Treballar per a l'administració pública a la València de la postguerra no era garantia de res. Si un funcionari havia servit a la República —o simplement no podia demostrar la seua adhesió entusiasta al nou règim—, el seu lloc de treball, i a voltes alguna cosa més, estava en risc. Un estudi històric encarregat per la Diputació de València revela ara, amb noms i expedients, l'abast d'una maquinària repressiva que afectà a més de la meitat dels 542 treballadors de la institució provincial que estaven actius abans o durant la Guerra Civil.
El pes dels números: 191 destituïts per motius ideològics
La investigació, firmada per la historiadora xilena Mirla Narváez, doctoranda en Història Contemporània en la Universitat de València, ha analitzat 664 expedients de funcionaris de la Diputació en el període 1939-1960. Les dades són contundents: dels 542 treballadors amb expedient en l'Arxiu Provincial, 191 foren destituïts per raons ideològiques i 87 foren readmesos però amb sancions associades —des de suspensions temporals fins a trasllats forçosos o la impossibilitat d'ascendir en l'escalafó—. A això se sumen un cessament sense sanció i 32 sobreseïments vinculats a jubilacions o defuncions durant el mateix procés d'investigació. En total, 224 persones perderen el seu lloc de treball.
La depuració franquista del funcionariat no fou un fenomen exclusiu de València. El procés arrancà formalment amb la Llei del 10 de febrer de 1939, abans inclús que acabara la Guerra Civil, i establia les normes per a castigar els qui no foren addictes al Moviment Nacional. Es tractà d'una neteja ideològica en el funcionariat públic mitjançant la qual es privava dels seus llocs a tot aquell la ideologia política del qual fora contrària al Nou Règim. El que el cas valencià aporta és l'escala i la precisió documental: expedient a expedient, nom a nom.
Un procés dissenyat per a durar, no per a resoldre
Narváez insistix en un matís que canvia la lectura habitual d'este fenomen històric: la depuració no fou un episodi puntual que ocorreguera una vegada acabada la guerra i es tancara amb el temps. Fou una ferramenta de control continu.
"La depuració no es produïx en un moment específic, i el caràcter repressiu és una constant durant la consolidació de l'administració franquista, un mecanisme habitual per a assegurar la uniformitat política i ideològica" - Mirla Narváez, investigadora i historiadora
En la dictadura franquista, la depuració va ser un element decisiu de control amb la finalitat de separar i destituir les persones "desafectes" en les administracions locals. Els processos s'iniciaren durant la mateixa Guerra Civil i continuaren en finalitzar el conflicte, recolzats per un conjunt de decrets i lleis que jutjaven el grau de col·laboració dels funcionaris amb el règim. En la Diputació de València, segons conclou Narváez, eixe entramat jurídic "era un camí fet des de l'inici de la guerra", construït expressament per a donar aparença legal al que en realitat era una purga política.
A més dels 542 expedients del personal en actiu durant la contesa, l'estudi analitza altres 122 corresponents a empleats de nou ingrés després de la guerra. La dada parla per si sola: 112 d'ells hagueren d'acreditar una "indubtable afecció a les noves autoritats" per a poder accedir al seu lloc. Només quatre foren rebutjats per no demostrar-la.
Les dones, investigades per ser dones
La perspectiva de gènere és una de les aportacions més cridaneres de l'estudi, i també una de les més reveladores sobre com operava el règim. Dels 542 funcionaris analitzats, 527 eren hòmens i a penes 15 eren dones. Una proporció que, lluny de sorprendre, reflectix el lloc que el franquisme reservava a les dones en l'espai públic.
Però el que més crida l'atenció no és quantes n'hi havia, sinó com eren investigades. Mentre als hòmens se'ls jutjava per la seua conducta política i el seu perfil ideològic, a les dones se les interrogava per qüestions d'orde moral i domèstic: si estaven casades per l'Església, si es comportaven com a "dones de la llar" o quin tipus de relació mantenien amb els seus companys de faena.
"D'elles interessava l'aspecte social i moral; d'ells, la conducta política i el caràcter ideològic" - Mirla Narváez, investigadora i historiadora
La investigadora afig una dada històrica que contextualitza l'escassetat de dones en els expedients: fins a 1929, les treballadores de la Diputació eren fonamentalment monges vinculades a institucions de beneficència i no figuraven en les plantilles formals. Només a partir d'eixe any començaren a incorporar-se dones laiques a la nòmina de la institució, encara que en nombre molt reduït.
Memòria Democràtica com a projecte institucional
L'estudi ha sigut promogut per la delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València, que coordina la vicepresidenta primera Natàlia Enguix. Per a ella, el treball de Narváez no és només un exercici acadèmic: és una peça dins d'un projecte institucional més ampli de veritat, justícia i reparació.
"El treball de Mirla és un pas més en les polítiques de veritat, justícia i reparació, i un reconeixement als empleats públics que van haver d'afrontar el procés de depuració del règim franquista" - Natàlia Enguix, vicepresidenta primera de la Diputació de València
Enguix també subratlla que este estudi passa a integrar-se en el centre de documentació de Memòria Democràtica que la Diputació està construint, una aposta per convertir el coneixement històric en política pública. Perquè darrere de cada un dels 664 expedients analitzats hi ha una persona que un dia va anar a treballar a una institució pública i va haver de demostrar, a vegades davant d'un jutge instructor, que mereixia continuar fent-ho. Això, en si mateix, ja diu molt sobre la naturalesa del règim que ho exigia.