Capítol I: Dolça introducció al caos
23 de novembre. El Tribunal Suprem acaba amb la immersió lingüística a Catalunya, establint un mínim del 25% de castellà en les aules. 26 de novembre. El Tribunal Suprem anul·la 12 dels 16 articles del decret que regulava l’Oficina de Drets Lingüístics del Valencià, deixant-la sense utilitat. L’excusa? No protegia els drets lingüístics dels castellanoparlants, que es veu que estan molt perseguits, i per alguna cosa estem en Espanya, tronco.
Des de l’any 2015 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha emés vora 50 sentències contra el govern del Botànic en matèria educativa. Els decrets de plurilingüisme són els principals afectats. No obstant això, tampoc no es lliuren la legislació per acabar amb alguns concerts en les escoles… Ni la reducció de les ràtios! La Justícia s’ha convertit, amb la inestimable ajuda del Partit Popular —que pateix de la síndrome del denunciant compulsiu— en la major oposició a les polítiques del Botànic.
Capítol II: Sobre véncer i convéncer
“Venceréis, pero no convenceréis”, pronuncià un 12 d’octubre de l’any 1936 Miguel de Unamuno. Després d’haver apostatat de la Segona República, a la qual havia declarat el seu amor anys arrere, acceptà estar present en un esdeveniment que havia organitzat el bàndol nacional en el Paranimf de la Universitat de Salamanca. Es celebrava el “Dia de la Raça” (actual Dia de la Hispanitat). Després d’escoltar les barbaritats que havia dit el general Millán-Astray —i mon pare empra l’expressió “ser més fatxa que Millán-Astray” per alguna cosa—, Unamuno va rebel·lar-se enmig de l’acte on l’havien convidat sota l’atenta mirada d’Astray, Franco i els seus. Amb un ensordidor “¡Viva la muerte y muera la inteligencia!” li sobrà.
L’explicació que va donar Unamuno sembla més vigent que mai. Véncer a tot cost, sense convéncer, generant crispació i ressentiment en la nostra gent. Dividint-la. El projecte de les dretes espanyolistes continua passant per la imposició. Les més altes instàncies judicials espanyoles semblen obsessionades amb matar la intel·ligència, la política i —ja de pas— el valencià. Potser siga el moment idoni perquè el valencianisme abandone la resistència i passe a l’ofensiva.
Produccions en valencià, dibuixos, potenciament dels referents d’Internet, dels grups de música, els videojocs i els esports propis. En definitiva que, si en l’imaginari de la generació que em precedeix Goku parla en valencià i en el meu Doraemon és un gat còsmic de Rocafort, l’imaginari de les generacions del futur s’òmpliga de nous referents amb què puguen somiar (com van fer nosaltres) “amb il·lusió, coratge i tenacitat amb un món més just, més verd i més tolerant”. Gamers, streamers, cantants i periodistes que demostren que és meravellós (i viable) fer continguts en valencià.
Capítol III: Els falsos dilemes dels falsos jacobins
En estos dies, seran molts els qui, sota el pretext de que són jacobins, vos vendran el seu discurs d’odi cap a les llengües i la riquesa cultural d’Espanya. Vos diran que el propòsit de les forces de progrés i populars és el d’assolir conquestes materials per a les persones. Però… No és una conquesta material que una senyora major puga expressar-se en la seua llengua materna en una consulta mèdica? És un identitari perillós el senyor de Sueca que vol adreçar-se en valencià a l’administració?
De l’altra banda, s’obliden del més important. Cap territori mai no ha sigut capaç d’aconseguir més benestar i major sobirania sense apel·lar a un Poble. Les persones es mobilitzen més i són capaces d’avançar quan assoleixen objectius comuns des de la diversitat, i tracen un horitzó compartit. Per això pense que un projecte que concep la unitat entorn a l’homogeneïtat i l’eliminació de tota diferència mai no serà un projecte de futur. I és que —a esquerres i a dretes— una persona que desprecia la diversitat i la riquesa lingüística és una persona que desprecia Espanya. Algú que potser puga véncer, però que mai no aconseguirà convéncer.
Capítol IV: El valencià no es taca
L’any 2001 Diego Armando Maradona s’acomiadava dels estadis de futbol per a sempre. Ho feia en La Bombonera de Buenos Aires, temple de Boca Juniors, l’equip que l’havia vist fer-se gran. Sacsat per nombrosos escàndols personals, el Diego recordava que el futbol era un patrimoni de tots, també de la felicitat mundial. Amb el seu “vaig equivocar-me i vaig pagar, però la pelota no se mancha” va dir moltíssimes coses. El valencià hauria de ser com el futbol: ningú hauria de tindre dret a tacar-lo i utilitzar-lo com a arma de confrontació. Mai no podrem ser un país normal fins que el PP no entenga d’una vegada que el valencià és un dels patrimonis més preuats per a tots els valencians.
El PP i certs sectors del poder judicial —i això de “poder” no és una broma— continuen amb la seua croada contra el valencià, ajudats per l’esquerra “jacobina”i els seus tontos útils. Però ací ens pariren i ací estem, el valencià torna, poc a poc, a tindre prestigi i valor social. Ni ells ni ningú no ens farà baixar la cara als rebesnéts del Tio Canya. I, com canta Zoo, ni amb la llei ni el tricorni, ni amb presons ni cavernes, callaran a la fera. Una fera que ha perdut la por i s’alça orgullosa de tot un present que ja anem fent i de tot un futur que tenim per començar. Valencians: passem a l’ofensiva!