Els valencians hem vixcut en la última dècada el pitjor desastre de la història recent, els efectes més traumàtics i visibles d'este desastre són el deteriorament del nostre teixit productiu i l'aniquilació del sistema financer propi.
Molts tenim la sensació que les desgràcies del Poble Valencià es van iniciar amb la derrota de la batalla d'Almansa i la proclamació del decret de Nova Planta en 1707. En les albors del segle XVIII es van perdre els Furs, les llibertats i l'autogovern, i en els inicis del segle XXI estem arruïnats i sense entitats financeres autòctones, que ens aportaven seguretat, capacitat creditícia i autonomia. Hem (o millor dit, han sigut) incapaços de conservar els bancs i caixes que ens van llegar els nostres antecessors.
El 25 d'abril de 1707 el Duc de Berwich, defensant els drets dinàstics dels Borbons, va derrotar a les tropes de l'Arxiduc Carles d'Àustria en la batalla d'Almansa. En agraïment Felip V va nomenar a Berwich Duc de Llíria i de Xèrica (tota una ironia). La proclamació del decret de Nova Planta que va donar fi a la guerra de Successió, va esborrar sense contemplacions els furs del Regne de València i la seua capacitat d'autogovern.
Després de 315 anys, els valencians continuem patint una altra derrota, que s’emportà per davant Bancaixa, la CAM i el Banc de València. La ineficiència i malament fer dels nostres governants ens deixà sense sistema financer propi en poc més de dos dècades. Amb un silenci generalitzat, tant fora com dins de la Comunitat Valenciana. Les següents generacions jutjaran els fets i criticaran amb raó la passivitat i la submissió que ha mostrat la societat valenciana davant una hecatombe que esterilitza el nostre present i condiciona per sempre el nostre futur. A part de perdre els nostres diners, hem perdut la nostra dignitat.
El primer President de la Generalitat Valenciana del Partit Popular va posar en marxa una Llei de Caixes d'Estalvi, per la qual els polítics designaven part dels consellers i presidents de les citades institucions financeres. Esta forma de control polític va ser acceptada per l'oposició, els representants de la qual també accedien als càrrecs i les prebendes, en la seua quota corresponent. D'esta manera la classe política va passar a manejar lliurement el sistema financer valencià.
A eixe primer President de la Generalitat li va succeir per designació un altre del mateix partit, que a l'any següent va ser premiat amb la presidència de Bancaixa, que al seu abast portava aparellada la del Banc de València. No podia conduir a res bo confondre en el mateix sac polític a caixes i bancs. Les primeres han costat els diners i l’esforç de molts anys dels contribuents i en el segon, el del Banc de València, a més foren afectats quasi cinquanta mil accionistes.
L'operació financera i política no va poder ser més nefasta per als interessos dels valencians i ningú pot pensar que no hi haja responsables. Sembla que a costa del benestar de molts, uns pocs s'han enriquit. Els qui no tenien res ara són rics, mentre uns altres van perdre una important part del seu patrimoni i la nostra terra es situà està al vagó de cua de l’Estat.
La crisi financera valenciana va suposar la pèrdua dels tres pesos pesants de les finances autòctones, i es va emportar per davant el que va costar més d'un segle de treball, audàcia i sacrifici. Bancaixa, la CAM i el Banc de València varen ser víctimes de la negligència i del mal fer d'uns polítics o gent per ells designada en funció de la seua afiliació política.
Vullc pensar que la indolència que diuen que ens caracteritza, no ens impedirà coincidir que els valencians no ens vàrem merèixer això i que arribarà el moment d'exigir responsabilitats. Els polítics hauran d'assumir-les, de la mateixa manera que els ciutadans paguem i assumim els nostres errors. El Poble els tria perquè administren amb diligència i honradesa els interessos de tots, que haurien d'haver defensat amb major lleialtat que els seus propis.
La batalla d'Almansa va suposar un punt i a part en la història de la Comunitat Valenciana, amb la qual vam perdre l'autogovern i la dignitat com a Poble, que correspon a qualsevol país deshonrosament conquistat. Tres-cents quintze anys després comprovem que les conseqüències de la derrota prosseguixen amb un alt cost per als valencians. Fins quan seguirem aguantant com a Poble?
Lluís Bertomeu Torner