Santero y Los Muchachos tornen amb força amb 'Todas las luces', un disc que marca un punt d’inflexió en la seua trajectòria sense renunciar a la seua identitat. La banda valenciana ha decidit fer un pas avant en el seu so després d’un exigent procés creatiu en què van descartar més de la meitat del material inicial per buscar noves textures, atmosferes i formes d’emocionar. El resultat és un treball més nocturn, introspectiu i obert, que amplia el seu univers sense perdre el pols del seu característic “rock reposat”.
Aquest nou capítol arriba en un moment especial: la seua participació en el Tierra Bobal Fest, que celebra la seua quarta edició del 26 al 28 de juny a la comarca Utiel-Requena. Un festival que va molt més enllà de la música, combinant concerts en entorns naturals, vi, gastronomia i patrimoni, i que aposta per una experiència cultural única lluny dels grans recintes massificats.
Santero y Los Muchachos seran els encarregats d’obrir el festival a Sinarcas, en un enclavament natural que encaixa perfectament amb la seua filosofia: proximitat, emoció i connexió real amb el públic. En aquesta entrevista, Miguel Ángel Escrivá ens parla del procés creatiu del disc, de l’evolució del grup i del que podem esperar del seu directe en un entorn tan especial. Una conversa sincera sobre música, incertesa i cançons que busquen quedar-se.
Veniu d’un procés creatiu en què heu descartat més de la meitat del material inicial de ‘Todas las luces’. Què va haver de passar perquè diguéreu: “este és el camí”?
Després de tres discos teníem una sensació de gir, de recerca de so, de tindre clar cap a on anar, però ens vam quedar en una espècie de rotonda. Necessitàvem estimular-nos amb alguna cosa nova. Pensàvem en la figura d’un productor, en una altra visió, però no va aparéixer de manera orgànica i tampoc volíem forçar-ho.
Quan va sorgir el títol Todas las luces i vam començar a esbossar la portada, ens vam adonar que moltes de les cançons que teníem no encaixaven amb aquell destell. Això va ser clau: vam veure que hi havia un senyal i que calia fer un viratge, començar a compondre d’una altra manera, incomodar-nos, deixar d’usar els recursos de sempre, introduir silencis, altres ambients sonors…
Ahí vam començar a fer coses diferents. La música és això: experimentar, entretenir-te amb ella. El disc no s’allunya massa de l’anterior, però sí que té un punt més, que era la intenció.
Dins d’aquells silencis i d’eixe concepte de “rock reposat”, heu trobat respostes o més preguntes?
Un disc pot llançar moltes preguntes sense resposta, però crec que el propi disc és la resposta per a qui l’escolte. Cadascú troba la seua. La música és buidar-te de sensacions i frases, i després la gent les interpreta com vol.
En el nostre cas, resumeix bastant bé el que han sigut estos dos últims anys a nivell musical i personal. Ningú vol donar lliçons amb una cançó. Simplement et buides i ja està.
I en eixa recerca, cançons com “Llamaré a tu puerta” obrin un terreny més pròxim al ball. Us interessa eixe contrast entre el melancòlic i el festiu?
Això ha estat sempre en els nostres discos. Sempre hi ha hagut una de cal i una d’arena, eixe equilibri entre el melancòlic i el festiu. El que sí que és nou ací és que eixa cançó ve d’un altre lloc.
José Man i Soni tenien un grup a principis dels 2000 i vam rescatar una cançó d’aquella època. Va ser com canviar un moble de casa per un que mai hauries comprat, però que de sobte ho transforma tot. En lloc de compondre alguna cosa així des de zero, vam tirar d’eixe “fons d’armari” i el vam reinterpretar.
Sempre heu defensat una carrera molt orgànica, sense obsessió per grans metes. En un context de festivals cada vegada més massius, com encaixeu ahí?
No és una cosa que hàgem buscat. De fet, jo venia d’una banda molt més festivalera i fugia un poc d’això. Santero naix de la necessitat de tocar en llocs xicotets.
Però al final, quan hi ha públic, creixes. Els discos et donen cançons que et permeten abordar festivals. Ara tenim un repertori amb el qual podem fer de tot: acústics més íntims o concerts amb més empenta.
La gent vol cançons i dinàmiques. I encara que no siguem una banda típicament festivalera, connectem.
En el vostre cas, toqueu a Sinarcas, en un entorn natural i lluny de grans recintes. Us inspira més aquest tipus d’escenari?
On millor mostres un disc és en un concert propi, en sala, amb el teu guió i el teu temps. Els festivals et limiten un poc això.
Però també tenen una cosa molt bonica: la incertesa. No sabem què ens trobarem a Sinarcas i això ens encanta. Sabem que hi ha ganes, que la gent ens escriu, però no podem donar res per fet.
Sempre anem pensant que hi haurà menys gent i al final ens emportem sorpreses. Eixa incertesa forma part de la banda.
Hi ha una idea molt present en la vostra trajectòria: fer cançons sense artificis, que se sostenen soles. Continua sent el vostre repte?
Totalment. Pots apostar per un estil o per una producció, però nosaltres som molt de la cançó en si. Que funcione sense disfressa.
Després pots afegir teclats, atmosferes o el que vulgues, però la base ha de ser sòlida. El que ens uneix com a banda és eixa recerca de cançons atemporals.
Diem “rock reposat” perquè és una cosa meditada, viscuda, madurada. Però al final el més important és la cançó.
I ja per últim, si algú arriba al Tierra Bobal Fest sense haver-vos escoltat abans, quina versió de Santero y Los Muchachos es trobarà?
Es trobarà una banda que celebra la seua connexió amb el públic després de quatre discos. En una hora intentem passar per diferents estats d’ànim.
Abans sentíem que els festivals ens quedaven grans, però ara sabem jugar amb eixes dinàmiques: moments més baixos, altres més amunt… i això fa el concert interessant. Crec que guanyem més públic del que perdem. Hi ha bona ona en la banda. És una cosa més orgànica, més crua, més real. Cançons d’ara amb elements de sempre. Qui arriba, potser es queda.