Mentre bona part dels grans concerts actuals competixen per veure qui té la pantalla més gran, la producció més espectacular o el desplegament visual més cridaner, Amaia va fer ahir una cosa bastant més arriscada al Roig Arena: confiar en les cançons. I li va eixir bé.
Més d’11.000 persones van acompanyar l’artista navarresa en un dels concerts amb més aforament de la seua carrera, una actuació de més de dos hores que va destacar precisament pel que no tenia. No hi va haver coreografies gegants ni una posada en escena dissenyada per a eclipsar la música. La proposta va ser elegant, mesurada i fins i tot sòbria en alguns moments. Tot estava col·locat on havia d’estar perquè l’atenció recaiguera sobre ella, sobre la seua banda i sobre un repertori que confirma l’excel·lent moment creatiu que travessa.
Una artista capaç de tocar-ho tot
Amaia va aparéixer asseguda dins d’un cubicle escènic per a interpretar les primeres cançons de la nit i, a partir d’ací, va anar construint un concert que avançava amb la mateixa naturalitat amb què ella canvia d’instrument. Piano, guitarra, arpa i veu van ser les ferramentes d’una actuació en què va tornar a demostrar que la seua formació musical continua marcant diferències dins del pop espanyol.
La delicadesa de temes com La vida imposible, l’emoció de Despedida o la interpretació de Ya está acompanyada per l’arpa van conviure amb moments de més energia en què també va brillar una banda impecable i un cor que va aportar profunditat i emoció a diversos passatges del concert.
També hi va haver espai per a alguns dels moments més celebrats de la gira, com la seua versió de Me pongo colorada, l’homenatge a Yamaguchi o cançons ja imprescindibles en el seu repertori com El relámpago, Nuevo verano, El encuentro o La canción que no quiero cantarte.
El factor Amaia
No obstant això, si hi ha alguna cosa que diferencia Amaia de molts artistes de la seua generació no és únicament el seu talent musical.
És la seua capacitat per a continuar semblant completament aliena al personatge que representa. Durant tota la nit va parlar amb el públic com qui conversa amb amics. Va comentar una fallada tècnica amb total naturalitat, va cantar el «Moltes felicitats» a una assistent, va arreplegar flors de les primeres files, va atendre pancartes i fins i tot va improvisar fragments de cançons que ni tan sols formen part del repertori oficial de la gira, com Quiero que vengas o El árbol.
Esta espontaneïtat, que en altres artistes podria semblar calculada, en ella continua transmetent una sensació d’autenticitat difícil de trobar en una indústria cada vegada més pendent de la imatge i del control absolut de cada detall.
Molt més que una cantant
Potser per això resulta tan fàcil connectar amb ella. Perquè darrere de la cantant, de la pianista brillant, de l’artista capaç de tocar l’arpa enmig d’un pavelló i deixar-lo en silenci absolut, continua apareixent una persona que parla i es comporta exactament igual que fora de l’escenari.
I quan s’encenen els llums i acaba el concert, hom abandona el Roig Arena amb un somriure difícil d’explicar. No sap ben bé si acaba de passar dues hores veient una de les artistes més talentoses de la seua generació o compartint la nit amb una amiga que, per casualitat, posseïx un talent descomunal. Segurament siguen les dues coses. I potser ací residix la vertadera màgia d’Amaia.