Lluny de concebre la música com un mer plaer sensorial, Carlos Calderón defén que la seua essència està íntimament lligada a les lleis que regixen l'univers. En esta entrevista amb València Extra, el músic i divulgador explora una visió d'esta disciplina que va més enllà del seu component estètic: el nexe que unix música i matemàtiques. Tot açò i molt més es pot aprendre en la nova exposició interactiva de CaixaForum València, en la qual Calderón actua com a assessor científic.
Com naix la idea de crear una exposició que connecta dos mons que, a priori, són tan distints com la música i les matemàtiques?
Des de fa molt de temps, la música i les matemàtiques són un regne comú. És més, jo a voltes dic que el que més em molesta de l'exposició és la “i”. És que no cal, perquè en dir “i” separem els dos mons. Antigament, el món de la música i les matemàtiques eren una única cosa, en el sentit que quan s'estudiava matemàtiques, s'estudiava música, tant en l'Antiguitat Grega com en el Renaixement, fins al segle XVII més o menys.
La música i les matemàtiques són disciplines que compartixen els mateixos fonaments, i això és el que es vol explicar en l'exposició. En el meu cas, com a assessor va ser un honor que em cridaren per a l'obra, perquè ha sigut una inquietud que he tingut des de fa molt de temps. Per això, busquem respondre a la qüestió d'en quin moment la música comença a considerar-se un art i no una ciència.
Un instrument de música pot veure's com un aparell d'una sofisticada suma d'equacions matemàtiques o com un aparell per a fer simplement plaer sonor. Aleshores, sempre és bonic veure les coses des d'eixos dos angles, des de l'angle de la raó i de l'emoció.
La música té una expressió estètica perquè explica la bellesa del so des de lleis matemàtiques
Quins objectius perseguix l'exposició “Música i matemàtiques. Un viatge sonor del caos al cosmos”?
Precisament l'estructura de l'exposició que concebem part com una espècie de viatge que connecta la música amb les matemàtiques, escollint com a punt de partida el número 0.
El 0 és el silenci, i anem augmentant fins al 0,002, que són els pascals mínims per a escoltar. Després passem a l'1, que té a vore amb el monocordi, un aparell on es construïren les primeres teories que connecten la música amb les matemàtiques.
I així va creixent a 1.607, a 100.000, fins a l'infinit, que és el cosmos, que està en el seu girar infinit, tal com Kepler ho imaginà, com un cosmos que estava governat per les mateixes lleis de la música. Aleshores és un viatge que va des del 0 a l'infinit, des del caos fins al cosmos i, a la vegada, creua tota la història de la ciència simultàniament a la història de la música.
L'exposició té un fort component interactiu. Com s'ha aconseguit integrar al públic l'obra?
Al llarg de l'exposició hi ha una sèrie de multimèdia que ajuden a explicar les coses. És una exposició de música, ha de ser sonora, i el so sempre és un objecte esquiu per a ser museïtzable. Aleshores, al llarg del camí hi ha diversos dispositius – alguns dels quals s'han d'escoltar amb cascos –, i al final hi ha una sèrie d'instruments interactius, on es pot experimentar tota esta sèrie d'elements matemàtics que té la música. Tot és un conjunt d'instruments que evidencien de manera claríssima que estem entre un problema matemàtic, però que té una expressió estètica. Aleshores, es troba la raó amb la passió, amb l'emoció, amb el bell, amb el vertader
Hi ha hagut algun repte especialment complex a l'hora de traduir les matemàtiques i la música al llenguatge de l'exposició?
Hi havia un repte en especial en la música del cosmos, o la dita música de les esferes, que imaginava Johannes Kepler. Al final, l'exposició remata en una sala quasi circular, on s'escolta el que suposadament este científic podia haver imaginat en el seu cap en mirar els planetes en el seu deambular pel cosmos. El difícil era aconseguir no mirar-lo des de la Terra, sinó des del Sol. Quan s'entra en eixa sala cal imaginar-se que estàs assegut en el mateix Sol, i des d'ahí veure els planetes que van passant com una espècie de cor polifònic que ell va expressar i calcular. Hem intentat recrear eixa música, que és la que s'escolta a mesura que els planetes van apareixent. El càlcul de tots eixos sons es va fer en molt de detall i així l'hem aconseguit exposar.
Què creus que s'emportarà el visitant d'esta exposició quan isca per la porta?
Que s'adone que la “i” no és necessària. Que en el fons la música té una expressió estètica no solament per les seues lleis, els seus números, sinó perquè és capaç d'explicar la bellesa dels sons a través d'unes fonamentacions matemàtiques. Eixe és l'encontre de les dos coses.
Un instrument musical és una sofisticada suma d'equacions matemàtiques
Quina altra relació entre música i ciència consideres que podria ser fruit d'una futura exposició?
Moltíssimes. Per exemple, música i filosofia. I és que per a alguns filòsofs com Schopenhauer, de totes les filosofies, la música és la suprema. Per altra banda, música i arquitectura, que també tenen moltes relacions; o música i astronomia, per suposat. La música no és solament un plaer, no és una playlist en Spotify. La música ix resultant quasi una teoria del coneixement, una manera d'enfrontar-se al món.