Ahir va quedar inaugurada DOMESTICA, l'exposició més personal de JARR al MuVIM, on els teixits, els nucs i els objectes quotidians es convertixen en un relat sobre la memòria, les emocions i tot allò que roman unit a la nostra vida encara que no sempre es veja. L'artista valencià Joan Antoni Rodríguez Roca (JARR) presenta a la Sala Parpalló un projecte amb què reivindica la llar com un espai de creació i reflexió, utilitzant teles esgarrades, costures, pintura i materials reciclats per a construir un recorregut profundament emocional. La mostra es podrà visitar fins al pròxim mes d'octubre i és el resultat d'un any i mig de treball, consolidant una investigació artística que el creador desenvolupa des de fa més de tres dècades.
En DOMESTICA parles de la llar com un lloc de producció emocional. Quines històries amaguen les cases que habitem?
Més que amagar històries, el que hi és present és el treball domèstic, el que durant tants anys han fet possible les nostres mares i tantes dones. Eixe treball és el que realment sosté la llar.
En l'exposició també reivindiques el femení i allò domèstic. Sents que estàs resignificant estos espais?
Sí i no. Per a mi no existix un art femení ni un art masculí. Qualsevol professió o qualsevol forma de creació no té gènere. Jo utilitze eixa ramificació domèstica per a avançar cap a l'interior de les persones i de mi mateix.
Treballes amb fil, teixit i nucs. Què t'oferix este llenguatge que no et dona la pintura tradicional?
El mateix teixit ja forma part de l'obra. Primer confeccione la base, el bastidor amb tela, i després incorpore la pintura. El llenç deixa de ser un suport en blanc i passa a formar part del procés creatiu. Comence teixint i després les mateixes peces em van demanant el que necessiten. Algunes reclamen més pintura i altres objectes trobats. Jo em deixe portar per l'obra.
Què representa per a tu un nuc?
Esta exposició naix de l'anterior, La mística del hilo, on parlava d'eixes connexions invisibles que existixen entre les persones. Ara eixes connexions es materialitzen en cossos teixits i anudats. Cada nuc representa una emoció viscuda. Si anàrem unint un nuc darrere d'un altre seria com contar la nostra vida, un rosari d'alegries, penes i experiències.
També incorpores objectes reciclats a les teues obres. Hi ha una crítica a la societat de consum?
Sí. Des que vaig començar, el reciclatge sempre ha estat present en el meu treball. L'utilitze com a base d'inspiració i també per a fer una crítica social. A través d'objectes trobats es poden construir nous significats i noves històries.
Eres d'Algemesí i bona part de la teua trajectòria s'ha desenvolupat a València. Com influïx eixa identitat en la teua obra?
Crec que els valencians som molt creatius. Tenim moltes disciplines artístiques i pense que ací existix una tendència natural cap a la creació.
Vas començar en el món de la dansa. Encara hi ha alguna cosa de coreografia en la teua manera de pintar?
Algunes persones em diuen que les meues pinzellades són molt àmplies i que es nota que el cos es mou tot sol. Supose que alguna cosa queda d'aquella etapa. Primer va ser la dansa i després la pintura, però al final sempre m'he expressat a través de l'art.
Hi ha algun objecte quotidià que mai transformaries en una obra?
No. Jo ho transforme tot. No hi ha cap objecte que vulga conservar tal com és. Tot pot convertir-se en una altra versió de si mateix.
Quanta intuïció i quant de control hi ha en el teu procés creatiu?
Jo sempre comence des de zero. Inicie una obra amb una idea, però durant el procés pot aparéixer un punt d'inflexió que la canvie completament. M'agrada deixar que la mateixa creació em sorprenga.
Les teues obres s'han definit com a radiografies emocionals. Què creus que descobrirà el visitant quan les contemple?
Crec que moltes persones se sentiran reflectides perquè treballe temes relacionats amb les emocions i la memòria. Cadascú hi trobarà alguna cosa pròpia.
Mirant tota la teua trajectòria, quin consideres que ha sigut el teu gran fita?
Totes les exposicions han sigut importants. Cadascuna m'ha portat a la següent. Des de les meues primeres obres relacionades amb la dansa, passant per la sèrie dedicada al meu gos o La mística del hilo, totes han anat construint el camí. Sempre he sigut fidel als elements que m'identifiquen: el trenat i l'objecte. Tot el que presente ara és obra recent, creada durant l'últim any i mig, i mai no s'havia mostrat al públic.
Després d'una exposició tan important, què necessites ara com a artista?
Necessite un xicotet temps de guaret. Parar un poc perquè totes les idees que tinc es puguen desenvolupar sense la influència de l'exposició anterior. Això no vol dir deixar de pensar; continuaré prenent apunts i llegint, perquè sempre apareix una nova línia de treball.