La Mediterrània valenciana guarda més secrets dels que molts imaginen. La Generalitat ha confirmat que sis espècies de cetacis freqüenten de forma estable les aigües de la Comunitat Valenciana, una troballa que situa este tram del litoral mediterrani com un enclavament amb notable diversitat de mamífers marins. Balenes, dofins i altres grans cetacis conviuen, en major o menor mesura, en una mar que milions de persones contemplen cada estiu des de la vora sense saber el que es mou davall de la superfície.
El dofí mular, el veí més fidel del litoral valencià
De totes les espècies registrades, n'hi ha una que destaca amb claredat sobre la resta: el dofí mular. Este cetaci es consolida com el més comú i abundant en aigües valencianes, molt per davant de la resta en nombre d'albiraments. És, en certa forma, el rostre més recognoscible de la fauna marina local: el mateix animal que el públic associa als espectacles d'aquari apareix ací lliure, en el seu entorn natural, prop de costes que freqüenten banyistes i embarcacions d'esbarjo.
El segon lloc en el rànquing d'observacions l'ocupa el rorqual comú, una balena que pot superar els 20 metres de longitud i que, lluny de ser una raresa exòtica, realitza un pas migratori estival per estes aigües. La principal amenaça per al rorqual comú en la Mediterrània és la col·lisió amb embarcacions, la qual cosa convertix la seua presència en estes rutes marítimes en un recordatori permanent de la tensió entre el trànsit naval i la conservació.
En l'extrem oposat de l'espectre apareixen espècies amb una presència molt més discreta: el catxalot, el zífid de Cuvier, el dofí comú i el cap d'olla comú. Els seus albiraments són ocasionals i irregulars, ja siga perquè la seua distribució és més puntual en la zona o perquè el seu comportament els fa més difícils de detectar. La subpoblació de dofí mular de la Mediterrània està classificada com a "Vulnerable" segons la Llista Roja d'Espècies Amenaçades de la IUCN.
Un sistema de vigilància que s'alimenta de moltes mans
Darrere d'estes dades no hi ha un únic projecte científic, sinó una xarxa heterogènia de fonts que treballen de forma complementària. El Servici de Vigilància Marina de la Generalitat i el projecte científic MysticMed —centrat en la protecció del rorqual comú— aporten una base tècnica sòlida, però una part substancial de la informació arriba d'observacions oportunistes: albiraments registrats per administracions locals, la Guàrdia Civil, universitats i, cada vegada més, embarcacions pesqueres.
Precisament el sector pesquer ha protagonitzat una de les aportacions més cridaneres de l'últim període. En 2025, pescadors que operaven en aigües obertes a l'est del talús de la província de Castelló —una zona poc mostrejada fins ara— registraren la presència de cetacis durant maniobres de transport de tonyina roja. La navegació a baixa velocitat pròpia d'eixes operacions resultà ser, paradoxalment, una condició ideal per a detectar animals que d'una altra manera haurien passat inadvertits.
Este tipus de col·laboració obri una via prometedora per a ampliar la cobertura geogràfica del seguiment, sempre que vaja acompanyada de formació en identificació d'espècies i, quan siga possible, de material gràfic que permeta validar allò observat. La idea no és nova —el coneixement dels pescadors sobre la mar ha sigut històricament infravalorat per la ciència oficial—, però la seua integració sistemàtica en programes de monitoratge continua sent una assignatura pendent en molts trams del Mediterrani.
Alacant concentra els albiraments, però hi ha matisos
Des d'un punt de vista geogràfic, la província d'Alacant acumula el major nombre d'albiraments registrats durant l'última dècada. No obstant això, este predomini ha de llegir-se amb cautela: pot reflectir tant una major presència real de cetacis en eixa zona com una simple concentració d'observadors i fonts de dades actives en eixe territori. És l'etern problema dels estudis de presència: allò que no es busca, no es troba.
Quant a l'estacionalitat, les dades apunten a una major abundància entre finals d'estiu i principis de tardor. En eixe període s'han arribat a registrar grups d'entre 50 i 80 exemplars en la zona de Torrevieja, una xifra que resulta sorprenent per a qui concep el Mediterrani valencià com un mar tranquil i buit de gran fauna. Els patrons migratoris del rorqual comú indiquen que els exemplars que passen per estes aigües podrien tornar al Mediterrani a l'hivern, la qual cosa suggerix que les aigües valencianes formen part d'una ruta molt més àmplia.
El repte de la continuïtat: sense censos regulars, hi ha punts cecs
Amb tot, l'informe no eludix les seues pròpies limitacions. L'absència de censos regulars tant en la mar com des de l'aire durant 2024 i 2025 impedix comparar les dades actuals amb les d'anys anteriors i avaluar tendències al llarg del temps. És un punt dèbil rellevant: sense sèries històriques consistents, resulta molt difícil saber si la presència d'estos animals està creixent, reduint-se o simplement mantenint-se estable. Les dades existixen, però la seua lectura queda incompleta.
La qual cosa sí que queda clara és que les aigües de la Comunitat Valenciana són molt més que una destinació turística o una via de navegació comercial: són un corredor actiu per a algunes de les criatures més grans del planeta. Que una part significativa de la qual cosa sabem sobre elles arribe gràcies a un pescador que transportava tonyina roja diu molt sobre com funciona la ciència en el món real, i sobre el valor de posar en marxa xarxes de vigilància que no depenguen exclusivament dels recursos de l'administració.