Opinió

La vostra revolució, la nostra revolució

Guardar

puig
puig

La filòsofa índia Vandana Shiva, tan lúcida sempre, ens ha ensenyat que el model desenvolupista de la revolució industrial ha comportat la destrucció ecològica i la marginació de la dona. Aqueixes són, justament, les dues xacres que demanden una resposta més ferma de la societat i dels governs. Són, també, el motor que alimenta les dues grans revolucions en curs en les nostres societats avançades: una major consciència ambiental enfront de l'emergència climàtica, i un feminisme que impulse la igualtat real.

Perquè això és el feminisme: un pensament que transcendeix el sexe i el gènere. Un moviment filosòfic i polític d'arrel humanista que hui encarna, millor que res, els valors de la Il·lustració.

El feminisme no és només la palanca ètica cap a un món millor. Hui és també un dic de contenció a la intransigència de l'extrema dreta, aqueixa mentalitat passada de moda que no vol reconéixer a les dones el seu dret a la plena igualtat.

Són els mateixos que en el seu moment es van manifestar contra el divorci o el dret a l'avortament.

Són els mateixos que s'oposaven a una llei d'igualtat ambiciosa o a una llei integral contra la violència de gènere.

Són els mateixos que van combatre el matrimoni igualitari entre dues dones.

Són, que ningú ho dubte, els mateixos que es trobaven còmodes amb el Codi Civil de 1889 –vigent fins a la Constitució de la Segona República i l'esperit de la qual va recuperar després el franquisme– i que subordinava a la dona així: «El marit ha de protegir a la dona, i aquesta obeir al marit» (art. 57); «La dona està obligada a fixar el seu domicili segons estipulació del seu marit» (art. 58); «El marit és l'administrador dels béns del matrimoni (art. 59) i el representant de la seua dona (art. 60), la qual necessita de la seua llicència per a procedir a actes públics».

Ara, el feminisme es troba en una cruïlla. Després de l'impacte als carrers del 8-M de 2018 i la resposta cívica a la sentència del Ramat en 2019, és hora que tota la societat estiga a l'altura i responga amb fermesa al masclisme amb escó i micròfon. Des de l'alegria, per cert. Perquè, enfront del poder entés com a violència, el feminisme ha desenvolupat un concepte alternatiu: la no violència com poder. I aqueix poder, com ens va ensenyar Gandhi, és imparable.

Com vaig sentir el dijous a la filòsofa Ana de Miguel, el feminisme és també una manera d'entendre i viure la vida quotidiana. I com que el personal és polític, ens obliga a tots al canvi personal, a una nova actitud.

En moltes dones admirem la sororitat, producte mil·lenari d'una cultura feminista. El que necessitem ara són més homes decididament feministes. Perquè no ja és que tots capiem en aquesta lluita, sinó que aquesta lluita ens convoca a totes i a tots. L'actual recomposició de les masculinitats, des d'un prisma de major diversitat, constitueix un pas avant per a trencar amb l'hegemonia patriarcal. És el repte per a aquesta dècada: sumar més homes a les reivindicacions feministes.

Un altre gran repte és bandejar la plaga de la prostitució. Espanya no pot ser el país que més prostitució consumeix de tota Europa i el tercer del món. Cal abolir aqueix rostre de l'opressió que col·loca a les dones sota domini dels homes. Cap cos pot ser tractat com a mercaderia, d'igual forma que no pot vendre's la sang o un renyó. És, senzillament, una qüestió de drets humans. I la Generalitat farà tot el possible per a aconseguir l'abolició.

El feminisme ha de capil·laritzar-se en les perifèries socials i territorials per a ser fidel a la seua vocació humanista, inclusiva i de progrés. Perquè només sent transversal serà com el feminisme, la revolució més digna, aconseguisca la seua plenitud.

Ximo PuigPresident de la Generalitat

Arxivat a:

Destacats