En un moment en què la comunitat científica torna a posar el focus en els efectes de la captivitat sobre els animals —com arreplega un estudi recent publicat en Mètode (Universitat de València) sobre elefants i cetacis—, el model dels zoològics torna al centre del debat. En este context, parlem amb Rosa Más, biòloga, activista pels drets dels animals i portaveu de la Plataforma de Defensa Animal, per a analitzar la realitat de Bioparc València. La seua visió qüestiona tant les condicions en què viuen els animals com el relat que presenta estos espais com a projectes educatius o de conservació.
Molta gent continua veient Bioparc com un espai diferent, fins i tot millor que un zoo tradicional. Com ho veus tu?
És una percepció prou estesa. De fet, quan va obrir Bioparc, moltes persones pensàvem que era una bona idea perquè veníem del zoo de Vivers, que tenia unes condicions prou roïnes. Aleshores, és clar, en comparació, semblava que qualsevol canvi anava a ser positiu.
Però amb el temps el que hem vist és que, en realitat, no deixa de ser el mateix. És un zoo més gran, més bonic, més cuidat estèticament, però continua sent un zoo. Es va vendre com un projecte de rescat o rehabilitació, però això no s'ha materialitzat realment. Al final s'ha quedat en un espai més atractiu de cara al públic, però amb la mateixa base: animals en captivitat.
Quan algú visita el Bioparc, és conscient d'eixa realitat?
Normalment no. La gent entra amb la idea que va a vore animals i poca cosa més, fins i tot amb la sensació que estan en una cosa pareguda a la llibertat.
Però després passa una cosa interessant: hi ha persones que, quan ixen, et diuen que no ho havien pensat abans, que han canviat un poc la manera de vore-ho.
Evidentment hi ha gent a qui li és igual, però també hi ha moltes persones que simplement no s'ho havien plantejat. I quan ho fan, comencen a qüestionar-ho.
Moltes vegades l'atractiu és precisament vore animals «de prop», perquè són bonics o impressionants. Què hi ha darrere d'això?
Clar, és que això és totalment normal. A tot el món li agrada vore animals, vore elefants, zebres… són animals que ens criden l'atenció, que ens semblen bonics.
Però ací està el problema: ens quedem en això, en què són bonics o interessants per a nosaltres, i no pensem en el que suposa per a ells estar ahí.
Eixos animals no tenen cap interés a formar part d'un espai d'exhibició. No té res a vore amb el seu benestar el fet d'estar exposats perquè nosaltres els vegem.
Aleshores, encara que l'experiència per al visitant puga semblar positiva, cal canviar el focus i pensar en l'animal, no en el que a nosaltres ens agrada vore.
Des de fora pot semblar que estan ben cuidats. Què és el que no veiem?
Veiem només una part molt menuda de la realitat. Veiem animals en espais que semblen naturals, però no veiem tot el que falta.
No veiem la falta de llibertat, la impossibilitat de moure's com ho farien en la natura, d'elegir, de relacionar-se com correspon a la seua espècie. Tampoc veiem el que ocorre fora de les zones visibles.
Al final és una visió molt controlada. I això fa que siga fàcil pensar que estan bé, quan en realitat hi ha moltes limitacions que no són evidents a simple vista.
Hi ha transparència sobre el que ocorre dins del Bioparc?
No, i eixe és un problema important. Això no passa només a Bioparc, sinó en general als zoològics.
Són espais prou opacs. Quan tu entres, només veus el que t'ensenyen. No saps què ocorre amb els animals més enllà d'això.
Hi ha moviments d'animals entre centres —ells ho anomenen intercanvi—, però és molt difícil seguir la pista de cada individu. Si un animal deixa d'estar-hi, no saps què ha passat amb ell.
I, és clar, els animals no poden contar el que ocorre. Aleshores depenem totalment de la informació que el mateix centre decidix donar, que és molt limitada.
Fins a quin punt influïx els diners en este model?
És clau. Si no fora rendible, no existiria. Bioparc és un negoci amb ànim de lucre.
Cobra entrades i, a més, hi ha un sistema pel qual, si no s'arriba a un nombre de visitants, hi ha compensacions públiques.
Això significa que el model està dissenyat per a no perdre diners. I això ja marca una diferència molt clara amb el que seria un centre de recuperació animal, que no funciona sota esta lògica.
Es pot comparar amb un centre de recuperació?
No, perquè la finalitat és completament diferent. Un centre de recuperació no està pensat per a atraure visitants ni per a generar ingressos.
El seu objectiu és recuperar animals i, si es pot, tornar-los al seu entorn natural. Ací estem parlant d'una altra cosa: de mantindre animals en captivitat perquè la gent els veja.
També parlàveu de com afecten les condicions externes, com el clima. Què ocorre en este sentit?
Clar, eixe és un altre factor important. Els animals en captivitat no poden adaptar-se com ho farien en llibertat.
En la natura, si hi ha condicions climàtiques adverses, poden desplaçar-se, buscar refugi, canviar els seus hàbits… En un espai tancat això no és possible.
Aleshores, situacions com les altes temperatures afecten més, perquè estan completament condicionats per l'entorn en què es troben i no poden escapar-ne.
Des del punt de vista científic, què sabem sobre la captivitat?
Cada vegada hi ha més estudis que parlen de problemes associats a la captivitat: malalties, estrés, dificultats per a desenvolupar comportaments naturals…
El problema és que moltes vegades eixos estudis es queden a assenyalar que cal millorar les condicions, però no arriben a qüestionar el model en si.
I la realitat és que hi ha límits que no es poden superar mentre els animals estiguen en captivitat.
Què suposa per a estos animals viure en este tipus d'espais?
Suposa una vulneració constant dels seus interessos. El simple fet que no puguen viure com necessiten, que estiguen ahí per a complir una funció que no té res a vore amb el seu benestar, ja és una cosa que hauríem de qüestionar seriosament.
Per a algú que estiga pensant a anar al Bioparc, què li diries?
Que ho entenga des d'eixa perspectiva: els animals estan ahí perquè nosaltres volem vore'ls, no perquè això siga bo per a ells. Si realment volem els animals, hauríem de voler el millor per a ells. I el millor no és vore'ls en un recinte, sinó que estiguen al seu entorn, en llibertat.
Si volem continuar veient elefants o qualsevol altra espècie, la manera és que continuen existint als seus hàbitats, no portar-los ací per al nostre entreteniment.
Bioparc defén el seu model de benestar, conservació i educació ambiental
Des de Bioparc València, en canvi, sostenen que el benestar animal és l'eix vertebrador del seu model. Segons arrepleguen en la seua pròpia web, el parc aplica estàndards internacionals d'organitzacions com WAZA i EAZA i avalua la qualitat de vida dels animals a partir del model dels Cinc Dominis, que té en compte aspectes com la salut, el comportament o l'estat mental. Així mateix, assenyalen que els exemplars formen part de programes europeus de conservació i reproducció coordinada, emmarcats en estratègies globals per a la protecció de la biodiversitat, i defenen el seu paper en l'educació ambiental i la sensibilització del públic.