En la nova biblioteca de la UNED a València, els llibres compartiran espai amb una arquitectura que no vol passar desapercebuda. El formigó, la fusta i una façana concebuda per a omplir-se de vegetació donaran forma a un edifici que naix amb una doble vocació: respondre a les necessitats d'una universitat en creixement i obrir les portes a una ciutadania que necessita espais per a estudiar, aprendre i trobar-se.
En el complex de la Casa de la Misericordia, on conviuen diferents centres educatius i la seu valenciana de la UNED, les obres avancen per a donar forma a un dels projectes més importants de la institució en els últims anys. No serà únicament una ampliació de les instal·lacions. La nova construcció reunirà una biblioteca en la planta superior i un ampli espai destinat a exàmens i aules en la planta baixa, amb una arquitectura flexible que permetrà adaptar-ne els usos al llarg del curs.
«El nostre objectiu és que no siga una biblioteca exclusivament universitària, sinó que també estiga oberta al barri i a la ciutat», explica Alejandro Cerdà, director del Centro Asociado UNED Alzira-València. És una de les idees que més repetix durant la visita a les instal·lacions i que ajuda a entendre el sentit d'una construcció que aspira a convertir-se en alguna cosa més que un equipament acadèmic.
Una biblioteca que vol eixir de les aules i obrir-se a la ciutat
La nova construcció respon, en primer lloc, a una necessitat pràctica. La UNED té al voltant de 7.500 estudiants a la província de València, distribuïts entre les cinc seus de València, Alzira, Gandia, Ontinyent i Xàtiva. Un alumnat divers, en el qual conviuen jóvens que comencen els estudis universitaris amb persones que fa anys que treballen, pares i mares que busquen compatibilitzar la formació i la família o estudiants que reprenen la trajectòria acadèmica després de molt de temps.
Per a Cerdà, eixa diversitat definix bona part de la identitat de la institució. La universitat ha d'adaptar-se a les circumstàncies de cada persona i oferir alternatives perquè la distància, els horaris o les responsabilitats familiars no es convertisquen en un impediment per a estudiar. D'ací la importància de mantindre un model semipresencial, amb tutories, plataformes digitals i espais físics als quals els estudiants puguen acudir quan ho necessiten.
La biblioteca actual, no obstant això, té unes possibilitats més limitades. El nou edifici permetrà disposar de zones de consulta, estudi individual i treball col·lectiu, a més d'espais específics per a reunions i activitats. La intenció és que també puguen acostar-se persones alienes a la comunitat universitària, col·lectius ciutadans o persones que necessiten consultar publicacions especialitzades i preparar oposicions.
«Volem una biblioteca viva», insistix el director. No es referix únicament a un lloc on guardar llibres i mantindre el silenci. La proposta preveu també presentacions editorials, trobades, activitats culturals i altres iniciatives obertes al públic. La idea és que l'edifici tinga moviment durant tot l'any i que la universitat trobe noves formes de relacionar-se amb el seu entorn.
La nova biblioteca es projecta, per tant, com una extensió d'eixa manera d'entendre la universitat: un espai especialitzat, però no tancat sobre si mateix; un lloc per a l'estudi i la investigació que també puga convertir-se en un xicotet focus d'activitat cultural per al barri.
Formigó, fusta i vegetació: una arquitectura pensada per a respondre al seu entorn
El projecte arquitectònic porta la firma d'archs&graphs, amb José Antonio Ruiz Jiménez al capdavant. Una de les primeres qüestions que es va plantejar l'estudi va ser com introduir un edifici contemporani en un recinte amb una identitat arquitectònica pròpia, marcat per construccions independents, espais oberts i edificis de diferents èpoques.
La resposta no passava per reproduir els materials ni les formes de les construccions existents. Tampoc per buscar un contrast radical. «La nostra intenció no era buscar un contrast», explica Ruiz Jiménez, que definix la proposta com una aproximació prou abstracta a l'entorn.
L'arquitecte parla d'una arquitectura de pavelló, d'un edifici que participa de l'espai compartit sense intentar imposar-se sobre ell. La relació amb les zones enjardinades i esportives pròximes també ha sigut important a l'hora de definir la seua imatge exterior. De fet, un dels elements més recognoscibles del projecte serà el seu embolcall, concebut com una espècie de gelosia que anirà incorporant vegetació amb el pas del temps.
La façana aspira així a convertir-se en una estructura verda. Les plantes enfiladisses i els arbres previstos ajudaran a suavitzar la presència del volum construït i a generar un xicotet microclima en les zones exteriors. No es tracta únicament d'una qüestió estètica: l'orientació d'algunes d'estes façanes, especialment la de ponent, fa necessari parar atenció a la incidència del sol i a les condicions climàtiques de València.
En acostar-se a l'estructura, no obstant això, la primera impressió pot ser molt diferent. El formigó té una presència important, amb grans pilars i elements estructurals que recorden, en certa manera, una arquitectura industrial. És una imatge contundent que contrasta amb la idea més tradicional que solem associar a una biblioteca.
Però darrere d'eixa elecció hi ha una raó funcional. L'edifici té dos usos principals i unes necessitats estructurals molt diferents. En la planta baixa cal aconseguir un espai ampli, diàfan i flexible, capaç d'albergar centenars d'estudiants durant els exàmens. En la planta superior, la biblioteca necessita suportar el pes de les prestatgeries, els llibres i la resta de l'equipament.
«Una biblioteca, al cap i a la fi, és un espai on hi ha moltes prestatgeries i les càrregues són considerables», explica Ruiz Jiménez. Per això el projecte necessitava una estructura potent, capaç de resoldre grans llums, és a dir, distàncies àmplies entre els elements de suport sense omplir l'espai de pilars intermedis.
La solució combina una base estructural de formigó amb elements de fusta laminada i fusta contralaminada, coneguda tècnicament com a CLT. Esta última es fabrica mitjançant capes de fusta encolades en direccions alternes, que formen panells resistents i permeten construir elements estructurals de gran estabilitat.
La combinació dels dos materials és una de les particularitats de l'edifici. El formigó resol les necessitats de resistència i suport, mentre que la fusta introduïx una materialitat diferent en l'estructura de la planta superior. No és una mescla triada únicament per la seua aparença, sinó per les prestacions que aporta cada material.
També crida l'atenció que part de les instal·lacions i dels elements constructius romanguen a la vista. Enfront dels edificis que oculten pràcticament tota la seua infraestructura darrere de falsos sostres i revestiments, ací s'aposta per una arquitectura més nua, en què es poden reconéixer alguns dels components que fan funcionar l'edifici.
«Ens sembla que les instal·lacions tenen un paper molt important en tots els edificis. És una llàstima que moltes vegades no les vegem», assenyala l'arquitecte. Esta manera de treballar respon també a una qüestió econòmica: evitar determinats acabats i solucions d'ocultació permet ajustar millor el projecte a un pressupost contingut sense renunciar als seus objectius arquitectònics.
L'edifici incorpora, a més, estratègies d'eficiència energètica i solucions passives de condicionament ambiental. La documentació del projecte preveu sistemes de ventilació encreuada, protecció solar, tancaments adequats i presència de vegetació per a millorar el comportament tèrmic dels espais. Són recursos que busquen reduir la demanda energètica i afavorir unes condicions de confort adequades per als usuaris.
Per a Ruiz Jiménez, un dels reptes més grans ha sigut precisament la complexitat tècnica de l'estructura. La seua execució ha requerit resoldre una combinació d'elements que no sempre resulta senzilla de projectar i construir. Així i tot, l'arquitecte considera que el projecte ha aconseguit mantindre una coherència entre la idea inicial i les solucions finalment plantejades.
«Quan veus que allò que es veu, fins i tot sense estar acabat, ja podria ser en si mateix un edifici, per a mi és un bon senyal», reflexiona. Una manera d'explicar que l'arquitectura ha de funcionar no sols quan s'acaba i es revestix, sinó també des de la seua pròpia estructura.
Dues plantes, múltiples possibilitats i una universitat que mira cap al futur
Més enllà de la seua imatge exterior, l'organització interior és una de les claus del projecte. La construcció es distribuïx en dos nivells que responen a les principals necessitats de la UNED i que, al mateix temps, permeten que els usos puguen canviar segons el calendari acadèmic.
La planta baixa estarà destinada principalment a l'aula d'exàmens. Es tracta d'un espai diàfan amb una capacitat aproximada per a 300 estudiants, preparat per a acollir les convocatòries d'avaluació presencial, un dels moments de més activitat en els centres associats de la universitat.
La gran sala no tindrà, no obstant això, un ús exclusiu durant les setmanes d'exàmens. Mitjançant panells mòbils podrà compartimentar-se i transformar-se en diferents aules, amb espais de dimensions més reduïdes i capacitats adaptades a les necessitats docents. Cerdà explica que algunes d'estes configuracions permetran disposar d'aules per a unes 40 o 50 persones.
Esta flexibilitat és important en una universitat el funcionament de la qual combina tutories presencials, connexions en línia, trobades acadèmiques i períodes d'avaluació molt concentrats. L'edifici ha de poder respondre a tots eixos escenaris sense mantindre espais infrautilitzats durant bona part de l'any.
La primera planta estarà ocupada per la biblioteca. La distribució preveu una zona central destinada al depòsit bibliogràfic, amb les prestatgeries i els espais de consulta, mentre que els laterals s'organitzaran en diferents àrees de treball.
Hi haurà zones per a l'estudi individual i altres destinades al treball en grup. Estes últimes comptaran amb espais compartimentats i aïllats acústicament perquè s'hi puguen fer reunions o activitats compartides sense interferir en el silenci de les àrees de concentració.
La biblioteca comptarà també amb zones d'administració, consulta i espais específics per a l'accés als fons. La distribució respon a una concepció actual d'estos equipaments, en què la biblioteca ja no s'entén únicament com una successió de prestatgeries i taules de lectura, sinó com un entorn capaç de combinar investigació, aprenentatge, treball col·laboratiu i activitat pública.
El projecte ha previst, així mateix, diferents recorreguts d'accés i evacuació, així com solucions d'accessibilitat perquè l'edifici puga ser utilitzat per totes les persones. La biblioteca disposarà de comunicació mitjançant escales i ascensor, i la seua organització permetrà gestionar de manera independent determinats espais i horaris.
Precisament eixa independència serà important per a l'objectiu d'obrir l'edifici a la ciutadania. Cerdà explica que s'ha previst que la construcció puga funcionar de manera autònoma respecte de la resta del complex educatiu, amb un accés directe des del bulevard. D'esta manera, l'activitat de la biblioteca podrà prolongar-se en determinats horaris sense necessitat de mantindre obert tot el recinte.
Les previsions que maneja Cerdà situen el lliurament de la construcció en la primavera o abans de l'estiu de 2027, amb la intenció que puga funcionar amb normalitat a partir del curs 2027-2028. Es tracta d'un calendari previst, condicionat encara per l'evolució dels treballs.
Quan òbriga les portes, la nova biblioteca serà una de les transformacions més visibles de la UNED a València. Però la seua importància no estarà únicament en els metres quadrats guanyats, en el nombre de llocs d'estudi o en la capacitat de la sala d'exàmens. L'abast real del projecte dependrà també del que ocórrega dins d'ella.
En una època en què la tecnologia permet estudiar des de pràcticament qualsevol lloc, la universitat continua necessitant espais on les persones puguen compartir coneixements, consultar fonts, debatre i relacionar-se. La intel·ligència artificial, la formació permanent i els nous models d'aprenentatge estan modificant la manera d'entendre l'educació, però no eliminen la necessitat de llocs físics on trobar-se.
Eixe és, en definitiva, el propòsit que Alejandro Cerdà vol imprimir a l'edifici. Una biblioteca que servisca als estudiants de la UNED, però que no acabe en ells; que tinga capacitat per a acollir activitats culturals i que trobe el seu lloc en la vida quotidiana de València.
Perquè, com defén el director, la universitat no ha de limitar-se a expedir títols: també ha d'acostar el coneixement a la societat. I la nova biblioteca aspira a ser precisament això: una porta oberta per a continuar aprenent, a qualsevol edat i des de qualsevol lloc.