys grisos, no és de rebut, ni per al nostre futur com a Poble ni com a ciutadans lliures i maltractats. Puig ara i Mazón demà tenen l'oportunitat de conduir tots els seus esforços en este sentit, alçant la bandera de l'exigència d'un nou finançament, i per què no, de la necessària reforma de la configuració territorial de l'Estat. Ha arribat el moment de la Comunitat Valenciana.
Passos s'han donat conjurant-se amb Andalusia, Balears i Murcia per a reivindicar d'un vegada per totes i per sempre el nou sistema de finançament autonòmic. I per molt que s'obstine la Meseta castissa i l'embogida Ayuso a desacreditar tot allò que ve des del Mediterrani, arribant a la desqualificació xusca i populista, que es vaja preparant. Ella representa l'Espanya caduca i immobilista, la que viu del dúmping i la macrocefàlia, la que suportem entre tots i que no vol perdre els seus privilegis. Eixa Espanya en blanc i negre, que per a mantindre el seu estatus ens dessagna a la resta. Perquè des de les riberes del Mare Nostrum retornarem al nostre país tots els seus colors, des de la justícia, l’equitat i les oportunitats per a tots.
Lluís Bertomeu