Trenta anys de pluja, sol i ús quotidià són suficients perquè inclús el marbre es netege. La font ornamental de la plaça de Nàpols i Sicília, un d'eixos elements urbans que passen desapercebuts fins que deixen de funcionar, ha recuperat el seu pols després d'una intervenció de rehabilitació integral duta a terme pel Servici municipal del Cicle Integral de l'Aigua de l'Ajuntament de València.
Un element singular en el cor històric de la ciutat
Es tracta d'un discret però singular element urbà, dissenyat en blocs de marbre de Macael amb forma de corbates de llacet i amb motius d'inspiració arabesca. No és una font monumental ni pretén ser-ho: el seu valor residix precisament en eixa escala humana, en la manera que dialoga amb l'entorn medieval del barri de la Seu-Xerea, un dels nuclis històrics més densos i millor conservats de València.
La plaça de Nàpols i Sicília se situa en el barri de la Seu-Xerea i va ser construïda entre 1993 i 1995 com a part del Pla Especial de Projecte i Reforma Interior que es va desenrotllar en este barri. La font va ser instal·lada per l'Ajuntament de València l'any 1996, en el marc de la reforma i la peatonalització integral de l'entorn de la Seu-Xerea. Un projecte urbanístic que buscava tornar al vianant el protagonisme en uns carrers que, durant dècades, havien cedit espai al trànsit rodat. La plaça va rebre el seu nom l'1 d'octubre de 1969, dedicada a les possessions de la Corona d'Aragó a Itàlia.
Tres dècades de deteriorament silenciós
El temps no perdona, ni tan sols a la pedra. Els 30 anys transcorreguts des de la seua inauguració han passat factura: es van detectar danys evidents en el conjunt, però sobretot en les quatre bassetes a tall de brollador, que presentaven un gran deteriorament amb grans fissures que generaven fugues d'aigua severes i impedien el seu normal funcionament. Una avaria que, més enllà del malbaratament d'aigua, privava la plaça d'un dels seus elements més característics.
El marbre de Macael, extret de les serres d'Almeria i reconegut internacionalment per la seua blancor i resistència, és un material habitual en escultures, sòls i elements decoratius d'edificis singulars. Que s'emprara en una font de barri diu molt de la voluntat de qualitat amb què es va concebre eixa reforma urbana dels anys noranta. Que haja durat tres dècades sense una intervenció major també parla, en sentit invers, del desgast acumulat.
Una rehabilitació que respecta el disseny original
Els treballs no han consistit a substituir la font per una altra nova, sinó en tornar-li exactament el que tenia. La intervenció ha inclòs el picat del marbre deteriorat, la substitució per noves plaques del mateix material original, així com el canvi de tot el circuit hidràulic. Una decisió que reflectix un criteri de restauració rigorós: recuperar sense alterar, reparar sense esborrar la memòria del lloc.
Els treballs han sigut executats per la contracta municipal responsable del manteniment de fonts ornamentals de la ciutat, baix la direcció tècnica del Servici del Cicle Integral de l'Aigua. Una faena que, encara que invisible per a la majoria dels veïns mentre es du a terme, es fa molt evident quan acaba: l'aigua torna a caure, el marbre recupera la seua lluentor i la plaça torna a ser el que era.
L'aigua com a símbol urbà
València té una relació històrica amb l'aigua que va molt més enllà de la gestió hidràulica. Des del Tribunal de les Aigües —el més antic d'Europa en funcionament— fins a les innumerables fonts que poblen les seues places i jardins, l'aigua forma part del paisatge urbà i de l'imaginari col·lectiu de la ciutat. Restaurar una font, per xicoteta que siga, no és només una qüestió d'infraestructura: és mantindre viu eixe vincle.
Amb la intervenció ja conclosa, la font de la plaça de Nàpols i Sicília ha recuperat plenament la seua funcionalitat i la seua esplendor, tornant al racó del barri de Ciutat Vella tot el seu encant. Un recordatori que cuidar l'espai públic, inclús en les seues expressions més modestes, és també una forma de cuidar la ciutat que s'habita cada dia.