La lluita més dura no ocorre dins de la gàbia. O, almenys, eixa és la sensació que deixa Valkyries, el primer llargmetratge documental sobre MMA femení rodat a Espanya. Dirigit per Carmen Torner, el film segueix durant quatre anys les vides de Mariona Om i Emily Mota, dues lluitadores travessades pel dolor, la disciplina i la necessitat de reconstruir-se a si mateixes mentre avancen dins d’un dels esports més extrems i masculinitzats del món.
Lluny de glorificar el combat o convertir la violència en espectacle, Valkyries col·loca la càmera en un altre lloc: el del silenci després del colp, el de l’ansietat prèvia a entrar en la gàbia, el de les ferides que no sagnen. El documental, presentat recentment en els Cines ABC Park de València junt amb el col·lectiu Lambda i la Federació de Taekwondo de la Comunitat Valenciana amb motiu del Dia contra la LGTBIfòbia en l’esport, prepara ara el seu desembarcament a Madrid després d’haver sigut seleccionat pel Ministeri d’Igualtat per commemorar el Dia Internacional contra la Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia.
Un dels grans encerts de la pel·lícula és precisament com aborda la diversitat. Mariona i Emily són lesbianes, però el documental no convertix la seua orientació en un discurs constant ni en una etiqueta narrativa. Està ací, de manera natural, integrada en les seues vides i en les seues relacions, allunyant-se del pamflet per a apostar per una cosa molt més poderosa: la normalització.
Parlem amb Carmen Torner sobre la dimensió espiritual de la lluita, la cruesa física del documental i la representació LGTBIQ+ en l’esport. Una conversa sobre cine, identitat i supervivència emocional.
“Valkyries” no retrata la MMA des de l’èpica habitual del combat. En quin moment vas entendre que la pel·lícula no només anava sobre lluita, sinó també sobre supervivència emocional?
Vaig entendre que la pel·lícula anava sobre supervivència emocional quan vaig començar a entrenar jo també. El MMA té la capacitat, com pocs esports, de ser una forma de meditació a través de la lluita. Quan vaig conéixer les protagonistes i vaig començar a rodar, em va cridar molt l’atenció la seua concentració, les seues mirades quasi en èxtasi durant l’entrenament. No eren mirades agressives, sinó d’una concentració molt profunda. Així vaig entendre que la lluita és molt més espiritual del que la majoria creu i vaig voler retratar això.
El documental té una mirada molt íntima, molt propera, però alhora no invasiva. Com vas construir eixa confiança amb elles?
Crec que hi va haver una connexió generacional molt forta. Elles tenien 21 o 22 anys i jo 25 quan vam començar. Això va generar una sinergia molt interessant. I després, des del principi vaig tindre clar que no volia envair, sinó observar sense jutjar. Retratar des de fora, respectant la seua realitat.
El documental no subratlla la seua identitat LGTBI, simplement està ací de manera natural. Va ser una decisió conscient?
Totalment. Em genera rebuig el contingut que insistix en explicar o subratllar. Crec que el que falta hui no és més discurs polític, sinó naturalisme real. No volia forçar-les a parlar sempre del mateix ni caure en el morbo. Són lesbianes, sí, però també són moltes altres coses: atletes, persones amb una història, amb una manera d’estar en el món. Volia mostrar això amb respecte.
També m’interessava retratar un altre tipus de feminitat, una feminitat lliure, no complaent ni sexualitzada per al consum masculí, especialment en un esport tan masculinitzat.
En un esport tan marcat pel masculí, et vas trobar prejudicis en moure la pel·lícula?
Crec que sempre hi ha cert prejudici. En les MMA, les baralles femenines moltes vegades continuen veient-se com un descans. Existeix eixe estigma que són menys intenses. Però també ajuda que siga el primer documental de MMA femení rodat a Espanya. I que estiga contat des de dins, amb una mirada femenina i no des del tractament estètic habitual.
Que el Ministeri d’Igualtat haja triat la pel·lícula per al Dia contra la LGTBIfòbia té una càrrega simbòlica important. Què significa per a tu?
És molt important. Ajuda que la gent conega este esport i que més dones s’acosten a ell. A més, hem aconseguit una qualificació per a majors de 12 anys, una cosa molt significativa per a un esport considerat violent. Això permet portar la pel·lícula a instituts i espais educatius. Em sent molt orgullosa i agraïda.
Dóna la sensació que per a elles el combat és una forma d’ordenar el seu caos interior. També ho veus així?
Totalment. Ho he experimentat jo també. Mentre estàs lluitant, no estàs pensant en tota la resta. És una forma de meditació. Elles bolquen la seua història personal en l’esport, però en realitat són un reflex del que este esport pot fer per qualsevol.
Et preocupava l’equilibri entre mostrar la seua vulnerabilitat i evitar el morbo?
Moltíssim. No volia caure en això. Volia contar el just, sense explotar les seues històries. M’interessava mostrar diferents realitats, no només el típic relat de superació. En el cas de Mariona, per exemple, el tema de l’anorèxia era important perquè connecta amb problemes reals de molts joves. La pel·lícula també és un coming of age.
La pel·lícula aposta per silencis, temps llargs, una narrativa poc habitual hui. Va ser una decisió conscient?
Sí. Vam rodar preses de fins a 20 minuts perquè la realitat no es pot tallar. Volia una experiència immersiva, que l’espectador sentira que està dins de la lluita, en els gimnasos, en la suor, en els colps. És una decisió completament conscient.
Hi ha cruesa en les imatges, però també molta humanitat. Com vas treballar eixe equilibri?
Volia mostrar ambdues coses. La brutalitat de l’esport, però també que són dones vulnerables, amb la seua vida quotidiana. No volia blanquejar la lluita, però tampoc quedar-me només en la sang. Són les dues cares de la mateixa realitat.
La sensació final és que la baralla més important no ocorre dins de la gàbia. Contra què lluiten les protagonistes realment?
Contra el seu propi cap. La lluita més dura és mental. Abans de pujar-te a la gàbia ja estàs lluitant amb tu mateix. En l’esport, la veritable lluita és eixa: gestionar la por, la fam, la pressió. Els colps són només la part visible d’una cosa que comença molt abans.
