Una dona corrent. No escapant, sinó triant. Eixa és la imatge que l'Ajuntament de València ha decidit convertir en bronze per a honrar Icíar Bollaín, a la seua pel·lícula La boda de Rosa i, sobretot, a totes les dones que alguna vegada van haver de parar el món per a posar-se en el centre de la seua pròpia vida. L'escultura, que representarà Rosa —el personatge interpretat per Candela Peña en la comèdia dramàtica de 2020— s'instal·larà en la plaça d'Amèrica, al costat del Pont de les Flors - Alcaldessa Rita Barberá, un enclavament que el consistori descriu com un espai "a cavall entre dos Valències, la històrica i l'actual".
L'anunci el va realitzar el regidor d'Acció Cultural, Patrimoni i Recursos Culturals, José Luis Moreno, qui va emmarcar este reconeixement en la Ruta Escultòrica de Personatges de pel·lícules i d'obres literàries ambientades en la ciutat, una iniciativa municipal que busca reivindicar València com a escenari de ficció a través dels personatges que l'han popularitzada en l'imaginari literari i cinematogràfic. La peça en bronze de Rosa corredora no serà només un monument a un film: serà, segons Moreno, un homenatge a Bollaín com a directora, a Candela Peña com a actriu i a "la lluita de tantes dones anònimes, com Rosa, per la seua emancipació".
Un doble reconeixement que coincidix en el temps
El moment no és casual. La Mostra de València-Cinema del Mediterrani, programada del 3 al 15 de novembre, atorgarà la Palmera d'Honor de la seua 41a edició a Icíar Bollaín, i la cineasta rebrà el guardó en la gala de clausura del festival, el 14 de novembre, després de mantindre prèviament una trobada amb el públic en La Filmoteca, entitat coorganitzadora d'una retrospectiva que permetrà recórrer la seua cinematografia.
El guardó reconeix "una de les veus més sòlides, compromeses i guardonades del cinema espanyol contemporani", amb una trajectòria marcada pel seu profund compromís social i una innata sensibilitat per a retratar les desigualtats, l'abús de poder i les històries de dones que travessen la nostra societat.
El festival distingirà la directora, guionista i actriu per la seua trajectòria en el cinema espanyol i pel compromís social que caracteritza bona part de les seues pel·lícules, especialment aquelles centrades en les desigualtats, la violència contra les dones i les relacions de poder. Abans de la gala, Bollaín participarà en una trobada amb el públic en La Filmoteca, que col·labora en l'organització d'una retrospectiva dedicada a la seua carrera, amb set llargmetratges que abracen des del seu debut com a directora en 1995 fins a un dels seus treballs més recents, estrenat en 2024.
"El lliurament de la Palmera d'Honor a Iciar Bollaín reconeix una cineasta indispensable que ha sabut agitar consciències i emocionar a parts iguals a través de la gran pantalla, sumat al seu ferri compromís amb la igualtat de la dona en la indústria audiovisual." - Sara Mansanet, directora de la Mostra i subdirectora de Cinematografia i Audiovisuals del Palau de la Música de València
'La boda de Rosa': el film que va conquistar València i els Goya
Dirigida en 2020, La boda de Rosa es va presentar en el Festival de Màlaga, on va obtindre el Premi Especial del Jurat. Des d'ací, va acumular huit nominacions als Premis Goya, alçant-se amb dos: millor actriu de repartiment per a Nathalie Poza i millor cançó original per a "Que no, que no", de Rozalén. Candela Peña, nominada a millor actriu protagonista, va rebre per este papel Premi Platino i el Gaudí. Va ser rodada principalment a València i Benicàssim, amb la participació d'À Punt i el suport de l'Institut Valencià de Cultura, la qual cosa convertix el vincle entre la pel·lícula i la ciutat en una cosa més que sentimental: és també institucional.
La trama gira entorn d'una dona de 45 anys que ha viscut sempre al servici dels altres. Treballa en el departament de vestuari de rodatges baix les ordes d'una cap que sol emportar-se el mèrit del seu esforç; a casa, exercix d'assistent emocional del seu pare viudo, dona suport als caòtics negocis del seu germà Armando, suporta les crisis de la seua germana Violeta i cuida a distància la seua filla Lidia. Un dia, Rosa deixa el seu treball, trenca amb tots els seus compromisos i decidix mudar-se a Benicàssim per a reobrir el taller de costura de sa mare i celebrar un casament amb si mateixa, un acte d'autoafirmació que la pel·lícula convertix en manifest sense escarafalls.
L'estudiós Carlos Aimeur, autor de l'anàlisi de la ruta de personatges cinematogràfics publicat per l'Ajuntament en coedició amb l'editorial Sargantana, ho explica amb precisió:
"La boda de Rosa forma part del nucli dur de la filmografia d'Icíar Bollaín, centrada en la radiografia social i en l'univers femení. La pel·lícula desmunta allò que la societat espera de les dones: la idea que la realització d'una dona madura depén de trobar parella o de l'abnegació familiar. En lloc de casar-se amb un altre per a 'completar-se', Rosa es casa amb si mateixa per a reivindicar el seu amor propi i la seua autonomia." - Carlos Aimeur, autor de l'estudi de la ruta de personatges cinematogràfics
Dos geografies, una alliberació
La pel·lícula no sols parla de Rosa: parla dels llocs que Rosa viu i de com l'espai pot convertir-se en metàfora. El relat s'articula entre la ciutat de València —espai de l'atabalament, de les obligacions i del soroll— i la costa de Benicàssim —espai de l'alliberació i del retrobament amb una mateixa—. No és casualitat que l'escultura commemorativa s'haja d'instal·lar en la plaça d'Amèrica, este punt de transició entre el centre històric i la ciutat contemporània, junt al Pont de les Flors. La peça capturarà Rosa en plena carrera popular, imatge que condensa de forma quasi perfecta l'esperit del film: moviment, elecció, força pròpia.
El certamen organitzat pel Palau de la Música de València distingirà així una trajectòria cinematogràfica caracteritzada pel compromís social i la representació de qüestions com les desigualtats, l'abús de poder i les històries de dones. Bollaín és coneguda internacionalment, sobretot, per dirigir Te doy mis ojos, que va guanyar 7 premis Goya. Ara, amb una escultura pròxima a instal·lar-se en una plaça de València i una Palmera d'Honor camí de les seues mans, la ciutat li retorna part d'allò que ella li va donar: un retrat honest, lluminós i sense concessions d'allò que significa viure ací, ser dona ací i, per fi, decidir ací.