Hi ha ciutats que es lligen. València acaba de convertir-se en una d'elles, almenys per a aquells que vulguen seguir els passos de Maria Beneyto, una de les veus més importants de la literatura valenciana del segle XX. L'Ajuntament ha posat en marxa una ruta literària i urbana de dotze punts que connecta els llocs on va viure, va patir, va estimar i va escriure l'autora de La dona forta, des de la seua casa natal al carrer del Moret fins al número 66 del carrer de Ciscar, on va residir fins a la seua mort en 2011.
La iniciativa no és un simple passeig turístic. És, més bé, una biografia traçada sobre l'asfalt. Cada parada de l'itinerari ve acompanyada d'un poema o fragment de la seua obra vinculat al lloc, convertint el recorregut en una experiència que mescla la memòria urbana amb la paraula literària. La ruta ha sigut dissenyada per Alexandre Bataller Català, professor de Didàctica de la Llengua i Literatura de la Universitat de València, i discorre principalment pels districtes de Ciutat Vella i l'Eixample, on va transcórrer la major part de la vida de l'escriptora.
Una vida sencera xifrada en dotze parades
El recorregut arranca a la plaça que el mateix Ajuntament va dedicar a Beneyto en 1997, on també s'ubica la biblioteca municipal que porta el seu nom. Des d'ací, el poema "Ciutat" —una observació de València com a espai col·lectiu— servix d'umbral al que ve. El segon punt conduïx al carrer del Marqués de Caro, on es trobava l'antic Cine Museu que ella va retratar en la seua novel·la El río viene crecido. Esta obra, de gran força narrativa, se centra en les riuades de 1949 i 1957 i li va valdre el premi València de novel·la.
La tercera parada és potser la més íntima: la casa natalícia de Beneyto al carrer del Moret, que ella mateixa va descriure en el poema "Un dels motius". Li seguixen les Alberedetes dels Serrans, un espai molt volgut per l'escriptora que va evocar en "Niños de las Alameditas de Serranos", i una casa al carrer de la Batlia on va residir de jove i que va immortalitzar amb un poema que porta per títol la mateixa adreça: "Calle de la Bailía, número uno".
L'itinerari també té la seua zona d'ombra. El refugi antiaeri dels jardins del Palau de la Generalitat recorda els bombardejos que Beneyto va viure durant la Guerra Civil, experiència que va plasmar en "Ciutat bombardeada". A l'inici de la guerra, la família va tornar a València, i la postguerra els va resultar encara més dura per ser considerats afins a la República. A pocs metres, el mateix Palau de la Generalitat —durant dècades seu de la Institució Alfons el Magnànim— és el seté punt, vinculat al poema "Criatura múltiple": amb eixe poemari, en 1953, Beneyto va guanyar el Premi València de Poesia, deixant com a finalista al mateix Vicent Andrés Estellés.
Joan Fuster, el carrer de la Pau i La dona forta
El tram central de la ruta concentra algunes de les referències més carregades de significat. Al carrer del Governador Vell, en ple barri de La Xerea, l'escriptora va trobar un ancoratge familiar que va plasmar en "Barri antic". Però són els dos números del carrer de la Pau els que concentren potser la major densitat literària i personal del recorregut.
En el número 42 s'evoca La dona forta, publicada en 1967, va ser la primera de les seues novel·les en valencià i una de les més interessants d'eixa dècada dins de la literatura valenciana. En ella, un grup de dones vinculades a un club femení desafien les convencions d'una societat marcada per la repressió franquista, buscant la seua pròpia identitat i autonomia en un entorn burgés. En el número 48, on estava l'antic Café Lara, la ruta evoca amb el poema "L'engany" la relació personal entre Beneyto i Joan Fuster, l'escriptor de Sueca amb qui la unia una amistat literària i afectiva ben documentada.
La penúltima parada porta al carrer de Pere III el Gran, on es trobava la casa de Miquel Adlert, punt de trobada i tertúlia literària que es recorda amb el poema "A València". Va ser precisament en l'editorial de Xavier Casp i Miquel Adlert on Beneyto va publicar en 1952 el seu primer poemari en valencià, Altra veu. El punt final del recorregut és el número 66 del carrer de Ciscar, on la poetessa va viure des de principis dels anys 60 fins a la seua mort, evocat amb "El carrer que visc".
Una escriptora bilingüe que va tardar massa a ser reconeguda
Nascuda a València en 1920, Maria Beneyto és considerada l'escriptora valenciana més important del segle XX, amb una obra caracteritzada pels fets viscuts, les incerteses de les relacions personals i la presència constant de la ciutat de València. Publicà en castellà i en valencià al llarg d'una carrera que abastà més de quaranta llibres, i la seua trajectòria estigué marcada per un llarg silenci creatiu que s'estengué des de finals dels anys 70 fins a mitjans dels 90. La pressió constant dels qui la criticaven —uns per usar el valencià, altres per usar una gramàtica massa catalanitzada— la conduí a un silenci literari de més d'una dècada, que afortunadament trencà en els anys 90.
El reconeixement institucional arribà, encara que tard. Rebé el Premi de les Lletres Valencianes en 1993 i, en 2024, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua la declarà escriptora de l'any. L'objectiu d'este nomenament fou donar a conéixer la seua vida i obra, acostar-la a la ciutadania i arribar a introduir-la en els currículums escolars. El propi Vicente Aleixandre la considerà "la millor poeta jove del moment" en els seus anys de major esplendor creatiu, un elogi que contrasta amb l'oblit al qual fou sotmesa durant dècades.
La ruta literària que ara estrena València ve a tancar, d'alguna manera, eixe deute pendent: tornar Beneyto als carrers que la formaren, als edificis que la cobriren, als racons de la ciutat que ella convertí en poesia. Passejar pels seus dotze punts és, en el fons, llegir la seua vida en veu alta.