Gastropolítica: la gran batalla cultural de la dreta
Una part molt important de la batalla política és la batalla per les idees. Deia el pensador Antonio Gramsci que per aconseguir la victòria política primer calia aconseguir la victòria cultural. Així, quan un aconsegueix que les seues idees passen a ser “idees del món” i siguen acceptades com a qüestions de sentit comú, sembra el terreny per aconseguir una futura victòria política. És el que intenta V0X quan diu que no són un partit d’extrema dreta, sinó que són “d’extrema necessitat”.
Les dretes mundials, cada vegada més gramscianes, són perfectament conscients de la importància de guanyar la batalla de les idees. És per això que construeixen discursos que estigmatitzen als seus adversaris d’esquerres i els etiqueten com a “pijos” o com a persones allunyades dels problemes del Poble. Els caricaturitzen com a elits aïllades de la realitat dels problemes quotidians de la gent per vendre’s a ells, les autèntiques elits, com els únics representants possibles de la gent honrada.
I, un dels camps en què es juga aquesta batalla cultural és en el de la gastronomia. Perquè, al cap i a la fi, el menjar és una de les formes més senzilles de construir una identitat, de dibuixar una frontera entre un “nosaltres” i un “ells”. Així, les dretes mundials s’han posat a cuinar a foc lent un discurs que estigmatitza a l’esquerra: “esquerra caviar”, “comando salmó fumat” o “esquerra bistec” són algunes de les expressions que han emprat. Segons ells, existeix una contradicció entre defensar un món amb menys desigualtats i disfrutar d’un bon àpat amb la gent que estimes.
No volem sobreviure: volem viure
Soc d’esquerres perquè tinc un compromís molt ferm amb acabar amb les desigualtats. Amb arreglar l’ascensor social. Perquè no vull un món que es convertisca en una fàbrica de pobres. I tampoc no vull un món sense oportunitats per construir una vida digna. Perquè crec que per ser lliure, primer cal tenir oportunitats i un horitzó per construir el teu futur. Perquè no vull deixar als meus fills un món que els condemne a la precarietat i els furte els seus somnis.
M’encanta esmorzar, una de braves i cervesa en el bar del poble i menjar-me un kebab a les 4 del matí després d’eixir de festa, com a (quasi) tot el món. Però també m’encanten les gambes roges de Dénia, els caves de Requena, el formatge de Catí, les carxofes de Benicarló, uns ous estrellats amb pernil ibèric i mai no dic que no a un bon vi del meu poble, Enguera.
La dreta pretén vendre com una contradicció que estiguem a favor d’un món més just i que ens agrade disfrutar dels plaers de la vida. Per això, és fonamental portar el debat al nostre terreny i no deixar-nos enganyar. Al remat, sabeu què és el que els molesta? Que els qui no tenim cognoms compostos, és a dir, els nets dels qui treballaven en les seues fàbriques puguem disfrutar d’un arròs del senyoret mirant al mar en la platja del Postiguet. Els fa molta por un món verdaderament lliure: un món on deixen de sentir que tenen el control. Que són els amos i que les gambes roges de Dénia els pertanyen.
Disputem l’alegria de viure
Tot això té un rerefons molt més ample. Perquè… Sabeu quina és la verdadera discussió política? Disputar l’alegria de viure, com diu Iván Redondo. Front els qui ens volen enfrontar al penúltim contra l’últim, volem un món on ens cuidem unes a altres, on mai no falte un plat de putxero per a la veïna que està sola. Un lloc amable on ens puguem donar un capritx quan ens vinga de gust. En definitiva, es tracta de viure en una terra on compartir no siga una obligació fruit de la precarietat, sinó que es convertisca en l’acte més pur, noble i revolucionari.
Defensem l’esquerra gamba roja de Dénia. La dels esmorzars populars, però també la dels steak tartars. La que disfruta en la bocateria del poble i en un restaurant japonés. En definitiva, defensem una esquerra que no exclou sinó que acull. La que no dona lliçons morals, sinó que ofereix sempre una mà amiga i un abraç sincer. La que està plena de vida, de ganes d’altre vermut al sol i d’altre matí en el mercat. La que sap que les grans idees sorgeixen cuinant a foc lent, amb tot el temps del món, malgrat este sistema ens obligue a córrer i sentir-nos sempre productius. El caviar ens pilla massa lluny: volem ser l’esquerra gamba roja de Dénia. I amb orgull ens posem la medalla!