Jordi Sarrión i Carbonell

Opinió

Tardes, patates i un parlar molt maco

Periodista

Guardar

En defensa dels parlars valencians: "La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer; de la figuera i la parra i la flor del taronger" / Pedro Zorrilla Adsuara (@pedroads_)
En defensa dels parlars valencians: "La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer; de la figuera i la parra i la flor del taronger" / Pedro Zorrilla Adsuara (@pedroads_)

Un dia, vaig assistir a un debat sobre l’ús de la llengua i les xarxes socials organitzat en la ínclita House of Varietats del barri del Carme de València. Allà, amb gent que crea continguts en valencià —com Fran Tudela (Cabrafotuda), David Belda (Escola Valenciana), la streamer benicarlanda Simmer Valenciana, l’actriu Nina Baifer o el còmic Raúl Diego—  debatírem sobre la situació del valencià en la jovenalla i, com no, en les xarxes socials.

En un d’eixos moments, parlàvem sobre com vam començar a fer contingut en valencià. Contant la meua història, vaig explicar com, només arribar a Barcelona, vaig dir “bona vesprada” a una funcionària de la universitat. El que mai no haguera esperat és que em responguera amb un “no, no està Clara”. Jo, atònit, pensí que potser no escoltara bé, i repetí el meu “bona vesprada”, educadament, però esta vegada més espai i fort. La resposta va ser la mateixa. De veritat hi ha gent en Catalunya que no sap el que significa la paraula “vesprada”? Després, descobrí que, al darrere d’este fet innocent hi ha molt més.

L’homogeneïtzació del parlar

Darrere del meu testimoni veniren altres de les companyes del debat. En el nostre moment de particular #MeToo, fins i tot la gent del públic isqué a contar com havia patit cert menyspreu per parlar en valencià en Barcelona. “Fins i tot hi ha vegades en què em canvien de llengua al castellà”, afirmà una companya del públic. “La meitat dels catalans creuen que valencià, mallorquí i català són llengües diferents”, digué el company David, d’Escola Valenciana, que s’havia estudiat les estadístiques.

Quan parle en valencià en Barcelona, moltes vegades em sent un estrany. Sent com si el meu parlar no fora el correcte. Com si els fora alié. Com si les paraules que jo empre per definir i descriure el món no serviren per explicar-lo ací. Com si el valencià, per a la música i la festa bé, però a l’hora de les coses serioses millor “aixecar-se” que “alçar-se” i millor un tros de pa amb tomàquet que un entrepà de cansalà amb botifarra (que no butifarra). Ho veiérem amb algunes crítiques des de Catalunya al valencià amb què Rafa Lahuerta escriví Noruega i ho veiem cada vegada que un valencià aconsegueix fer història creant cultura autocentrada en el País Valencià.

El nostre combat contra  la diglòssia

Ja hem tractat en anteriors articles com molesta en certs àmbits de Catalunya que els valencians anomenem la llengua com a valencià des de fa centenars d’anys. Per què sembla que la única forma de parlar vàlida i acceptable és la de Barcelona, que també s’imposa front els altres parlars en Catalunya? Si volem normalitzar les relacions entre tots els territoris del domini lingüístic és hora de que normalitzem i impulsem totes les diferents formes de parlar i de referir-nos al món. És hora de que, com cantava La Gossa Sorda, un “t’estime” tinga la mateixa validesa que un “t’estimo” i, per suposat, també que un “t’estim”, com diuen els nostres amics mallorquins (altres que també tenen motius de queixa, els pobres).

Com ocorre amb altres llengües com l’alemany, l’italià o l’àrab, el català ha construït el seu propi estàndard. Però, per desgràcia, sembla que intenten que el barceloní siga l’únic estàndard lingüístic possible. De vegades dona la sensació de que, en l’hora de la veritat, els valencians amb tots els nostres parlars estiguem condemnats a parlar la nostra llengua com ells volen que la parlem. Arribar a Barcelona farts de no tindre oportunitats laborals i patir un procés d’assimilació cultural. 

Canviar la nostra forma d’anomenar la nostra realitat per integrar-nos sembla, de vegades, la millor idea per a no tindre problemes, però… De veritat és una bona idea? De veritat podem permetre’ns renunciar a la nostra valenciania? Encara recorde aquells “tranquil, acabaràs parlant barceloní en uns mesos, no et preocupes” de quan vaig arribar. Qui perd els orígens —com cantava Raimon—, perd identitat. I no ens ho podem permetre.

https://www.youtube.com/watch?v=WGCevTm3nps&ab_channel=MalditoRecords 

El valencià i l’autoestima

Ara que hem perdut la por, hem fet fora als més de 40 lladres —tot i que encara ens quede algun Alí Babà per Alacant— i ens hem alçat contra tots els qui donaven al nostre Poble per mort, potser siga un bon moment per donar un pas avant i defensar els parlars dels valencians.. Canviar-nos de parlar mai no ha sigut una opció. Si ens entenem perfectament amb el gran Jorge Pueyo quan parla en aragonés, com no va a entendre’ns un català de Barcelona? No podem acceptar esta lògica que ens condemna a l’oblit o, el que és encara pitjor, a l’autoodi. 

monstres5
Seràs la veu d'eixe Poble que crida / Autor: Pedro Zorrilla Adsuara (@pedroads_) / Cançó original: La Fúmiga

Col·lectius com El Tempir d’Elx o el departament de Llengües de la Universitat d’Alacant, que defensen els mots, les expressions i els parlars del sud del País Valencià, marquen el camí. Un camí per a tot el País Valencià. D’esperança, d’alegria, d’optimisme i de futur. La defensa dels nostres parlars és fonamental per a la nostra autoestima com a Poble, per al nostre renaixement polític, econòmic i cultural. 

Perquè no volem ser més ni menys que ningú. Precisament per això, és hora de que als valencians ens comencen a respectar com a Poble. És hora de la resta del món entenga que perquè siguem el país on es parla amb diminutius no som menys que ningú. És el moment dels valencians, de la nostra pròpia via i el nostre propi camí, sense paternalismes ni imposicions de fora. Els valencians volem viure, com diguera un dia Jaume I, “ honestament e altres no agreujar”, però que tampoc ens toquen els...Parlars!

 

Destacats