Hi ha artistes que no necessiten reinventar-se per a continuar sent rellevants: els basta amb tornar a l’essència. I ací apareix Sole Giménez, una de les veus més reconeixibles de la música espanyola, iniciant una nova etapa amb Ser Humano, el primer avançament d’un disc inèdit que veurà la llum esta primavera. Després de celebrar quatre dècades de trajectòria —primer al capdavant de Presuntos Implicados i després consolidant una sòlida carrera en solitari—, Sole torna amb un treball que reflexiona sobre la deshumanització, la sobreexposició digital i la necessitat de recuperar l’empatia.
Mentre el públic torna a veure-la cada setmana a Tu cara me suena, i després de la seua vinculació amb la política cultural valenciana, l’artista reivindica ara el valor de l’emoció i de la música feta des de l’ànima. El pròxim 5 de juny arrancarà a València, al Palau de Les Arts, una gira que marcarà l’inici d’esta nova etapa.
En conversa amb Valencia Extra, Sole Giménez parla sobre intel·ligència artificial, empatia, música i la il·lusió intacta amb la qual continua afrontant cada nova cançó més de quaranta anys després.
Després de tants anys de carrera, quina necessitat personal i artística t’ha empés a iniciar esta nova etapa amb Ser Humano?
Després d’haver celebrat el 40 aniversari, que vam fer en 2023 i amb el qual vam estar de gira durant dos anys, vaig sentir que era el moment d’obrir una nova etapa amb cançons originals i amb un so un poc diferent. També de parlar de coses que ara mateix em pareixen interessants i necessàries, reflexions molt vigents. Per tot això em pareixia que valia la pena fer l’esforç de continuar endavant.
Què vas sentir la primera vegada que vas escoltar Ser Humano?
Tot. Em va emocionar la lletra, la bellesa de la cançó… tot. Una cançó ha de ser un compendi de moltes coses i esta ho aconseguix. I crec que a la gent també li està arribant així.
En el single hi ha una idea molt clara: tornar a l’essència. Creus que vivim un moment especialment deshumanitzat?
Sí, totalment. Estem massa pendents de la pantalla i vivim moltes hores al dia a través d’ella. Això fa que canvien els nostres hàbits i fins i tot el nostre cervell. Veig que la comunicació costa més, que l’atenció costa més… i no és només una percepció artística. Hi ha molta gent i molts experts preocupats per això.
Quan vas començar a sentir inquietud per la intel·ligència artificial dins de la música?
Quan veig que comencen a substituir-nos i pareix que dóna igual. Ací naix també La última generación. Comencem a ser substituïts fins i tot per a crear, i això em pareix que ja és tocar fons.
Què et preocupa més: la substitució de l’artista o la pèrdua de connexió emocional amb el públic?
Va tot unit. Si comencem a escoltar música feta per màquines, sense ànima, i acceptem això com a normal, perdrem molta essència.
Com aconseguixes que compositors tan diferents encaixen dins d’un univers tan personal?
Eixa és una de les coses màgiques que han ocorregut en este disc. Tot comença amb les cançons de Pedro Guerra i Pablo Cebrián i, a poc a poc, vaig demanant cançons a Víctor Manuel, a Rozalén, al Kanka… i també composant les meues. Al final tot adquirix una coherència sorprenent. Com ho aconseguisc? Doncs no ho sé, supose que posant els ingredients adequats de manera totalment intuïtiva.
Encara que les cançons estiguen escrites per altres, canvia la teua manera d’interpretar-les?
No. Jo sempre intente portar-me les cançons al meu terreny, a la meua experiència i al meu univers musical. He cantat moltes composicions d’altres autors i autores i sempre intente fer-ho des del respecte i l’admiració, però fent-les també una mica meues.
Què significa per a tu arrancar esta gira a València?
És arrancar a casa. Fa més de 40 anys que visc ací. Comence envoltada de la meua família més pròxima i també de la família musical i del públic que sempre m’acompanya. Per a mi és un privilegi. Estic desitjant que arribe eixe concert, emocionar-nos, gaudir i que acabe sent tota una festa.
Creus que la música té l’espai que mereix dins de les institucions?
No. Mai l’ha tingut. Sempre som el germà menut. Costa molt que la música tinga el lloc institucional que li correspon.
Parles molt d’empatia en este disc. La música continua sent una ferramenta poderosa per a generar-la?
Sí, ben utilitzada, sí. La música mou emocions. No passa ni tan sols pel cervell, arriba directament a l’instint i a l’emoció. Ací l’empatia pot estar absolutament a flor de pell.
Després de tantes dècades sobre els escenaris, què queda intacte d’aquella Sole que començava?
La il·lusió. La il·lusió per fer una nova cançó, per donar-li vida i perquè signifique alguna cosa per a algú més. Eixa emoció la continue tenint com el primer dia. I a més els discos costen diners, temps, esforç i treball. Si no tens il·lusió, no val la pena.
Si este disc tinguera un únic missatge, quin seria?
“Tornem a l’essència, no ens perdem en el soroll i en la tecnologia”.