Valencianisme del Barça

Hi ha un cert tipus de valencianisme que sent vergonya dels nostres símbols; un cert tipus de valencianisme que rebutja les Falles; un cert tipus de valencianisme que desprecia la nostra cultura popular. Que menysprea tradicions com l’esmorzar que hem conservat dels nostres iaios que anaven al camp a treballar durant llargues jornades. Que menysprea el que som, el que sentim i el que vivim per viure les vides d’altres; més “europees”, més cosmopolites, més moernes i apassionants.

Un valencianisme que, ja durant els 90, fugí a Barcelona i es feu del Barça. El mateix que s’omple la boca parlant d’antifeixisme però no estava mentre els nostres cosins i les nostres mares fugien atemorits dels 9 d’octubre front els atacs dels feixistes i els intolerants en general. Que no estava quan protestàvem contra macroabocadors com el de Llanera i contra l’especulació i la destrucció de l’Horta. Es pot dir valencianisme a un corrent de pensament que viu allunyat de la realitat, els anhels i la forma de vida dels valencians i les valencianes?

La batalla per la valencianitat

Durant anys, el Partit Popular aconseguí cooptar Unió Valenciana i erigir-se com a únic defensor de la valencianitat. Aconseguiren segrestar tots els nostres símbols: les paelles gegants en els pobles, les festes populars, la defensa dels nostres agricultors i el nostre camp, la batalla per l’aigua… 

Inclòs compraren alguns dels nostres equips de futbol, teniren connivència amb sectors ultres i arribaren a fer mítings en estadis com Mestalla. També ens marginaren a nivell simbòlic, abraçaren la senyera i ens abocaren a una partida estèril pels símbols, que sempre es jugà amb les cartes marcades. I els deixàrem la pista tan lliure que aterraren sense pietat i es muntaren una fortificació quasi inexpugnable. 

Fins que aquell any 2012 ens alçàrem en la Primavera Valenciana i prenguérem consciència de que no som res si no som Poble. I començà un llarg camí per recuperar els símbols que mai no hauríem d’haver perdut. Començà una batalla per quelcom tan simple com apassionant: poder sentir-nos valencians en el nostre propi país. 

Començà el repte de crear una nova valencianitat sana, orgullosa, desacomplexada, oberta, tolerant, d’arrel popular, que incloga sempre i mai no excloga. Una nova valencianitat que mai pregunta d’on vens, sinó que construeix un “nosaltres” per dibuixar juntes un horitzó comú de justícia social, felicitat i harmonia. Perquè, d’una volta per totes, els valencians puguem recuperar la dignitat que, entre els uns i els altres, ens furtaren.

Dilema I: a la defensiva o a l’ofensiva?

Em conta sempre el meu amic Michelangelo la Spina, sicilià aragonés que decidí arrelar-se en la nostra terra, les seues anècdotes de les manifestacions del 9 d’octubre. Ell, valencianista futbolístic i identitari, acudeix sempre al futbol amb la seua senyera coronada amb l’escut del València i a les manifestacions amb la seua senyera valenciana, coronada o estrelada. Un dia, sorprés de que un grup blaver ultra l’insultara i l’escridassara, els va respondre: “Si tinc la mateixa bandera que vosaltres, moniatos!”. 

Ells, atònits front el fet que un rojocatalanista com eixe que es manifestava lluira amb orgull la mateixa senyera que portaven al coll (la que consideren única verdadera mostra simbòlica de valencianor), van vore tots els seus esquemes trencats. D’ençà que identificaren la senyera coronada del pobre Michelangelo, atemorits com si hagueren vist el Grinch (o, el que és pitjor, a Anna Gabriel), la guardaren i tragueren una estanquera espanyola.

Esta anècdota, que pot semblar una estupidesa, expressa molt més del que sembla. Al remat, una part significativa del valencianisme que segrestà el PP no era més que una disfressa per a la seua espanyolitat. Una disfressa perquè mai no podien reconéixer que la nostra terra no els importa, que no és més que un peatge per arribar a Madrid, a menjar entrepans de calamars amb Ayuso. Sols passant a l’ofensiva, sense por i sempre de la mà del nostre Poble, podrem desemmascarar eixos que, com cantava La Gossa Sorda, “són els amos del trapezi, són capaços de fer-nos creure falsos i absurds”. 

 

Dilema II: Xafar-nos o donar-nos la mà

I, en este moment, alguns sectors del vell valencianisme, del valencianisme del Barça, al que s’accedeix sols si algú et reparteix primer el carnet, intenten tornar a dividir-nos entre valencians. En la meua terra tots els qui construïsquen, en positiu, i posen el seu talent, el seu temps i la seua energia per millorar el nostre país sempre hi tindran cabuda. En cada article, cada vídeo, cada publicació en cada xarxa social, cada repte viral ballant una cançó de La Fúmiga, cada xaranga que fa immortals els nostres grups de música hi ha un xicotet trosset de País Valencià. 

En un moment d’ofensiva cultural de la dreta més naftalínica i reaccionària, crear el nostre refugi segur front l’odi i la intolerància és un deure moral. Sempre hi haurà continguts que ens agrade més consumir i d’altres que ens agraden menys. Però, el que està clar és que sempre, sempre, sempre, tindrem l’opció de crear els nostres propis continguts i fer la batalla cultural a la nostra manera. Perquè, com va dir el gran Joan Fuster, tot contingut en valencià que no creem nosaltres serà creat contra nosaltres. Visca València lliure, amigues!