La història de Ana María Lajusticia no s’entén només en termes de suplements o d’èxit empresarial. S’entén des de la constància, el rigor i una manera molt personal de divulgar la ciència quan quasi ningú parlava de nutrició a Espanya. Ara, el seu llegat es pot recórrer en primera persona en l’exposició itinerant Una vida conCiencia, que es pot visitar des de hui i fins dissabte al Centre Comercial Arena de València.
A Valencia Extra hem acudit a visitar-la. Entre manuscrits originals, fotografies inèdites, llibres mecanografiats en la seua Olivetti, caixes de cartes respostes a mà i l’evolució d’una marca que complix més de quatre dècades, la mostra dibuixa el retrat d’una dona que mai va voler ser famosa, però que va canviar la manera en què diverses generacions van entendre el magnesi, el col·lagen i, sobretot, la salut.
Allí vam conversar amb la seua neta, Lara Feliu, ambaixadora de la marca i tècnica en nutrició, que assumix hui la responsabilitat de protegir el rigor científic que va definir la seua iaia i, al mateix temps, acostar-lo a les noves generacions. Parlem del boom actual de la suplementació, del paper del seu pare en la construcció empresarial del projecte, del repte de connectar amb el públic jove i del costat més humà d’una científica que, malgrat tot, mai va deixar de menjar pastís els diumenges.
L’exposició arriba a València en un moment en què el magnesi torna a estar de moda. Com creus que viuria la teua iaia este auge de la suplementació i també la desinformació en xarxes?
Crec que estaria bastant incòmoda. Quan va començar a estudiar el magnesi, el primer que va tindre clar és que no podia vendre’l com un miracle. I ara sembla que el magnesi ho cura tot, i no és veritat. No tot el món necessita magnesi, ni omega 3, ni suplements en general. El problema és que s’ha associat molt de màrqueting a la suplementació i estem parlant de salut. És una línia molt fina. Totes les marques som empreses, però has de tindre valors molt ferms. I ella no anava de vendre per vendre.
Assumir el seu llegat implica una gran responsabilitat. Què és el que més et pesa —o més respectes— en continuar amb el seu projecte?
Sento molt de respecte. La meua iaia era extremadament rigorosa. El rigor científic era la base de la seua vida. Jo sóc tècnica en nutrició, no sóc química com ella, així que la meua manera de comunicar és diferent, però el rigor ha d’estar igual. El que més em preocupa és no perdre eixe punt que la feia única. Ella va fer moltíssim per la nutrició a Espanya i mereix que es continue parlant del seu treball amb la mateixa serietat.
Moltes persones la recorden com a empresària, però tu matises que no era exactament així. Com va ser realment el tàndem amb el teu pare?
La meua iaia no es considerava empresària. La visió de negoci sempre va ser del meu pare. Ella deia: “No s’ha de fer negoci, s’ha d’aconseguir que la gent estiga saludable”. I el meu pare li responia: “Si no fem negoci, no podem créixer i arribar a més persones”. Era un equilibri molt bonic. Això sí, hi va haver productes que no van eixir al mercat perquè ella no els considerava alineats amb els seus valors. El rigor estava per damunt de tot.
Signar amb el seu nom i el seu rostre va ser una decisió molt innovadora per a l’època. Va ser també una manera de trencar sostres de vidre?
En molts sentits sí. Quan va començar, no existien suplements de magnesi ni de col·lagen com els coneixem hui. Moltes farmacèutiques no van confiar en ella. Era dona i, a més, defensava alguna cosa que no estava de moda. Però si li preguntaves, ella mai parlava de sostres de vidre. Deia que amb esforç, estudi i constància podies aconseguir el que volguera. Eixe era el seu mantra: la sort no existix, existix el treball.
L’exposició mostra manuscrits, cartes respostes a mà i la seua evolució editorial. Què t’emociona més d’este recorregut?
Veure l’evolució de la marca i comprovar que, després de 45 anys, continuem sent fidels al mateix. Continuem venent el que veníem fa dècades. Això no significa que no evolucionem, però quan alguna cosa funciona i té base científica, no cal seguir modes.
Precisament, com vos esteu acostant a les noves generacions sense perdre eixa essència?
És el nostre gran repte. Som una marca amb un nom i una imatge molt reconeixibles, però també complexos per al públic jove. Intentem adaptar el llenguatge, estar en xarxes socials, però sense perdre el rigor. No seguim modes. Treballem amb ingredients que tenen estudis darrere. A més, escoltem molt: abans eren cartes, després e-mails i ara missatges en xarxes. Tenim un equip de nutricionistes que ho respon tot. D’ací ixen moltes decisions de marca.
En la mostra també es percep la seua faceta divulgadora. Què la feia connectar tant amb la gent?
La seua capacitat per simplificar conceptes complexos. Va ser professora d’institut i sabia explicar bioquímica perquè qualsevol la poguera entendre. Sempre es preguntava el perquè de les coses. Si alguna cosa estava de moda, no li bastava amb dir que funcionava: t’explicava el mecanisme. Per això la gent confiava en ella.
També hi ha un costat més personal en l’exposició. Què creus que pensaria en veure’s protagonista d’un homenatge així?
Li faria vergonya. Mai es va considerar una persona influent. Deia que ella no havia inventat res, que només explicava el que ja estava en la bioquímica. Però precisament eixa manera d’explicar-ho va ser el que la va fer diferent.
S’ha parlat molt de la seua longevitat. Creus que la seua manera d’entendre la nutrició va influir en què visquera 100 anys?
Sense cap dubte. Portava un estil de vida saludable, però sense obsessions. Els diumenges sempre menjàvem a sa casa i mai faltava el pastís. Això sí, ho equilibrava tot. Predicava amb l’exemple: proteïna, vitamina C, verdura, peix… Si explicava alguna cosa, l’aplicava.
Quin va ser el projecte que va deixar més avançat abans de faltar?
Tenim un llançament molt important previst per a 2026 que va ser l’últim gran projecte en què va treballar. Ho tenia molt clar. És una cosa que ens fa especial il·lusió perquè és, en certa manera, la seua despedida professional.
Per a qui visite estos dies l’exposició a Arena Centre Comercial, què t’agradaria que s’emportara?
Que entenguen que no va ser només la “dona del magnesi”. Va ser una científica culta, una divulgadora incansable i una persona que va estudiar fins al final de la seua vida. I que el seu objectiu sempre va ser el mateix: que la gent tinguera salut, perquè amb salut eres més feliç.
