Van ser suficients els primers compassos de Suburbia per a entendre que allò no anava de nostàlgia. Anava de comprovar com un repertori construït fa quaranta anys continua sonant amb una modernitat insultant.
Ho van demostrar este dijous al Roig Arena, on més de 10.000 persones van assistir a un concert que va ser molt més que una successió de grans èxits. Va ser una celebració de quaranta anys de música electrònica, pop intel·ligent i melodies capaces de continuar emocionant igual que el primer dia.
Mentre molts espectacles actuals necessiten focs artificials per a mantindre l'atenció del públic, Neil Tennant i Chris Lowe continuen confiant en una cosa molt més difícil d'aconseguir: un repertori pràcticament imbatible. Perquè quan un concert pot enllaçar Suburbia, Opportunities, Rent, Domino Dancing, Always on My Mind, Go West, It's a Sin o West End Girls, tota la resta passa a un segon pla.
Un viatge per quatre dècades sense mirar arrere
La gira Dreamworld funciona com una espècie d'autobiografia musical. Cada cançó obri una porta diferent: els sintetitzadors elegants dels huitanta, l'explosió de les pistes de ball dels noranta, els sons més contemporanis i fins i tot composicions recents que encaixen amb absoluta naturalitat entre clàssics que formen part de la història del pop.
Perquè si alguna cosa va quedar clara durant les prop de dues hores de concert és que Pet Shop Boys mai no van ser un grup ancorat en una època. Han sabut evolucionar sense perdre la seua identitat. Les seues cançons continuen respirant actualitat precisament perquè sempre van estar uns quants passos per davant.
La posada en escena, fidel a l'univers visual del duet, va tornar a jugar amb l'estètica futurista, les projeccions, els canvis de vestuari i una il·luminació perfectament sincronitzada amb cada tema. Tot elegant, mesurat i sense excessos. En cap moment dona la sensació de voler eclipsar la música; al contrari, sembla dissenyada per a acompanyar-la.
I mentre Chris Lowe continua exercint eixe paper quasi enigmàtic, immòbil darrere dels seus teclats com si el temps tampoc passara per ell, Neil Tennant manté una presència escènica sorprenent. Als seus 72 anys conserva una veu reconeixible a l'instant i una naturalitat que convertix cada intervenció en una conversa amb el públic.
Quan el so també forma part de l'espectacle
Hi va haver moments per a l'emoció, com la immensa Always on My Mind; per a la reivindicació, amb una emocionant Go West acompanyada d'imatges que recordaven dècades de lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+; i per a l'explosió definitiva amb It's a Sin, probablement l'instant en què el Roig Arena va deixar de ser un pavelló per a convertir-se en una enorme pista de ball.
Després van arribar West End Girls i Being Boring, dos comiats perfectes per a tancar una nit construïda sobre cançons que formen part de la memòria col·lectiva de diverses generacions.
Però si hi va haver un protagonista silenciós va ser el mateix Roig Arena. Després d'un estiu marcat per les crítiques al so en molts concerts i festivals celebrats a València, el nou recinte va tornar a demostrar per què està cridat a convertir-se en una referència nacional i internacional. La nitidesa va ser impecable de principi a fi. Cada sintetitzador, cada percussió i cada detall de les veus van trobar el seu lloc sense necessitat de lluitar contra ecos impossibles ni mescles confuses.
Durant dues hores ningú no va parlar de modes, d'edats ni de tendències. Només hi va haver cançons que fa quatre dècades que sonen i que, vistes damunt d'un escenari, continuen transmetent exactament la mateixa sensació que quan van aparéixer per primera vegada: la de pertànyer al futur.