National Geographic ha posat el focus en Ayora, i no sols pel seu perfil de vila històrica de l'interior de València. El singular ací és que una mateixa escapada reunix una llegenda de 1392 lligada a la fi de la pesta i la fam, art rupestre reconegut per la Unesco i les ruïnes d'una fortalesa fronterera que encara dominen el paisatge.
En el Vall d'Ayora Cofrentes, este municipi conserva un llegat poc habitual en tan poc espai. Entre carrers de cases de colors, esglésies alçades entre els segles XVI i XVIII i restes defensives del segle XIII, Ayora deixa vore capes d'història molt distintes que seguixen presents en el nucli urbà i en el seu entorn immediat.
Ayora recorda cada gener un miracle que la tradició situa en 1392
La memòria local manté viva una rogativa anual que, segons la llegenda, posà fi a la pesta i a la fam per mediació del Sant Àngel. Eixe episodi, situat en 1392, seguix marcant el calendari del municipi.
Cada segon dilluns de gener, la romeria commemora eixe miracle i reunix a milers de fidels. No és un detall menor dins de la història local, sinó una celebració que enllaça el relat medieval d'Ayora amb una pràctica que encara convoca a veïns i visitants.
Eixe pòsit històric també apareix en el centre urbà, on el traçat de carrers estrets i algunes vivendes conserven influència musulmana, sobretot en el barri de Los Altos. A eixa xarxa de carrerons se sumen edificis com l'església de l'Assumpció de Nostra Senyora i l'església Santa Maria la Major, a més de diverses cases senyorials que completen el perfil monumental del municipi.
Els abrics rupestres i el castell concentren segles d'història en pocs quilòmetres
Fora del nucli urbà, Ayora reunix un altre dels seus trets més singulars. Els abrics de Tortosilla i El Sordo guarden art rupestre prehistòric reconegut com a Patrimoni Mundial per la Unesco des de 1998, una distinció que situa el municipi dins d'un dels grans conjunts arqueològics de l'arc mediterrani.
Molt a prop, l'entorn amplia encara més eixa lectura del territori amb el poblat ibèric de Castellar de Meca, citat entre els jaciments més destacats de l'Edat del Bronze en la península. En eixa mateixa línia d'escapades amb paisatge i història, l'interior valencià també deixa rutes com les tolles amb art rupestre de la Canal de Navarrés.
Després de la Reconquesta, Ayora es va consolidar com a vila fronterera i va alçar construccions defensives i religioses que expliquen bona part de la seua identitat. El castell va ser la peça central d'eixe sistema, una gran fortalesa amb muralles i torrasses de la qual hui encara queden restes visibles que daten del segle XIII.
La Guerra de Successió va acabar amb eixa construcció i va deixar el conjunt reduït a ruïnes. Així i tot, la seua silueta seguix funcionant com una de les imatges més recognoscibles d'Ayora, igual que ocorre en altres pobles de l'interior valencià on castells i patrimoni medieval continuen marcant la visita.
La visita guanya sentit quan es recorre Ayora com un lloc de capes superposades. La llegenda del Sant Àngel, els abrics prehistòrics, Castellar de Meca, les esglésies i el castell formen un itinerari on cada època apareix recolzada en una referència concreta del municipi o del seu entorn.
La romeria del Sant Àngel se celebra cada segon dilluns de gener, una dada clau per a encaixar la visita si es vol coincidir amb la commemoració més multitudinària del calendari local.