Quaranta anys després de la seua creació, el Consell Valencià de Cultura continua treballant lluny dels focus, però en el centre de moltes decisions clau. Parlem amb Jesús Huguet, secretari del CVC, que fa balanç d’estes quatre dècades, explica per què el Consell és una institució discreta però decisiva, defensa la seua independència i posa en valor la capacitat de diàleg, rigor i visió de futur que definix el seu treball.
El Consell Valencià de Cultura complix 40 anys. Des de dins de la institució, quin diria que ha sigut el seu paper principal al llarg d’estes quatre dècades?
Jo crec que ha sigut un paper molt, molt important. El que passa és que no és prou conegut, perquè el Consell és una institució assessora i informativa, però no té capacitat política ni pressupostària per a executar inversions. Això fa que no sempre siga visible.
Però si mirem els fets, el seu paper ha sigut clau. Per exemple, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es crea a partir d’un informe del Consell Valencià de Cultura. La Llei de l’Horta de València també naix d’informes del Consell. Moltes declaracions de Béns d’Interés Cultural, restauracions patrimonials o reformes importants existixen perquè abans hi ha hagut un dictamen del CVC.
La institució política o administrativa és la que després posa els diners i executa, però la idea, la reflexió intel·lectual i l’assessorament naixen ací.
Creu que la societat valenciana coneix prou bé la funció i el treball del Consell? Què es podria fer per acostar-lo més a la ciutadania?
Jo crec que no, sincerament. La tasca del Consell, segons la llei de creació i l’Estatut d’Autonomia, és assessorar i informar les institucions públiques valencianes en matèria cultural. No fem obra física ni actuacions directes, sinó que aportem idees, criteris i orientacions perquè després altres les facen realitat.
És una faena menys visible, però essencial. La cultura no és només allò que es veu; també és el procés intel·lectual que fa possible que després es materialitze.
Vosté ha viscut una part important de la trajectòria del Consell. Si compara el Consell dels inicis amb l’actual, quines etapes destacaria?
Jo distingiria clarament tres etapes.
La primera és la fundacional, als anys huitanta, amb figures com el cardenal Tarancón, Berlanga o Valdés. En esta etapa el Consell assessora quasi exclusivament la Generalitat i fa informes molt importants, com el dels artistes valencians presents a l’Exposició Internacional de París de 1937, que servix fins i tot a l’Estat espanyol per a recuperar obres.
La segona etapa arriba amb Santiago Grisolía com a president. És el moment en què el Consell s’obri a ajuntaments, diputacions, mancomunitats i entitats culturals. Hi ha una enorme quantitat de treball: informes de BIC, restauracions de patrimoni, esglésies, castells, edificis…
La tercera etapa, més recent, manté eixa tasca però incorpora temes globals: incendis forestals, salut mental, neurociència, intel·ligència artificial… Temes que tenen una dimensió cultural molt ampla, perquè la cultura és, en definitiva, la manera de viure d’una societat.
En l’acte commemoratiu s’ha insistit molt en la idea de reconciliació cultural. Creu que este objectiu continua sent vigent hui?
Sí, i una de les grans fortaleses del Consell és precisament el seu sistema d’elecció. Els membres són designats per una majoria qualificada de dos terços de les Corts Valencianes, amb una llista unitària. Això fa que siguen persones de reconeguda solvència cultural, intel·lectual i científica.
Cada membre pot tindre la seua ideologia, però el que preval és el rigor i la capacitat de diàleg. Això permet que el Consell siga un espai real de reconciliació cultural.
Esta pluralitat ideològica i disciplinària és una de les fortaleses del Consell?
És la gran fortalesa. I també el fet que no tenim diners per a repartir. El nostre pressupost és molt limitat i només servix per al funcionament ordinari. Ningú cobra un sou: només hi ha dietes quan hi ha reunions oficials.
Això elimina qualsevol temptació de clientelisme. El Consell no pot ser utilitzat amb finalitats polítiques, i això li dona una gran credibilitat.
Quin diria que és hui el vostre principal repte?
El repte és el de sempre: continuar treballant amb profunditat. El Consell no només respon a propostes externes, sinó que també detecta problemes que existixen en la societat valenciana i els analitza des del fet cultural, encara que siga en un sentit molt ampli. La cultura no és només patrimoni o arts; és també com afrontem els grans reptes socials.
Quin paper ha tingut el Consell en la defensa del patrimoni lingüístic valencià?
Un paper fonamental. El dictamen que dona lloc a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és un dictamen del Consell Valencià de Cultura. De fet, el preàmbul de la llei de creació de l’AVL és literalment el dictamen del Consell. Ací no es tracta només d’assessorar, sinó de construir una base intel·lectual sòlida que després es convertix en llei.
Hi ha algun dictamen o decisió del Consell que recorde especialment amb orgull?
No parlaria d’orgull personal, perquè és la nostra faena. Però sí que hi ha dictàmens amb una projecció enorme: els informes sobre incendis forestals que arriben a la UNESCO i a l’ONU; el dictamen de l’AVL; la Llei de l’Horta; o els treballs després de la DANA, on durant més d’un any es va treballar per donar una dimensió cultural i científica a la reconstrucció.
Tot això està documentat i es pot consultar a la web del Consell.
Per a acabar, si haguera de resumir en una imatge què representa el Consell Valencià de Cultura per al País Valencià, quina seria?
Jo diria que el Consell és com el rent del pa. No es veu, però és el que fa possible que el pa puge i siga menjívol. És el rent cultural i científic que dona dimensió a moltes de les accions que després es veuen, però que sense este treball previ no existirien.