La història de la ciutat de València no es pot entendre sense la seua vinculació a l'horta i, per descomptat a l'aigua que la rega. Moltes han sigut les generacions que han treballat la terra com a forma de sobreviure, i d'ella han eixit productes que hui són reconeguts internacionalment. L'horta valenciana forma part del paisatge urbà de la ciutat, però també ha marcat la identitat de tot un poble. Concretament, entre els barris de Campanar i Benimàmet trobem el terreny d'horta més gran del terme municipal de la ciutat de València. Una xarxa de veïns i entitats la treballen, la cultiven i, sobretot, la defensen.
Han sigut molts els perills que han amenaçat i segueixen amenaçant l'horta, però la conscienciació ciutadana per protegir i conservar un espai de terra que no només contribueix a mitigar els efectes del canvi climàtic, sinó que és font d'alimentació, continua creixent. Precisament, amb eixe ànim de dinamització, revitalització i promoció de l'horta valenciana naix la Taula per la Partida, un projecte impulsat des de l'Associació de Veïns i Veïnes de Campanar que lluita per conservar la Partida de Dalt, l'Horta de Campanar-Benimàmet.
"Aquest projecte ha anat creixent, a poc a poc, amb l'adhesió de noves entitats, comerços, col·legis, veïns en general que s'han volgut sumar a aquesta iniciativa reivindicativa de la nostra horta", explica Pep Benlloch, president de l'associació veïnal de Campanar. "En aquests moments, no sols duem a terme accions amb els menjadors escolars o amb els establiments que consumeixen els productes dels nostres agricultors, on instal·lem una placa en la qual es constata que 'Ací hi ha productes de l'horta de la Partida de Dalt'; sinó que, a més, amb les ajudes de la Regidoria de Participació de l'Ajuntament de València, hem organitzat esdeveniments com la Festa de la Carxofa, que ja és tot un èxit, o Massa per a la Carabassa, on posem en valor el consum de productes de quilòmetre zero".
I és que com bé assenyala Benlloch, "tindre horta és com tindre un rebost al teu abast, del camp a la taula, més directe no pot ser. Per això, jo em pregunte, per què hem de consumir productes de fora si ací, en la nostra pròpia ciutat, tenim carxofes, cebes o encisams?".
Sense horta, no hi ha vida
Regular els preus de compra en el camp continua sent una de les assignatures pendents. "Vam fer el maig de 2020 un estudi i mentre la ceba s'estava pagant als agricultors entre 0,08 i 0,12 € el quilo, en els grans supermercats estava entre 0,20 i 0,59 € i, a més, procedien de Nova Zelanda. Com s'entén això? Estaven provocant que les cebes hagueren de ser tractorades perquè el fet d'arrancar-les i envasar-les suposava augmentar les pèrdues dels agricultors. Crec que per al consumidor això no té cap lògica".
Tanmateix, malgrat les dificultats, la mentalitat de l'agricultor no és la de deixar perdre la terra. "Planten i s'arrisquen, però hem de tindre clar que sense horta, no hi ha vida i, per això, és deure de tots i totes i, per descomptat, de les administracions, protegir-la".
Des de la Taula per la Partida ja han pogut comprovar que eixa tendència està canviant. "La consciència del consum de proximitat no existia abans", però el fet que, cada vegada, més persones joves s'animen a treballar la terra – molts dels agricultors de la Partida de Dalt estan per davall dels 50 – i a consumir productes procedents directament de l'horta estan aconseguint que iniciatives com aquesta, que va rebre el Premi d'Innovació Sostenible de l'Ajuntament de València, tinguen una gran repercussió.
Així i tot, continua existint una altra gran amenaça contra la qual aquest grup d'entitats i associacions lluiten: els projectes urbanístics. Primer, en 2014, l'exalcaldessa de València Rita Barberá va impulsar un Pla General d'Ordenació Urbana en el qual es projectava una autopista que travessava tota l'horta de Campanar-Benimàmet fins a l'hospital de Quart de Poblet. "Aconseguírem presentar 25.000 al·legacions i el bloquejàrem, però ja estava redactat i molts dels terrenys venuts als grans empresaris".
Ara, les seues mirades se centren tant en l'accés nord de Mislata – "estan estudiant alternatives, però estarem pendents perquè no afecte cap tram d'horta" – com en el projecte del parc aquàtic que l'empresa Rain Forest, la mateixa que gestiona Bioparc, vol construir en els terrenys de l'Alqueria del Rei. "Sabem que des de l'Ajuntament de València ningú està per la labor d'aquest projecte que suposaria 500.000 litres d'aigua diaris extrets de la bossa d'aigua de reserva de la ciutat, i més en plena lluita contra el canvi climàtic", assegura el president de l'associació veïnal de Campanar.
Com a alternativa, la Taula per la Partida han presentat el projecte 'La façana de l'horta', que planteja la generació d'una barrera verda – des de Bioparc a través de Piu Baroja i per la part de Mestre Rodrigo – que guanye espai urbà de qualitat per a ús ciutadà amb carrils bici, zones de descans, berenadors, horts urbans, jocs infantils d'aigua i fins a una zona d'equipaments rurals i agraris amb un depòsit d'aigua per a la càrrega de tractors que facilite el treball en el camp.
Així mateix, proposen la restauració del conjunt d'alqueries del Pouet, on s'integra també l'Alqueria del Rei, per a transformar-les en espais culturals, com un centre d'interpretació de l'horta. Perquè com apunta Benlloch, "no podem permetre deixar a la ciutat sense eixes reserves d'aigua que, a més, afectaria de manera directa a l'horta i, per tant, a les collites en èpoques de sequera. Nosaltres ja sabem el que significa, no podem permetre tornar a deixar a l'horta sense aigua".
Sense aigua, no hi ha horta
La supervivència de l'horta valenciana no es pot entendre sense la seua relació amb l'aigua. "És essencial per a mantenir-la viva". Per això, des de fa mil anys, el Tribunal de les Aigües no només vela per ella, sinó que imparteix justícia en el regadiu valencià. Heretada dels temps d'al-Àndalus i declarada, en 2009, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, és considerada la institució de justícia més antiga d'Europa que, encara, hui dia, segueix en actiu.
Constituït pels síndics de les huit séquies de València – Quart, Benàger-Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella – el Tribunal de les Aigües ha resistit, inamovible, al pas del temps. "Ni la València foral, ni el centralisme de nou encuny borbònic, ni les Corts de Cadis de 1812 van restar jurisdicció a aquest tribunal que, malgrat els anys, continua sent reconegut ja no sols pel poble valencià, sinó per la Constitució espanyola de 1978, el nostre Estatut d'Autonomia, la UNESCO i altres organismes internacionals", explica Jose Alfonso Soria García, actual president del tribunal.
"Funciona ara igual que fa mil anys". Seguint el marcat per velles ordenances, transmeses per via oral des de temps dels àrabs, i escrites des de principis del segle XVIII, el president i els seus vocals es reuneixen, cada dijous, a les dotze del migdia, a la porta dels Apòstols de la Catedral de València per a dirimir els conflictes de l'aigua.
Síndic-president i vocals es veuen ajudats en el seu treball per la figura del Guarda de la Séquia, encarregat que l'aigua arribe a tots segons el seu torn de reg i comunicant les infraccions comeses perquè aquestes siguen denunciades i jutjades davant el Tribunal de les Aigües, una institució amb potestat sobre el conjunt de les séquies de la ciutat, però, sobretot, amb una autoritat moral, que es tradueix en el respecte que es té a les seues sentències, perquè mai ha sigut necessari acudir a la jurisdicció ordinària per al compliment d'aquestes.
Una valuosa institució que no només manté viva la història de la ciutat de València, sinó que sap que d'important és l'aigua perquè els costums i tradicions valencianes continuen perennes malgrat el pas del temps.