L'aigua que desapareix pel desguàs de qualsevol llar valenciana no s'evapora en l'oblit. Passa per una xarxa de col·lectors, arriba a instal·lacions de depuració i, després d'un procés de tractament, torna al cicle natural de l'aigua. Mantindre eixe sistema en funcionament té un cost enorme, i este divendres la Junta de Govern Local de València ha fet un pas concret per a garantir-ho: ha aprovat una ampliació pressupostària de 363.513,98 euros addicionals per a 2026, gràcies al finançament de l'Entitat Pública de Sanejament d'Aigües Residuals (EPSAR), l'organisme autonòmic encarregat de vetlar per la depuració d'aigües en la Comunitat Valenciana.
Tres milions a l'any, fins a 2028
No es tracta només d'un ajust puntual. La Junta de Govern ha acceptat una aportació plurianual que cobrirà els exercicis 2026, 2027 i 2028, amb una quantitat fixa de 3.008.774,56 euros per any. Una xifra que s'abonarà en dotze mensualitats iguals, amb liquidació final al tancament de cada exercici. És a dir, un model de finançament estable i previsible que permet a la ciutat planificar el manteniment de les seues infraestructures hídriques sense dependre de decisions any a any.
El repartiment d'eixe finançament anual és clar. La major part, 2.424.051,94 euros, es destina a l'explotació i el manteniment de les mateixes instal·lacions. Dins d'eixa partida, quasi 295.000 euros tenen un destí molt específic: la neteja de col·lectors, eixos grans conductes subterranis que transporten les aigües residuals i que, si no es netegen amb regularitat, poden col·lapsar o provocar problemes sanitaris greus. Els 584.722,62 euros restants van íntegrament a cobrir els costos d'energia elèctrica, una despesa que no sol aparéixer en els titulars però que resulta imprescindible perquè les depuradores funcionen les 24 hores del dia.
El cànon que paguen els ciutadans, tornat en infraestructura
El Cànon de Sanejament és un tribut de la Generalitat vigent des de 1993, concebut com un impost ecològic la recaptació del qual s'afecta el finançament de les despeses de gestió i explotació de les instal·lacions d'evacuació, tractament i depuració d'aigües residuals de titularitat pública. Dit d'una altra manera: cada vegada que un ciutadà paga la seua factura de l'aigua, una part d'eixe import torna, en forma de finançament, a les xarxes que fan possible que l'aigua residual no acabe contaminant rius, aqüífers o el mateix litoral mediterrani.
L'EPSAR, creada per la Llei 2/1992 del Govern Valencià, és una entitat de dret públic encarregada de l'execució d'obres de sanejament i depuració, la gestió del cànon de sanejament i la col·laboració amb les entitats locals en matèria d'aigües residuals. En la pràctica, actua com a corretja de transmissió entre el que aporten els contribuents i el que necessiten els ajuntaments per a mantindre en peu unes infraestructures que, com qualsevol xarxa soterrada, tendix a tornar-se invisible fins que falla.
Un acord que actualitza la despesa plurianual
Més enllà dels diners extra que arriben en 2026, l'acord aprovat este divendres té una altra dimensió rellevant: actualitza el projecte de despesa plurianual vinculat al servici de sanejament, finançat íntegrament amb recursos de l'EPSAR, sense que l'Ajuntament de València haja d'assumir la càrrega amb fons propis. És un model de col·laboració institucional que, sobre el paper, alinea els interessos de la Generalitat i el municipi entorn d'un dels servicis més essencials —i menys glamurosos— de la vida urbana.
Poques infraestructures resulten tan silencioses com les xarxes de sanejament: no generen inauguracions amb foto, no apareixen en campanyes electorals i rarament s'esmenten en conversa. No obstant això, el seu deteriorament té conseqüències directes i immediates per a la salut pública i el medi ambient. Que València compte amb més de tres milions d'euros anuals garantits per a mantindre-les en funcionament no és un titular enlluernador, però sí una d'eixes notícies que, baix la superfície, sostenen la ciutat.