Quasi quatre dècades després que s'aprovà el Pla General d'Ordenació Urbana de 1988, València fa un pas llargament esperat: posar orde en les normes que regulen la seua horta. La Comissió Municipal d'Urbanisme, Parcs i Jardins, Espais Naturals i Millora Climàtica aprovà provisionalment este dimecres l'adaptació del PGOU al Pla d'Acció Territorial d'Ordenació i Dinamització de l'Horta de València (PATODHV). L'expedient, que ara viatjarà a la Generalitat per a la seua aprovació definitiva, tanca una etapa que propietaris, veïns i tècnics municipals han hagut de bregar amb dos marcs normatius que no sempre parlaven el mateix idioma.
El problema: dos mapes per a un mateix territori
Imagina intentar construir o rehabilitar una edificació en plena horta i que ningú tinga clar quina norma preval: si la municipal de 1988 o l'autonòmica més recent. Eixa ha sigut, durant anys, la situació en bona part dels sòls agrícoles que rodegen la ciutat. L'objectiu principal d'esta adaptació és precisament donar seguretat jurídica al règim del sòl de l'horta: fins ara convivien les determinacions del Pla General de 1988 i les del pla territorial autonòmic, la qual cosa obligava a resoldre les discrepàncies entre ambdós instruments. L'adaptació unifica el marc aplicable i permet que propietaris, ciutadania i servicis municipals coneguen amb major claredat quina regulació correspon a cada sòl.
La paradoxa és que el mateix PGOU de 1988 ja contemplava una visió metropolitana de l'horta, però les dècades transcorregudes i l'aprovació posterior del PATODHV generaren un solapament normatiu que exigia, abans o després, una solució. L'aprovació d'este dimecres és eixa solució.
Un espai que va molt més enllà de València
L'horta no entén de límits administratius. Aproximadament 10.000 hectàrees repartides entre 40 municipis formen part de l'àmbit estricte del Pla d'Acció Territorial de l'Horta de València. Entre ells es troben municipis com Alboraia, Burjassot, Paterna, Torrent, Catarroja, Mislata o Paiporta, entre altres. Amb l'adaptació aprovada este dimecres, València deixa de funcionar com un àmbit aïllat dins d'un espai agrícola, paisatgístic i ambiental que supera amb escreix els seus propis límits municipals, i passa a compartir una ordenació comuna amb tots ells.
En este àmbit es plantegen àrees de protecció d'horta i d'espais de valor natural, així com les connexions ecològiques i funcionals necessàries per a conformar la infraestructura verda de l'àrea metropolitana. No és, per tant, un tràmit burocràtic menor: és la peça que faltava perquè la capital encaixe de manera coherent en una estratègia territorial més àmplia.
Què canvia i què no canvia
Convé aclarir el que esta adaptació no fa, perquè els malentesos en matèria urbanística solen ser fèrtils. El document aprovat no urbanitza l'horta, no crea nous sòls urbanitzables ni introduïx una ordenació nova. El que fa és incorporar al planejament municipal un marc més actual, propi del segle XXI, que combina la protecció del territori i del paisatge amb la dinamització de l'activitat agrària i la recuperació compatible del patrimoni construït.
L'esperit del pla no és configurar una visió "museística" i petrificada d'este espai, sinó articular un àmbit viu, productiu, rendible i sostenible des de la triple dimensió econòmica, ambiental i social. Dit d'una altra forma: protegir l'horta no significa congelar-la, sinó dotar-la de les ferramentes perquè puga continuar sent un territori útil i habitable.
El camí fins a l'aprovació definitiva
L'expedient arriba a este punt després de superar el període d'informació pública i l'anàlisi de les al·legacions i informes presentats per ciutadans, entitats i organismes. No és el final del procés. Després de l'aprovació provisional en la Comissió Municipal d'Urbanisme, el document es remetrà a la Conselleria competent en territori i paisatge, que serà l'administració encarregada de resoldre la seua aprovació definitiva.
L'horta valenciana, eixe paisatge mil·lenari que els àrabs perfeccionaren i que hui resistix entre autovies i polígons industrials, porta dècades reclamant una protecció clara i coherent. Amb este pas, la ciutat que porta el seu nom es compromet, sobre el paper i en termes jurídics, a tractar-la com el que sempre ha sigut: un patrimoni compartit que no pertany només a qui el cultiva, sinó a tots.