Vicent Marco: "s'havia de fer més humor amb els problemes valencians"

El periodista valencià continua submergit en el món de l'escriptura i gaudeix de primera mà d'À punt com a guionista d'Assumptes Interns

Guardar

Vicent Marco
Vicent Marco

Periodista, escriptor atípic i amant de la seua terra. Així és Vicent Marco, autor de De categoria (internacional), De molta categoria i de Les Boles del Drac i una de les noves cares d'À punt com a guionista d'Assumptes Interns i col·laborador d'À punt Directe amb la secció "Si m'ho dius no m'ho crec".

Com surt la idea d’escriure De categoria (internacional)?

Arran de quedar-me en l'atur pel tancament de Radiotelevisió Valenciana, vaig començar a escriure i veia que la gent reaccionava molt bé quan ho feia sobre els valencians en clau d'humor, sobre el folklore. No hi havia televisió ni quasi mitjans en valencià i quan vaig escriure l'article "El curioso castellano de los valencianos", amb molta gent que el va llegir, vaig decidir ajuntar el que tenia, ampliar informació i aportar coses noves. Vaig adonar-me que el que escrius en un blog pot convertir-se en un llibre i estic molt content perquè pràcticament tots els valencians s'han sentit molt identificats.

'Tinc un estil i un llenguatge atípic i les editorials no saben on encaixar-me'

Arran d'aquest èxit, et decideixes per llançar De molta categoria?

Va ser una evolució. El primer era pràcticament en castellà i ara era més valencià. Volia fer un pas més enllà i no enfocar-lo sobre com serien els valencians, sinó sobre com seria el món si fóra valencià. També es van introduir temes del primer que fan molta rissa, com el valencià escatològic. Té una part de ciutat, de gastronomia, de festa… però hi ha més temes i més variats.

Com és un valencià “de categoria”?

És una persona que faça un esmorzar d'hora i mitja almenys un dia a la setmana, que li agrade estar sempre al carrer, que parle i defense la seua llengua, que en la seua casa es faça la millor paella (o això diu ell) i que faça un ADSL, "asmorçar, dinar, sopar i lo que vinga", que sol ser un ressopó al llarg del matí que dura tot el dia.

Amb Les Boles del Drac has volgut reviure la sèrie que va marcar la infància de la teua generació. T’has inspirat en els teus records?

Va sobre els anys 80 en la Comunitat Valenciana, on vam créixer en un context molt diferent perquè estava Canal Nou i veiem dibuixos en valencià, com La Bola del Drac, que tenia molt d'èxit. Aleshores és un llibre generacional per a persones d’entre 27 i 45 anys. Els dibuixos animats són el fil per a contar com era l’amor sense els telèfons mòbils i internet, com era la programació, com jugaven, passàvem l’estiu… i el resultat és un llibre molt amable amb una il·lustració molt bona de Raúl Salazar, que li pega la volta al que jo conte. M’he basat en les meues vivències, en les de Raúl i les del meu entorn, però també m’he hagut de documentar.

Has escrit sobre temes molt diversos. Quin diries que és el teu estil?

Ara vaig a Barcelona amb un grup d’escriptors valencians per a presentar llibres i la veritat és que a mi no saben en quin estil encaixar-me. Per exemple, en Les Boles del Drac no és ficció ni tot realitat, és complicat explicar-lo i en els dos primers llibres barrege valencià i castellà, que no es veu molt. Podem dir que faig un estil atípic i un llenguatge també atípic, perquè m'agrada escriure en un valencià de carrer.

M’agradaria provar tots els estils. Com a periodista estic fent coses en televisió i he fet premsa, ràdio i web. Ara, vull fer el mateix en la literatura, escriure poesia i, especialment, una novel·la. Tinc una idea al cap però es necessita temps per a escriure.

En què t'inspires per a escriure?

Sempre que quede amb els meus amics del poble m’inspire molt. Jo crec que la idea bona t’apareix un dia, sobretot parlant amb gent, però al final és com un ofici. Com més treballes, més fàcilment t’inspires. S’ha d’agafar l’hàbit per a fer el múscul que es necessita per a escriure.

Com veus el panorama periodístic valencià en aquest moment?

Jo crec que À punt està obrint un ventall de possibilitats molt grans, ja que la tele ara no només genera molts programes i continguts, sinó que dóna molta visibilitat a les coses i això fa que la resta de mitjans de comunicació es posen les piles i que la comunicació millore. Especialment millora la dels pobles, ja que en la ciutat hi ha més difusió gràcies a mitjans com el vostre. S'ha de pensar que si es retransmeten festes com la Tomatina o les Falles, la gent ho coneix i arriba a llocs on no s’havia vist i creix. Però com que no es tenia, el discurs venia contat per Madrid, on tot és “paella" i poc més. També és molt important que els continguts estiguen en la web perquè la gent que no estiga en València puga veure què ocorre i sentir-se més prop de casa.

'A la gent li agrada sentir-se part d'alguna cosa i quan parlen de la teua terra et toquen el cor'

Què et sembla la programació d’À punt?

En general em sembla molt digna per al principi, interessant, molt plural i hi ha programes que m’agraden més i altres que menys, però pense que tenen molta qualitat.  L’aposta és bona: pels pobles valencians, per temes valencians, per a gent valenciana i per a recuperar l’audiovisual valencià. Ara mateixa, si veus la programació d’altres televisions públiques autonòmiques o nacionals no tenen res a envejar. Sols falta que la gent es crega que té una televisió i que tinga la necessitat de veure-la, i per a això s’ha de crear un contingut que la gent vullga veure.

Ets guionista d’Assumptes Interns, on es tracten molts tòpics valencians. Què té aquest tema per a agradar a tanta gent?

A la gent li agrada sentir-se part d’alguna cosa i quan tu veus que estan contant coses que has viscut i et sents identificat, t’agrada veure’l. Les coses de la teua terra et toquen el cor perquè ho vius cada dia, sobretot quan faltava aquest producte per a desdramatitzar els problemes i discursos dels valencians i fer una cosa divertida nostra.

'Diuen que la llangosta canvia la pell per a créixer i sempre se sent incòmoda. Jo sóc igual'.

Com t’imagines d’ací a cinc anys?

Espere haver publicat la meua primera novel·la, estar fent coses en la televisió, que és un mitjà que acabe de conéixer i m’encisa i continuar creixent fent coses diferents. Diuen que la llangosta canvia la pell per a créixer i sempre se sent incòmoda i jo sóc igual. El que no me veig és fóra de la meua terra, això ho sé segur.

Arxivat a:

Destacats