Capítol I: l’oncle Alfredo
El meu oncle Alfredo fou el primer valencianista de la meua família. Ell nasqué en Enguera, el nostre poble castellanoparlant de La Canal de Navarrés. Durant els últims anys del Franquisme, molts el titllaven de boig quan tirava pamflets contra el règim des del seu Citröen, mentre una processó recorria els carrers de València. I tot això, en plena Setmana Santa.
Ja en democràcia, Alfredo fou regidor d’esquerres per Bandera Roja durant 4 anys. Era la primera legislatura de democràcia municipal, després de 40 anys de Franquisme. I llevà els noms dels feixistes dels carrers del poble quan no existia això de la memòria històrica. I impulsà la nova biblioteca i el cineclub del poble. Al temps, fou un dels fundadors de la Unitat del Poble Valencià, el precedent del Bloc Nacionalista Valencià.
En casa de la meua iaia sempre s’ha parlat molt de política. Aquells diumenges eren de paella i sobretaules eternes. Un dia, quan jo començava a polititzar-me, m’ho van contar tot. Van parlar-me de la cara B d’eixa militància del meu oncle de la que sempre, sempre, han estat orgullosos.
Van parlar-me d’aquelles maleïdes telefonades. De com el cridaven pràcticament cada dia perquè abandonara. “Te vamos a matar”, li deien en moltes ocasions. Ell, per sort, sempre sigué un boig i mai no deixà de lluitar per aquelles idees en què creia: el valencianisme i l’antifeixisme. Malgrat ho donara tot sempre i rebera molt poc. Malgrat les amenaces i les veus que el volien silenciar.
Capítol II: el cosí Kiko
El meu cosí Kiko nasqué un dia de març del 1978, un any abans que ho fera el periodista i ex integrant d’Obrint Pas Miquel Ramos. Qui haja tingut fills durant aquella època pels voltants del Cap i Casal sap perfectament com van ser els durs anys de la Batalla de València. Un bon amic del meu cosí morí assassinat, i un altre va precipitar-se des del seu balcó.
A Guillem Agulló també ens el mataren. I no fou “una riña entre chavales” com van dictar els tribunals, sinó un nazi que demanava bustos de Hitler i llibres de propaganda nazi als reis mags. Les vides dels xicots d’aquella generació quedaren, indefectiblement, marcades per aquells anys de violència, la por i, el que és pitjor encara: la impunitat i el silenci mediàtic.
Perquè, com diu Ramos, la violència no pot ser solució per a conflictes que es guanyen en les institucions, però… Com actues quan ve un grup skin “de visita” a cremar-te el teu local? La generació de Ramos i la del meu cosí fou la que, mai millor dit, ens obrí pas. La que s’atreví a cantar rock i ska en valencià. La primera generació de l’escola en valencià.
La generació que s’atreví a seguir eixint als carrers sabent que tenien totes les paperetes de perdre: s’enfrentaven a tots eixos poders que la Transició mai no depurà. Jugaren sabent que les cartes estaven marcades. I continuaren, malgrat la violència i malgrat la impunitat, fent les assemblees en valencià. I fent que eixa frase de “lluitar, crear, construir poder popular” fora molt més que un eslògan.
Capítol III: la meua generació
Vaig nàixer un 10 d’agost del 1998. En aquell moment, Rita Barberà portava set anys en l’alcaldia de València. Zaplana havia complit els seus primers tres anys de mandat. I l’esquerra havia perdut feia dos l’alcaldia del meu poble, després de més de vint anys d’hegemonia absoluta. A molts anys d’impunitat als carrers, els seguiren anys d’impunitat i poder absolut a les institucions. Vaig criar-me pensant que no existia una alternativa, sentint vergonya de ser valencià.
Vergonya? Sí. De vore successivament casos de corrupció, censura i despreci cap al valencià des de les institucions. I d’escoltar les històries sobre les amenaces al meu oncle i els canvis d’institut del meu cosí, per por a una pallissa o a coses pitjors. De saber que havia caigut en el bàndol dels qui, des que tenia consciència, sempre perdíem. Anys després, descobriria que allò que tant m’havia marcat des de xicotet no era altra cosa que l’antifeixisme. I descobrí a Obrint Pas primer, i a La Gossa Sorda uns anys més tard. I, per primera vegada, vaig sentir que hi havia esperança i que la Història estava per escriure.
Capítol IV: un final obert i una reflexió
A hores d’ara, grups com Zoo o La Fúmiga omplen escenaris pertot arreu i la Plaça de Bous de València ha deixat de ser patrimoni únicament de la dreta. Llibres en valencià com Noruega es converteixen en èxits editorials sense precedents. I Miquel Ramos acaba de publicar Antifascistas, un relat coral sobre la història de l’antifeixisme en Espanya amb què farà història, i que muic de ganes per llegir.
No obstant això, la dreta radical ha deixat de camuflar-se darrere dels aparells del poder i ha eixit a pit descobert. Això sí, amb tratge i corbata. I amb un objectiu molt clar: desplaçar el debat polític i els marcs cada vegada més a la dreta. El que abans feien amb les armes, ara ho fan amb mètodes molt més subtils. I amb la mateixa complicitat de molts poders fàctics i la mateixa por que paralitza.
La meua generació és la que va eixir als carrers durant la Primavera Valenciana, per dir que ja n’hi havia prou de retallades, de barracons i de passar fred en les nostres escoles. Recorde que, mentre calfava l’entrepà en el forat de l’estufa de classe en l’institut, sempre pensava en els fills dels qui manaven, que segur que no passaven fred en les seues escoles privades. La generació que va recollir els fruits de tants anys de lluita i que férem possible el canvi de rumb polític al País Valencià amb els nostres primers vots.
Ara, la nostra batalla la fem també des de les xarxes socials, des de nous mitjans com aquest des que vos escric i des d’eixe canal valencià que renasqué de les cendres i de la manipulació. Han canviat els mitjans i inclòs molts posicionaments del valencianisme que molta gent de les generacions més grans no acaba d’entendre. Però, al cap i a la fi, “som la flor que naix de la llavor que vau sembrar. Som les vostres veus i mai no ens faran callar. I no ens podran guanyar mai si ens donem la mà”. Gràcies per tanta dignitat, encara ens queda tot un futur per construir.