Parlem amb Jose Manuel Casañ, ànima i veu de Seguretat Social, que torna a València per a pujar-se a l’escenari de Locos por la Música el pròxim 13 de desembre en el Roig Arena. Entre records compartits amb companys de batalla, reflexions sobre l’evolució de la música i un futur disc-llibre que està a punt de veure la llum, Casañ repassa amb nosaltres l’essència d’este festival on —diu— “totes les cançons formen part de la teua vida”. Una conversa honesta i tan viva com la seua trajectòria de més de 40 anys.
Esta edició de Locos por la Música arriba al Roig Arena amb més de set hores de directes. Tu que portes ja 40 anys damunt dels escenaris, què té este festival que et fa dir: “sí o sí, ahí he d’estar”?
Este festival té una avantatge tremenda, i és que tots els grups que estem ahí, a pesar que ja portem molt de temps, seguim vigents, traent cançons noves, fent discos nous i també que som amics. Hem coincidit durant 40 anys pràcticament en tots els escenaris i es crea un clima molt especial.
La música sempre té nostàlgia, però un atac extraordinari de nostàlgia no és bo. Recordar vells temps, el teu primer amor, amb quina cançó t’enamares o vas tindre el teu primer fill… hi ha una banda sonora de la nostra vida configurada per este tipus de cançons. Açò no és la presentació d’un disc nou: com a molt tocarem una hora. És una selecció de les cançons que estan en la memòria col·lectiva. No són d’un grup, són de tots. Eixe és l’al·licient, i vore la complicitat entre tots els artistes. Va a ser impressionant.
Deies que sou amics quasi de tota la vida. Amb Revólver, Los Rebeldes, Amistades Peligrosas… Quantes històries de backstage podríeu contar sense que ningú vos denuncie?
Bé, hi ha algunes que ja han prescrit i es podrien contar (riu). Sants no hem sigut mai, això també és veritat, però sempre hi ha hagut molt bon rotllo. Recorde quedar-nos en els camerinos amb una guitarra, cantant, bevent una cervesa i seguint la festa. Això em porta molt bons records. Este tipus de festivals dona peu a això: a una camaraderia total. Es poden contar algunes, però anem a deixar-ho ahí, que la gent imagine coses.
Molts grups mantenen el seu so inicial com a senya, però vosaltres heu apostat per evolucionar constantment. Creus que eixa capacitat de mutar ha sigut clau per a la longevitat de la banda?
No ho sé, suposse que sí, però tampoc t’ho puc assegurar. El que sí és cert és que no podia fer-ho d’altra manera; repetir-me haguera sigut impossible. Quan vaig començar, el punk era perfecte: era reivindicatiu, era molt jove i no tenia ni idea. Després se’m va quedar estret.
Conforme començàrem a conéixer instruments i músiques que ens pareixien difícils, anàrem evolucionant. M’han influït grups com The Clash o els Beatles, que cada single era diferent. M’agrada investigar i arriscar, encara que de vegades m’he pegat trompades perquè no tot el món està preparat o interessat en el que tens al cap. Però això em fa sentir-me viu.
També viatjar m’ha ensenyat molt. Fins que no vaig anar a Amèrica i vaig sentir el sol i la calidesa, no vaig atrevir-me a incorporar ritmes llatins. El rock and roll és molt porós i ja naix d’una fusió, així que pot tornar a fusionar-se. Amb eixa filosofia hem anat navegant molts anys.
Parles d’eixa etapa llatinoamericana, i fins i tot has fet duets amb artistes d’allí. Hi haurà guiños a esta fase en la vostra selecció per al festival?
Clar que n’hi haurà. Farem una selecció de tots els anys. Hi ha cançons que tenen ja 40 anys. “Comerranas” la vaig fer en el 83, després va vindre l’etapa més llatina en els 90 i als 2000 tornàrem al rock mediterrani. Tot això estarà reflectit en l’show d’una hora.
L’interessant és que als 80 i sobretot als 90 la indústria va començar a apostar fort per els grups espanyols. Aleshores no hi havia tantes distraccions i musicalment hi havia poc, i això va ser bo perquè tenim un gran repertori. Ara hi ha artistes molt amunt que a lo millor la gent coneix una o dos cançons. En un festival com este t’adones que totes les cançons formen part de la teua vida.
Dins d’eixe panorama que descrius, com has vist evolucionar l’escena musical a València?
Com a valencià he vist que sempre ens costa moltíssim eixir de València. A nosaltres ens va costar uns deu anys. Has de tindre un peu a Madrid; si no, estàs condemnat a repetir-te i a cremar-te a casa. Fa falta suport extern o des d’ací cap a fora.
València sempre ha sigut terra de músics. Als 80 i 90 estàvem en la vanguarda inclús a nivell internacional. Hi havia un triangle Londres–València–Eivissa molt curiós. Però sempre ens ha costat eixir. Hi ha excepcions com La Fúmiga i altres grups en valencià, però per al que fem nosaltres sempre ha sigut necessari tindre eixe peu a Madrid. Si no, estem condemnats a devorar-nos a nosaltres mateixos.
En els últims anys has treballat en el disc-llibre Voy a Marte, previst per a l’any que ve. En quin punt està?
Sí, porte anys amb ell. El disc està, són deu o dotze cançons, i el llibre també. Tot està relacionat, però no és un disc-llibre com l’anterior. El tinc escrit des de fa tres o quatre anys. No veia el moment de traure’l perquè afortunadament no ens feia falta: fem unes 70 actuacions anuals.
A més, l’escena musical no era propícia. La música urbana estava molt per damunt, copant-ho tot, com va passar en el seu dia amb Operación Triunfo: encara que ferares el que ferares, no hi havia lloc per a tu. Ara s’està diluint un poc i hi ha nous grups com Arde Bogotá o La La Love You que tornen a tocar guitarra, bateria… una nova generació.
Crec que ara sí és un moment adequat per a traure’l perquè pot tindre cabuda.
I ja per a acabar: quina cançó de Seguretat Social diries que és imprescindible en esta edició de Locos por la Música, perquè la gent isca sentint-se un poc més jove del que ha entrat?
No ho sé… crec que totes les que anem a tocar són imprescindibles. No m’atreviria a dir-te’n una.