Fa poc més d'un any que Blanca de la Torre (Lleó, 1977) va assumir la direcció de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) amb un projecte que plantejava una idea clara: tornar la col·lecció al centre del museu, reforçar la seua dimensió internacional i convertir la institució en un espai més permeable, accessible i connectat amb els grans reptes socials i mediambientals del nostre temps.
Este projecte es materialitza amb 'La Col·lecció de l'IVAM fins hui', la primera exposició permanent del museu en dos dècades. Un recorregut de més de 500 obres que recupera algunes de les peces més emblemàtiques dels seus fons i proposa noves lectures a través d'itineraris temàtics, una museografia sostenible i un plantejament pensat tant per a especialistes com per a aquells que s'acosten per primera vegada a l'art contemporani.
Però la nova permanent és només una part d'una transformació més àmplia. En esta conversa, Blanca de la Torre repassa el procés de construcció de l'exposició, explica com evolucionarà la col·lecció en els pròxims anys, aborda la política d'adquisicions de l'IVAM, reflexiona sobre el paper de les dones artistes, la sostenibilitat o l'accessibilitat i avança algunes de les línies que marcaran el futur del museu. Tot això amb una idea que travessa bona part del seu projecte: entendre l'IVAM com un "museu amfibi", capaç de connectar patrimoni, territori, investigació i ciutadania.
L'IVAM acaba d'inaugurar la seua primera exposició permanent en dos dècades, un projecte que situa la col·lecció en el centre del museu. ¿Per què era important fer este pas precisament ara i què suposa per al futur de la institució?
En realitat, l'exposició permanent ja formava part del projecte que vaig presentar al concurs de direcció. Des del principi tenia clar que la col·lecció havia de tornar a convertir-se en l'epicentre del museu. No només necessitava un espai estable on mostrar-se, sinó que també volia que la resta de la programació, incloses les exposicions temporals, dialogara amb ella.
No m'interessa eixa idea de museu que la col·lecció permanent i les temporals funcionen com a compartiments estancs. Un museu no és un centre cultural. El patrimoni ha d'entendre's com un tot, com un relat connectat.
L'IVAM posseïx una col·lecció extraordinària. De fet, la pena és disposar de tan poc espai per a mostrar-la. Estem parlant d'unes 500 obres exposades enfront de més de 14.000 que romanen als magatzems. A més, la col·lecció s'ha construït amb una coherència poc habitual al llarg de les distintes direccions que ha tingut el museu i això hui es percep clarament.
També volia que convisqueren eixes peces icòniques que tot el món identifica amb altres obres potser menys conegudes, però igual d'importants per a comprendre la història de l'art modern i contemporani. I, sobretot, volia que qualsevol persona poguera disfrutar d'esta col·lecció sense necessitat de tindre coneixements previs.
Hem buscat que l'exposició tinga diferents nivells de lectura. Qui coneix molt bé l'art contemporani pot descobrir peces o documents poc habituals, mentre que qui entra per primera vegada troba un recorregut molt accessible, amb introduccions didàctiques, carteles ampliades i un relat pensat per a contextualitzar cada període.
No crec que calga tindre por a explicar la història de l'art. Al contrari. Em pareix important recuperar eixe caràcter pedagògic, però al mateix temps oferir altres lectures que permeten entendre que, junt a la gran Història de l'Art, també existixen moltes històries més xicotetes que mereixen ser contades.
La selecció reunix més de 500 obres i proposa un recorregut cronològic combinat amb distints itineraris temàtics. ¿Quins criteris han guiat la construcció d'eixe relat?
La idea de combinar un recorregut historiogràfic amb altres itineraris alternatius ja estava present en el meu projecte inicial. Sempre m'ha interessat experimentar amb diferents formats curatorials i atorgar un paper més actiu al visitant.
En este cas volíem oferir ambdues possibilitats: qui preferisca seguir una lectura cronològica pot fer-ho, però també existix l'opció de recórrer l'exposició des d'altres quatre grans eixos: els cromatismes, les ecologies, les identitats i els conflictes.
Eixe model híbrid em pareixia especialment interessant perquè permet entendre que una col·lecció no té una única lectura. Cada visitant pot construir el seu propi recorregut i establir relacions entre obres d'èpoques molt distintes.
Per a facilitar-ho hem incorporat recorreguts senyalitzats, codis QR i guies específiques. A més, tots eixos itineraris s'han desenrotllat junt a Plena Inclusión, incorporant també versions en lectura fàcil.
L'accessibilitat no pot ser un afegit. Ha de formar part del projecte des del principi. A voltes pensem que un disseny és millor com més sofisticat resulta visualment, però crec que el bon disseny també ha de ser comprensible i inclusiu.
Has explicat que esta col·lecció estarà viva i que anirà evolucionant amb el temps. Com serà eixe procés de renovació?
Quan parle d'una col·lecció permanent em referisc al fet que estes sales estaran sempre dedicades a la col·lecció, no al fet que les obres romanguen invariables.
Hi haurà moviment per diverses raons. La primera té a vore amb els préstecs internacionals. Ens interessa que les obres de l'IVAM continuen viatjant i estiguen presents en museus de tot el món. Per exemple, el Lee Krasner que ara pot vore's ací viatjarà pròximament al Metropolitan Museum de Nova York.
Això obliga a replantejar el recorregut i substituir temporalment determinades peces per altres que mantinguen el discurs expositiu.
A més, volem invitar a diferents agents de l'àmbit de l'art i la cultura a activar la col·lecció des de noves perspectives. Artistes, comissaris, investigadors o professors podran proposar les seues pròpies lectures i generar recorreguts alternatius dins de l'exposició.
També volem que altres col·leccions dialoguen amb la nostra per mitjà de préstecs puntuals i desenrotllar xicotetes càpsules expositives dedicades a artistes o temes concrets que permeten aprofundir en determinats aspectes de la col·lecció.
La col·lecció continua creixent i un dels eixos d'esta nova etapa passa per reforçar-la. Tenint en compte que has parlat d'eixos "buidats" que existixen en tota col·lecció, com és hui el procés d'adquisició d'obres de l'IVAM i quins aspectes pesen més a l'hora d'incorporar noves peces?
Des de fa molt de temps estem realitzant un estudi molt profund dels buidats de la col·lecció. Una vegada identificades eixes absències, analitzem quins artistes i quines obres són realment necessàries per a completar el relat de l'IVAM.
És evident que un dels grans desequilibris històrics tenia a veure amb la presència de dones artistes. Moltes d'eixes llacunes corresponen precisament a creadores fonamentals que no estaven representades o la seua presència era insuficient.
En este primer bloc d'adquisicions, per exemple, incorporem dos figures essencials de l'avantguarda europea vinculades també a Espanya com María Blanchard i Olga Sacharoff. Amdues poden veure's ja en l'exposició permanent i, a més, les seues obres pertanyen a un moment clau com és 1925.
Un altre dels períodes que hem estudiat especialment són els anys seixanta i setanta. Ací hem incorporat peces molt rellevants de Concha Jerez, així com obres de Lola Bosshard o Ana Peters. En este últim cas ja comptàvem amb obra de l'artista, però necessitàvem incorporar una de les peces que considere fonamentals dins de la seua trajectòria, una pintura dels anys seixanta que pot entendre's com una de les primeres obres obertament feministes realitzades a Espanya.
Al final no es tracta de completar noms com si estiguérem omplint un àlbum de cromos. L'important és identificar quines peces són realment essencials, tant d'artistes que encara no estaven presents com d'eixes que ja formaven part de la col·lecció, però de les quals faltaven obres clau.
Una altra línia fonamental és la relació amb el territori. Prestem una atenció especial als artistes valencians i també a les galeries de la Comunitat Valenciana. Donem prioritat a treballar amb elles perquè creiem que realitzen un treball extraordinari i formen part de l'ecosistema artístic que volem enfortir.
Al mateix temps busquem un equilibri entre el valencià, el nacional i l'internacional; entre artistes joves, de mitja carrera i figures plenament consolidades. M'interessa especialment recuperar creadores que durant dècades no van rebre el reconeixement que mereixien, però també incorporar grans noms que encara seguixen en actiu i la seua trajectòria ja forma part de la història de l'art.
Juntament amb tot això apareix una altra línia que serà cada vegada més visible en la col·lecció: la sostenibilitat, l'ecologia i la recuperació de materials, tradicions i oficis vinculats al territori mediterrani.
Més enllà de la col·lecció permanent, com afronta l'IVAM la nova temporada cultural i quines línies marcaran la programació dels pròxims mesos?
Encara no puc avançar la programació completa perquè la presentarem oficialment més avant, però sí que puc dir que venen projectes molt importants.
Inaugurarem l'exposició de Regina de Miguel, que ens portarà a un museu quasi galàctic, molt relacionat amb la ciència-ficció i amb la possibilitat d'imaginar futurs possibles. També presentarem la gran intervenció de Joana Vasconcelos, Premi Julio González, que està realitzant una peça específica per a l'IVAM.
I en octubre arribarà una altra exposició molt especial: Melanie Smith, comissariada per Elena Chávez MacGregor, un projecte que abordarà qüestions relacionades amb els axolots, el caragol porpra i la relació entre natura, cultura i territori.
Has defensat en nombroses ocasions que els museus també han d'assumir un paper actiu enfront de la crisi climàtica. L'IVAM forma part de la xarxa de refugis climàtics. Com canvia el museu durant els mesos d'estiu i quin paper exercix en eixe sentit?
Per a mi és essencial unir la producció cultural amb l'acció climàtica. Les institucions culturals no poden viure al marge de les seues responsabilitats ecosocials.
L'IVAM forma part de la xarxa de refugis climàtics i oferix espais de descans gratuïts, punts d'aigua, la biblioteca familiar, la sala infantil, la sala blana o el Racó de Llum i Color. Però, a més, crec que les pròpies exposicions també poden convertir-se en refugis.
Un bon exemple és Radix, de Tania Candiani. L'exposició convida a endinsar-se en un món subterrani poblat per arrels, plantes, sons i criatures fantàstiques. Hi ha visitants que ens diuen que eixir-ne resulta quasi terapèutic.
Més enllà del refugi climàtic, té alguna cosa de refugi emocional. És una experiència molt immersiva i molta gent ens comenta que ix relaxada, com si haguera desconnectat durant una estona del ritme quotidià.
Parlant precisament dels visitants, com escolteu el públic? Quines impressions esteu rebent des de la inauguració de la nova exposició permanent?
Tenim un contacte molt directe amb els qui visiten el museu. Rebem comentaris tots els dies i, afortunadament, fins ara estan sent molt positius.
A més, organitzem moltes activitats, inauguracions i trobades que ens permeten conversar amb el públic de manera constant. Tenim comunitats que fa anys que estan vinculades a l'IVAM i que participen pràcticament en tota la programació. Este diàleg continuat és molt emocionant perquè permet comprovar com el museu forma part de la vida de moltes persones.
En tota esta programació es perceben línies molt definides, com el feminisme, la sostenibilitat o la relació entre art i ecologia. Quant hi ha de Blanca de la Torre en l'IVAM de hui i quant hi havia ja abans de la seua arribada?
M'agrada pensar que tota la programació reflectix d'alguna manera la meua manera d'entendre els museus. De fet, és un dels comentaris que més escolte de persones que coneixien la meua trajectòria: que es nota que estic ací.
Hi ha línies que travessen pràcticament tots els projectes, com els feminismes, les ecologies o la manera d'entendre el museu des d'una perspectiva molt més sistèmica. Però m'interessa que eixos canvis no es queden únicament en el pla discursiu o en la programació expositiva, sinó que formen part del funcionament de la institució.
Quan entens la relació entre l'art i les ecologies com una cosa estructural, ja no es tracta únicament d'organitzar exposicions sobre medi ambient, sinó d'incorporar eixa mirada a la manera de produir, de treballar i de relacionar-te amb el territori.
Ara bé, també seria injust dir que tot comença amb mi. Hi havia moltes coses que ja funcionaven molt bé en l'IVAM i que he volgut reforçar. Pense, per exemple, en els programes públics, en el treball amb les famílies, en la dimensió social del museu o en projectes com la sala per a bebés o la sala blana. Este interés pel museu com a espai de trobada ja existia i jo simplement he recollit este testimoni per a continuar desenvolupant-lo des de la meua pròpia mirada.
Un altre dels objectius que s'ha marcat per a esta etapa és reforçar la projecció internacional del museu. Com està sent eixa relació amb altres institucions des de la seua arribada a l'IVAM?
Està sent realment molt positiva. Estem ampliant molt la xarxa de col·laboradors i desenvolupant convenis amb institucions tant nacionals com internacionals.
Acabem de posar en marxa una col·laboració a llarg termini amb la Fondazione Sandretto Re Rebaudengo, que va molt més enllà d'una exposició puntual. Compartim moltes línies de treball i ens interessa consolidar este pont amb Itàlia i, en general, amb l'àmbit mediterrani.
Al mateix temps estem desenvolupant col·laboracions amb institucions com el MOCA de Los Ángeles i amb altres museus internacionals que encara no podem anunciar. La voluntat és que l'IVAM estiga cada vegada més present en eixa xarxa internacional d'institucions amb les quals compartir projectes, investigacions i col·leccions.
També forma part d'eixa estratègia que les nostres obres viatgen. Que peces de l'IVAM puguen veure's en grans museus internacionals significa que la col·lecció guanya visibilitat i que el museu seguix ocupant el lloc que li correspon dins del panorama artístic.
Quina imatge t'agradaria que s'emportaren de l'IVAM tant les institucions nacionals com les internacionals? Si hagueres de resumir-la en una idea, quina seria?
M'agradaria que l'IVAM seguira sent reconegut com una de les grans institucions de referència de l'art modern i contemporani, perquè este passat forma part de la seua identitat i no hem d'oblidar-lo.
Però, al mateix temps, vull que també es perceba com una institució de futur, capaç de pensar qüestions com la sostenibilitat, l'accessibilitat, la inclusió o els nous models de convivència des de l'àmbit de la cultura.
Els museus tenen un paper molt important a l'hora d'imaginar els futurs que volem construir. No poden limitar-se únicament a conservar el passat; també han d'ajudar a pensar el present i el món que volem habitar.
M'agradaria que l'IVAM unira eixes tres dimensions: passat, present i futur. Que mantinga el prestigi que sempre ha tingut com a museu de referència, però que al mateix temps siga reconegut per la seua capacitat per a obrir noves línies de treball i afrontar els reptes del segle XXI.
Has definit l'IVAM com un "museu amfibi", una idea que ha repetit en diverses ocasions des de la seua arribada. Què significa exactament este concepte?
És una metàfora que m'agrada moltíssim. Els amfibis són organismes capaços de transportar matèria i energia entre l'aigua i la terra. En certa manera, crec que un museu també hauria de complir eixa funció.
Un museu no sols transporta obres d'art. També transporta memòries, relats, sensibilitats, afectes, coneixements i formes distintes de mirar el món.
M'agrada pensar l'IVAM com un museu permeable, capaç d'establir connexions constants entre el patrimoni, el territori, les persones i les pràctiques artístiques. Un museu obert, porós, que dialogue amb el seu entorn i que entenga la cultura com una ferramenta per a construir una societat més crítica, més inclusiva i més habitable.
